Hi havia una vegada, en un bosc de Gallecs, una formiga negra com el carbó que es deia Nébula i era tan insegura que vivia amagada a casa seva i mai s’atrevia a parlar amb ningú.
Un dia, totes les formigues van fer una reunió i van decidir que es mudarien a l’escola Sant Jordi.
La formiga va veure a molta gent amb les maletes però per la inseguretat que tenia no es va atrevir a parlar amb ningú i es va quedar sola a Gallecs.
Aquella nit després de tenir moltes inquietuds, no sabia si anar a buscar a les altres o no, es va decidir i finalment va sortir.
Va trucar a la porta:
– Hola, bona nit, que em deixeu que em quedi amb vosaltres?
Ningú van respondre i aleshores va marxar cap a casa molt trista i sola.
De camí a es va trobar amb una formiga anomenada Maria que tornava
al poblat per assegurar-se de que no quedava ningú. En veure-la tan trista li va preguntar què feia allà sola, que havia de ser amb les altres companyes formigues.
La Nébula molt amoïnada li va dir que no havia anat perquè li feia molta vergonya que les altres no volguessin estar amb ella, perquè era molt tímida i insegura.
La Maria la va abraçar i li va dir que sempre seria ben acollida ja que en el poblat el més important era ajudar-se entre totes, que eren una família.
La Nébula es va posar molt contenta i juntament amb la formiga Maria van tornar cap al nou poblat, l’escola Sant Jordi. Allà va ser rebuda amb molta alegria per part de les seves companyes.
Després de dos setmanes la Nébula havia fet moltes amigues i quan reflexionava, s’adonava que havia estat molt estúpida per haver tingut tanta por i inseguretat.
