Des de l’inici de la Història, la discriminació cap a les dones ha esdevingut un fet universal i intemporal. En totes les cultures i tradicions les dones han patit (i, en molts casos, encara pateixen) diferents tipus de discriminació. Tradicionalment s’ha atorgat major protagonisme a l’home que a la dona, fins i tot a l’àmbit privat, al que ha quedat circumscrita majoritàriament la dona.
Durant molt temps, també a Espanya, l’home s’ha considerat el “cap de família” que exerceix l’autoritat i és el representant legal de la seva esposa i descendència.
A Espanya, els papers de l’home i la dona han evolucionat en les darreres generacions, però encara persisteixen diferents tipus de discriminació cap a la dona. La socialització (la família, la religió, els mitjans de comunicació, les noves tecnologies…) reprodueix certes normes implícites (valors, creences, costums) que defineixen certes formes de discriminació com a “normals” o “naturals”. La reiteració d’aquestes pràctiques es tradueix en situacions injustes que de forma directa o indirecta segueixen discriminant a les dones.
El debat social i polític actual reclama el compromís de tots amb la igualtat entre homes i dones, la superació de la discriminació del col·lectiu femení i l’obertura d’oportunitats a tots els nivells. Hom parla de com n’és de dura la batalla que estan lliurant totes les dones per la igualtat, per aconseguir el reconeixement que, sens dubte, mereixen. Tothom n’és conscient, ja que la igualtat entre homes i dones és un principi irrenunciable de la democràcia actual. Queda, però un llarg i difícil camí de recórrer per fer d’aquestes paraules una realitat.
