EL SUFRAGISME
El moviment internacional pel sufragi femení dut a terme per les sufragistes va ser un moviment reformista social, econòmic i polític que promovia l’extensió del sufragi (això és, el dret al vot) a les dones, advocant pel «sufragi igual» (abolició de la diferència de capacitat de votació per gènere) en lloc del «sufragi universal» (abolició de la discriminació deguda principalment a l’ètnia), ja que aquest últim era considerat massa revolucionari.
Antisufragistes als EUA
La configuració del moviment feminista com a tal en el segle xix va lligat als moviments sufragistes que van aparèixer a mitjans d’aquest segle als països anglosaxons, particularment a la Gran Bretanya i als Estats Units. Als Estats Units, va néixer gràcies als moviments antiesclavistes, en el qual van militar moltes dones, però que, quan van veure que eren marginades pels seus mateixos companys de lluita, van decidir que elles també havien de lluitar pel seu propi alliberament. Un moment important va ser la Convenció i posterior Declaració de Seneca Falls, l’any 1848. A la Gran Bretanya, tot i l’existència d’iniciatives anteriors, el moviment comença realment a partir de 1897 quan es va fundar la NUWSS (National Union of Women Suffrage) i l’any 1903, quan Emmeline Pankhurst va fundar la WSPU (Women’s Social and Political Union).[1]
Dins del moviment es van formar dos corrents: el moderat, que pensava que amb el vot s’acabarien les desigualtats entre els sexes, i un de més radical que, a més del vot, demanava canvis en la família, el treball, la sexualitat… Segons aquest corrent, el vot es veu com a condició necessària però no suficient. Molts anys de lluita, empresonament i mort de dones van ser necessaris per aconseguir el vot.
A l’estat espanyol, el pes cultural de la ideologia de la domesticitat i el pes de l’Església, entre d’altres, van fer que el moviment feminista s’iniciés dèbilment i fos molt moderat en un principi. Durant el primer terç del segle xx, figures de la burgesia catalana com Dolors Monserdà (que escriu el seu Estudi feminista el 1909) o Francesca Bonnemaison estarien lligades més a la promoció de les dones vinculada al catolicisme social que al feminisme.[1]
Espanya
En començar la Segona República, destacades diputades com Clara Campoamor i Victoria Kent van ser membres de l’ANME i Margarita Nelken. Malgrat això, en els debats parlamentaris sobre la inclusió del sufragi femení en la Constitució de 1931, Clara Campoamor es va quedar sola, ja que Victoria Kent i Margarita Nelken s’hi va oposar seguint la disciplina del partit, és a dir, al·legant que el vot de les dones donaria la victòria als partits de dretes per estar massa influenciades per l’Església i pels seus marits. Malgrat això, Clara Campoamor va defensar, a costa de la pròpia posició en el Partit Radical en què militava, el vot de les dones i enfrontant-se a les habituals campanyes -amb suport científic o sense- que argumentaven la insuficiència en voluntat i intel·ligència del sexe femení. Gràcies a la seva defensa en els debats parlamentaris, l’1 d’octubre de 1931,[1] es va aprovar el sufragi femení per 161 vots a favor i 121 en contra.
Amb la fi de la Guerra Civil i la victòria del bàndol franquista, es va instaurar a Espanya un nou model desocietat més manipulable i dòcil. La base d’aquesta nova societat va ser la família,
concebuda segons l’ideal catòlic. D’aquesta manera, la dona, considerada inferior a l’home i sense autonomia, va haver d’abandonar el seu treball per dedicar-se únicament a mantenir aquesta família La dona es va convertir en l’element unificador de les famílies.
