No recordo quan vaig néixer però, probablement, era la primavera o l’estiu de 1986. El que sí que sé és que em van comprar a l’octubre de 1986, per la qual cosa havia d’haver estat a la botiga a principis de tardor. De totes maneres, anem per passos…

Em van fabricar en una fàbrica del Japó, o potser de Corea del Sud (teníem fàbriques als dos països), i la primera cosa que recordo és quan em van engegar i van provar tots els meus cirucuits. Va ser un gran moment: de sobte, tots els meus llums es van encendre, vaig fer un so com “hmmmmmmm” i ja estava viva, desperta i llesta per escriure i escriure i escriure. Llavors em van posar en una caixa (bastant còmode, per cert) i després en un camió, amb un munt d’altres caixes de la fàbrica. Ens van portar a l’aeroport i ens van enviar amb avió a Alemanya, on ens van traslladar a una altra gran fàbrica. En aquesta fàbrica ens van posar en grans sales separades; algunes de nosaltres anàvem a Itàlia; algunes anaven a Amèrica, i d’altres com jo, a Anglaterra, més concetament, a la ciutat d’Oxford, un lloc encantador, prop de Londres, amb una universitat molt famosa.

Em van enviar a una papereria a Oxford High Street, i em van posar a l’aparador amb una altra màquina d’escriure de la mateixa fàbrica on vaig néixer. Era més gran que jo i podia fer moltes més coses. Era molt més cara i potser per això no era gaire amable ni agradable amb mi. M’insultava i deia que ningú compraria una petita màquina inútil com jo. Potser tenia raó, perquè tothom que entrava a la botiga sempre demanava per ella. Tot i així, va ser genial estar a la finestra, a l’aparador, perquè podia veure tota mena de coses: grans autobusos vermells passant amunt i avall; estudiants amb les seves bicicletes; taxis negres esperant els clients, i molta, molta gent mirant-nos a nosaltres, la màquina xula i jo. Ens deien que mai havien vist res com nosaltres.

I tenien raó. Per aquell temps, el 1986 (quan la major part dels vostres pares i mares probablement eren encara a l’escola), sí que hi havia Internet i també hi havia ordinadors, però no a la casa de la gent normal i corrent. Eren coses que només tenien les persones molt i molt importants. Tots els altres tenien màquines d’escriure normals: si feies un error, havies de començar-ho tot de nou. Però jo era especial: tenia una petita pantalla que et deixava corregir alguns dels teus errors, i es veu que això era la bomba!

Doncs bé, un dia jo estava mirant per la finestra, com sempre, i de cop vaig veure que m’estava mirant un noi (bé, no gaire més que un noi) i seguia mirant-me i mirant-me. Després se’n va anar. Un altre dia va tornar de nou amb la seva bicicleta vella I rovellada i em va mirar una i una altra vegada. Després va marxar de nou. Aquest noi havia acabat ja d’estudiar a la universitat feia un parell d’anys i era professor. Buscava una màquina d’escriure nova per la feina i estava molt interessat en compar-me. Finalment, un bon dia (bé, de fet era un dia gris, fred I molt plujós, però això no importa) va entrar a la botiga i em va comprar! En noi va pagar 50 lliures per tenir-me; jo no entenc de diners, però es veu que això era una fortuna en aquella època! No ho podia creure, estava tan, tan feliç! I aquella màquina tan elegant i xula, al meu costat, tampoc ho podia creure. Bé, potser a partir de llavors no va anar pel món amb tants fums! El que és cert, però, és que no la vaig veure mai més.

Després em va portar a casa (hi vam anar amb bici, que per a mi, va ser una grandíssima aventura) al seu petit pis a Oxford.

Quan em va treure la tapa, vaig veure la seva cara que s’apropava molt a mi. Era un noi ros, amb el cabell llarg i estarrufat. Em mirava amb uns ulls blaus, brillants i emocionats. Semblava fascinat davant meu. Em va instal·lar en una taula molt bonica on estava rodejada de llibres i papers, i vaig passar els següents mesos escrivint i escrivint i escrivint. Tot tipus de coses. Cartes; coses per les seves classes…i el seu diari personal…un munt de paraules. Estava molt, molt feliç.

La primera vegada que em va fer servir em va posar un paper blanc i net que va fer rodar suaument pel meu interior, va apropar les seves mans a les meves tecles i va escriure: “Hola estimada màquina d’escriure. Sóc en David Owen.”

En aquell moment em vaig adonar que a la casa no hi havia cap altre ésser humà. Era la tarda, plovia, entrava una llum apagada per la finestra i se sentia el repicar de l’aigua en el carrer.

Vaig mirar al meu voltant. Hi havia poques coses però, tocant a la paret, vaig veure un sofà que semblava molt còmode.

A partir d’aquell dia va començar, per a mi, una nova vida.

Normalment en David s’aixecava cap a les set del matí. Sonava el despertador i, com que jo tenia una oïda molt fina, em ressonaven les tecles com si portés una dentadura postissa. Al cap d’un moment ja se sentia l’olor de torrades amb mantega i melmelada, de vegades “baked beans” o ous ferrats amb bacon, sempre acompanyats del soroll de la “Kettle” que posava a punt l’aigua calenta per fer el te.

Al cap de poc marxava amb presses, deixant-me sola, i jo em quedava una mica trista, en silenci.

En David tornava, normalment, cap a dos quarts de sis de la tarda. Llavors era quan arribava la meva hora preferida perquè treballàvem junts. Ell i jo, colze a colze, escrivíem moltes coses i, en especial, el seu diari personal. I, així, explicant dia a dia la seva història, jo l’anava coneixent.

Després d’escriure s’asseia al sofà per descansar, llegia I revisava les pàgines que havia escrit amb mi mentre escoltava música dels Beatles.

Quan el veia que començava a badallar, sabia que arribava l’hora d’anar a dormir. En David s’aixecava del sofà, s’apropava a mi i em posava la tapa. Jo em quedava a les fosques somiant que érem escriptors famosos.

Un dia, en David va començar a fer una extranya activitat: va començar a ficar totes les seves coses dins d’unes grans maletes fins que em va embalar a mi, també, tot dient-me: “Deixem Oxford, anem a viure en un lloc que es diu Vic, a Catalunya!”

Després d’algunes hores d’un viatge mogut I sorollós amb l’avió, va arribar de nou la tranquil·litat.

Quan en David em va tornar a destapar, vaig veure una nova casa on no havia estat mai. No hi havia gairebé res però un sol, fort i enlluernador, travessava la finestra fent suar la meva tinta. Va ser llavors quan vaig començar a fer servir piles (perquè el meu cable no funcionava aquí). I en David seguia escrivint i escrivint, encara que de vegades tenia problemes per aconseguir les cintes de tinta que gastava.

 

El primer dia que va anar a la UAB, on havia començat a treballar, va arribar cansat però de seguida es va acostar a mi, i va escriure: “He començat una nova vida. A la universitat he conegut una noia molt amable i simpàtica que es diu Sònia. M’ha demanat si podia ensenyar-li a parlar anglès i jo crec que serà una oportunitat per fer-nos bons amics.”

La veritat és que em vaig posar una mica gelosa. Vaig notar com el gris em pujava de to i les lletres em sortien vermelles. En David va pensar que m’havia espatllat!

Al cap d’uns dies, el meu amic va començar a venir acompanyat, semblava molt content. I després aquella noia va començar a venir més i més i més. I en David estava cada vegada més i més i més content.

Un dia, al marxar la Sònia, va venir cap a mi i va escriure: “Estic enamorat!”

 

Al cap d’uns mesos, la Sònia i en David van arribar carregats amb caixes grans que van anar buidant a poc a poc. De seguida vaig saber que hi hauria canvis a la vida d’en David: ara seríem tres els qui viuríem a la casa.

I llavors. I llavors. I llavors… jo no ho sabia, però estava a punt de començar , per a mi, un temps de foscor i soledat. Va ser quan ens en vam anar a viure a una altra ciutat, a Sabadell. En aquell temps havien arribat els ordinadors i això era, pràcticament el final per a nosaltres, les màquines d’escriure. Bé, puc entendre-ho. Són molt útils, oi? Pots fer un munt d’errors, quan escrius amb un ordinador i ho pots corregir en qualsevol moment. Ho sé. Ho sé. Simplement, són millors que nosaltres.

Bé, un dia en David em va posar de nou a la meva caixa i em va guardar en un armari on les meves úniques amigues eren les aranyes i la pols. Alguna vegada passava per allà alguna formiga despistada. Però, tot i amb això, sabia que era especial per a ell perquè em seguia traient la pols de tot arreu, de tant en tant, i després em deia coses molt maques com “ai quina maquineta més mona que ets.” I coses així. I la vida no era gens doleta al meu armari: era segura, no feia massa fred ni massa calor, tenia tot un prestatge per a mi soleta…A més, anava somiant en totes aquelles pàgines que havíem escrit junts. AIxí que estava prou bé.

Ficada a dins de la capsa, encara podia sentir com a fora la vida continuava, plena d’il·lusió i alegria i, al cap d’un temps, vaig començar a sentir veus desconegudes que no havia escoltat mai abans:

–Ma…ma, mamaaa!

–Tranquil Tom, ja vinc a canviar-te els bolquers–deia la Sònia.

–Güeeee, nyam, nyam…papaaa!

–Vaig a la cuina a buscar el biberó!–cridava en David.

 

Les nits, de vegades eren mogudes i no podia dormir. Però al matí, quan tots marxaven, descansava tant com podia abans que tornés la guerra de crits i mals de cap.

Amb el pas del temps, el soroll es feia cada vegada més fort. Els plors de nen petit es van convertir en baralles diàries de nens grans:

–M’has pres la partida del Clash Royale!

–T’aguantes Max!

–Pareu de jugar I doneu-me-la a mi!–deia en David.

 

Els anys van anar passant i llavors, fa unes setmanes, en David em va treure de la caixa i em va donar a en Max dient-li:

–Mira, aquesta és la meva màquina d’escriure, te la poso a la motxilla, Maxi.

Durant uns segons en David va obrir la tapa i vaig veure la llum del dia una altra vegada. Es va acostar a mi però em va ser difícil de reconèixer-lo. Ell no havia canviat gaire des de l’última vegada que m’havia visitat, però ara era calb!

En Max és un nen de 10 anys, tot espavilat. Es veu que a la seva classe estaven estudiant com havia canviat l’escriptura al llarg del temps i havien parlat de les antigues màquines d’escriure.

Així que, l’endemà, en Max em va portar a l’Escoleta perquè tots els nens poguessin veure com és una màquina d’escriure digital de debò, i provar d’escriure-hi algunes línies.

Quan, una vegada allà, van obrir la tapa, em van sorprendre vint-i-sis cares mirant-me atentament com si fos el tresor més gran del món. I de seguida em van començar a apretar les tecles amb un idioma no habitual per a mi, en català.

Ja fa alguns dies que estic escrivint, ,amb ells la història de la meva vida. Estic contenta de tornar a treballar, tot i estar jubilada.

Uff! Podeu imaginar-vos com n’estic de feliç i orgullosa? O com em sento en despertar cada dia a la vostra aula, tot escoltant-vos xerrant i jugant al llarg del dia? M’encanta, m’encanta, m’encanta! I em quedaré aquí tot el temps que vulgueu, perquè estic molt feliç de ser útil de nou. Per tant, si voleu escriure unes quantes línies amb mi, endavant: som-hi!

 

 

 

 

 

 

David Owen, als 8 anys

Autors: Classe de 5è A (Núvols) i David Owen