El franquisme va ser un règim polític autoritari i dictatorial vigent a Espanya entre 1939 i 1975, i també és anomenada com a tal la ideologia en què es basà.^[1] Basat en el lideratge del general Francisco Franco Bahamonde, el franquisme va néixer amb la victòria militar a la Guerra Civil espanyola. El seu poder es va fonamentar en el control de tots els ressorts de l’Estat: cap d’estat, de govern, del partit únic, el Movimiento Nacional, i de l’exèrcit així com una col·laboració estreta amb l’església Catòlica.^{[cal citació]} Les corts franquistes no van tenir iniciativa legislativa, perquè Franco concentrava el poder executiu i el legislatiu en un govern altament centralitzat.^[2] Es trencava així el principi de separació de poders propi d’un règim democràtic.^[3] Un potent aparell policíac que perseguia els membres dels partits i dels sindicats clandestins i un fort aparell propagandístic són dues característiques més del franquisme.

Tot plegat va configurar un règim molt personalista que no va sobreviure legalment a la mort del dictador, el 20 de novembre de 1975. Tot i continuar viva la ideologia que se’n derivà així com molts personatges (fins i tot criminals de guerra i torturadors) amnistiats pel procés constitucional conegut com la transició democràtica espanyola (1978).

Segons la premsa del moment, el rei Joan Carles I, va ser l’hereu politic de Francisco Franco, encarregat de comandar l’estat i l’exèrcit Espanyol segons els criteris del moment i l’esperit del movimiento nacional.

Franquisme a Catalunya

El franquisme a Catalunya va implantar-se entre 1939 i 1977, (les primeres eleccions democràtiques, tingueren lloc el 15 de juny de 1977),^[1][2] en un context determinat per les conseqüències derivades de la Guerra Civil Espanyola i la repressió franquista. La dictadura, a Catalunya, complementà a més la supressió de les llibertats democràtiques amb la repressió de la cultura catalana. El seu caràcter totalitari i els seus objectius unificadors significaren la imposició d’una sola cultura i una sola llengua, la castellana. A més, el tarannà anticatalà del règim va constituir un tret específic, però no va ser un obstacle decisiu perquè creixés un franquisme català que s’havia anat forjant durant la guerra i s’havia alimentat amb la victòria.^[3]

El franquisme (1939-1975) va suposar a Catalunya, com a la resta d’Espanya, l’anul·lació de les llibertats democràtiques, la prohibició i persecució dels partits polítics (excepte Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS), la clausura de la premsa no adscrita a la dictadura militar i l’eliminació de les entitats d’esquerres. A més, es van suprimir l’Estatut d’Autonomia i les institucions d’ell derivades, i es va perseguir amb sistematicitat la llengua i la cultura catalanes, almenys al principi, en moltes de les seves manifestacions públiques i fins i tot (en els primers temps) privades.

Els vençuts van ser desvertebrats. Als nombrosos morts durant la guerra cal sumar els que van ser afusellats després de la victòria franquista, com el mateix president Lluís Companys, molts altres, obligats a l’exili, no tornarien al seu país, gran nombre dels quals no van fugir van ser empresonats, i molts més van ser “depurats” i inhabilitats per ocupar càrrecs públics o exercir determinades professions, el que els va deixar en pèssima situació econòmica en una època ja dura de per si. Un petit sector d’anarquistes i comunistes va intentar lliurar una guerra de guerrilles en unitats conegudes com a maquis. La seva acció més destacada va ser la invasió de la Vall d’Aran.

Després de la primera etapa d’economia autàrquica, en la dècada dels anys 1960 l’economia va entrar en una etapa de modernització agrícola, d’increment de la indústria i va rebre l’impacte del turisme de masses. Catalunya va ser també una de les metes del moviment migratori, que va donar a Barcelona i a les localitats del seu entorn un creixement accelerat. També es va desenvolupar fortament l’oposició antifranquista, les manifestacions més visibles en el moviment obrer van ser Comissions Obreres, des del sindicalisme i el PSUC.

A la dècada dels anys 1970, el conjunt de forces democràtiques es van unificar al voltant de l’Assemblea de Catalunya. El 20 novembre de 1975 va morir el dictador Franco, fet que obriria un nou període de la història de Catalunya

Comença a partir del minut 23.36 fins al final