Reis Catòlics
Els Reis Catòlics és el nom que van rebre Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó, del Papa Alexandre VI, com a compensació perquè abans havia atorgat el títol de Rei Cristianíssim al Rei de França. De llavors ençà, el títol de rei Catòlic fou patrimonial i hereditari dels reis de Castella (com el de rei Cristianíssim dels de França); tot i així, la historiografia espanyola insisteix a aplicar-lo en exclusiva a Ferran i a Isabel (quan de fet, el primer només era rei consort de Castella i, doncs, no era pas rei Catòlic).
En casar-se en secret en 1469, van donar origen a la unió de les corones de Castella i Aragó en 1474. Aquest matrimoni va consumar la unitat dinàstica entre Castella i Aragó, però totes dues corones van conservar els mateixos sistemes d’organització, independents i clars.
Van començar la colonització de les illes Canàries. Van mantenir assetjada la ciutat de Granada des de 1491 fins a la seva capitulació el 2 de gener de 1492. Com a campament van fundar prop la ciutat el de Santa Fe.
Durant el seu regnat va tenir lloc el viatge de Cristòfor Colom cap a les Índies per una nova ruta cap a l’oest, que el portaria a descobrir el continent americà el 12 d’octubre de 1492.
Casal d’Àustria
El Casal d’Àustria és el nom amb què es coneix la dinastia dels Habsburg, regnant a la Monarquia Hispànica en els segles XVI i XVII; des de la Concòrdia de Villafáfila (27 de juny de 1506), en què Felip el Bell és reconegut com a rei consort de la Corona de Castella, i queda per al seu sogre, Ferran el Catòlic, la Corona d’Aragó; fins a la mort, sense hereus, de Carles II l’Embruixat (1 de novembre de 1700), que va provocar la Guerra de Successió Espanyola.
L’Emperador Carles V (Carles I d’Espanya) va acumular un enorme imperi territorial i oceànic sense parangó en la història, que s’estenia des de Filipines fins a Mèxic a l’oest, i des dels Països Baixos, al nord, fins a Terra del Foc, al sud. A més de l’expansió ultramarina, i algunes conquestes (com Milà), aquest domini va ser resultat de l’addició de quatre dinasties europees: el ducat de Borgonya, Àustria, la Corona d’Aragó i la Corona de Castella; i va conformar la base del que es va conèixer com a Imperi Espanyol, sobretot a partir de la divisió de la seva herència (1554 – 1556) entre el seu germà, Ferran I d’Habsburg, i el seu fill, Felip II de Castella. Des de llavors, es pot parlar de dues branques del casal d’Àustria, els Habsburg de Madrid (dels quals tracta aquest article) i dels Habsburg de Viena (que van continuar regnant a Àustria fins al 1918).
La Monarquia Hispànica (també coneguda com a Monarquia Catòlica) va ser, durant tota aquesta època, la potència més gran d’Europa. Durant els anomenats Àustries Majors (Carles I i Felip II, tot i que també Carles II) va arribar l’apogeu de la seva influència i poder, sobretot amb la incorporació de Portugal i el seuextens imperi; mentre que els regnats dels anomenats Àustries Menors(Felip III, Felip IV i Carles II), coincidents amb el millor Segle d’Or de les arts i les lletres, van significar el que es coneix com a “decadència espanyola”: la pèrdua de l’hegemonia europea i una profunda crisi econòmica i social.
La supremacia marítima espanyola al segle xvi va ser demostrada amb la victòria contra els otomans a la Batalla de Lepant (1571) i, després del contratemps de la Derrota de l’Armada Invencible (1588) en una sèrie de victòries contra Anglaterra en la Guerra angloespanyola (1585–1604). No obstant això, a mitjans del segle xvii el poder marítim del Casal d’Àustria va patir un llarg declivi amb derrotes successives enfront de les Províncies Unides i després davant d’Anglaterra; durant l’any 1660, estava lluitant desesperadament per defensar les seves possessions exteriors dels pirates i corsaris. Al continent europeu, els Habsburg de Madrid es van involucrar en la defensa dels seus parents de Viena en la vasta Guerra dels Trenta Anys que, encara que va començar amb bones perspectives per a l’armada espanyola, va acabar de manera catastròfica després de la crisi de 1640, amb la revolta simultània de Portugal (que es va separar definitivament), Catalunya i Nàpols. A la segona meitat del segle xvii, el Casal d’Àustria espanyol va ser substituït en l’hegemonia europea per la França de Lluís XIV.
