A finals de desembre la classe es va dedicar a escriure la carta als reigs mags. Però amb criatures de sisè curs, amb onze anys, les bromes ja eren inevitables.
La majoria se sentien nens grans perquè sabien “La veritat”.
Ja l’havien trobat feia molt de temps. Tothom explicava en quines circumstàncies s’havien assabentat, que potser s’havien sentit decebuts, trists, que en el millor dels casos preferien saber-ho, que altres havien fingit no tenir ni idea per a continuar sentir l’emoció de ser nens. Uns se sentien enganyats, altres s’havien convertit en còmplices dels pares i transmetien la ficció del nadal als seus germans petits….
Tothom tenia ganes de parlar, sentien aquest petit calfred de sentir-se grans, de comprovar que era l’últim nadal a l’escola, la inquietud de que passarien a l’institut, i pensaven, déu meu… quanta vida encara per descobrir, quantes coses per saber, quantes persones que anirem coneixent…
Però no se sentien com en el poema de Gil de Biedma, no hi havia cap veritat desagradable… Perquè la veritat era que els reis de debò eren les persones que més estimaven i sentien al final una enorme gratitud.
I sí. Us advertim que les entrades que s’escriuran a partir d’ara ja no són aptes per a nens.
