Los corazones grandes se llenan con poco.
Montse, mujer de corazón grande.
Montse, en este momento de alegría, tristeza, novedad, proyectos y emociones diversas te escribo. Son palabras y frases, recuerdos míos por ser quien más tiempo ha convivido pedagógicamente contigo y espero que las otras maestras y algún maestro – ¡qué pocos ha tenido la escuela! – las compartan también.
Em venen al cap tants moments “gloriosos” com les campanyes al carrer amb el megàfon que ens deixava el PSUC de Trinitat Nova i les visites casa per casa ja que la gent que no sabia llegir ni escriure mai no podria venir a l’escola per molts cartells que poséssim. Les obres per condicionar Pare Pérez del Pulgar, 17 (amb l’assessorament tècnic del Sebas) fetes en cap de setmana amb nosaltres de paletes! I com ens vam trobar un setembre que una altra entitat havia heretat aquell local i passàvem a necessitar un altre emplaçament per a l’escola. Quan et rentaves la cara perquè t’adormies a classe després d’haver passat la nit en blanc per cuidar el Ferran de petit. Els terribles enfrontaments amb alguna gent gran o treballadora que pensava que sobràvem al carrer Madriguera, 38. Aquelles interminables discussions del primer any amb tot l’equip del Ramon Berenguer III, escola en lluita, I tantes lluites al carrer i als despatxos i coordinadores: la quarta plaça perduda, el reconeixement de la singularitat de l’escola, una nova escola als terrenys de la presó del barri, … Les activitats gastronòmiques que hem fet allà on hem estat: paelles, butifarrades, “migas”, sucs, crispetes,… La teva mirada matemàtica, quina enveja! Calcules els diners, les galetes i els gots de suc amb la mateixa exactitud. L’arribada a l’escola de les primeres persones marroquines i les festes amb altres sabors i músiques i idees d’obertura cap a la riquesa de la diversitat. I vam seguir sent un centre educatiu i de convivència obert a totes les noves arribades sense tancar portes.
Podria seguir i seguir i avorrir.
Pero falta otra cosa, quiero destacar otras cosas. Los valores y las formas de hacer que con generosidad, perseverancia, humor, equidad, cariño, empatía, coherencia, determinación, valentía, compromiso y color (en los horarios o en tu melenita rizada) has aportado a la escuela. La han construido realmente, política, metafórica, ideológica y pedagógicamente como es en una parte importantísima por estos rasgos tuyos que has ofrecido día tras día, año tras año.
“Som més iguals que diferents” Aquesta frase que no és nostra i que tu utilitzes molt, ens queda per seguir unint i respectant diversitats a l’escola. Gràcies, Montse, moltes gràcies. Ens seguim veient!
Mercè (crec que en nom de molta més gent)
