JOCS FLORALS SANT JORDI CICLE SUPERIOR

Aquí teniu els texts guanyadors i finalistes dels Jocs Florals d’aquest curs. Esperem que us agradin molt!

 

2n.Premi: Violeta Biete Izquierdo (5è.A)

El globus viatger

A Cabrera de Mar hi vivia un nen que es deia Jordi. L’estiu passat li van comprar un globus. El portava a tot arreu, el globus no es desinflava! Sempre que sortien al carrer el globus començava a intentar escapar. Una nit en Jordi es va tancar amb el globus i li va dir:

—Per què sempre que sortim intentes escapar?

I el globus va respondre:

—Perquè vull veure món i tu no em deixes!

En Jordi es va passar la nit pensant en el que li havia dit el globus. L’endemà al matí li va dir al globus:

—He decidit que et deixaré anar a veure món.

I el globus va dir:

—Ueeeeeee!!!

En Jordi va obrir la finestra i va deixar que el globus se n’anés. Just abans de marxar el globus li va dir:

—T’ho agrairé, t’ho prometo!!

El globus va passar per Regne Unit, Rússia, Xina, Japó, Austràlia, Brasil, Canadà, Estats Units i Noruega. Feia milions de quilòmetres cada dia, com que no havia de menjar no parava mai a descansar però aprenia a cuinar el menjar típic.

Per passar per tots aquells països va trigar un any, després va anar a veure en Jordi a Cabrera de Mar. En Jordi es va posar super content i el globus es va quedar a viure amb ell. Li cuinava tots els menjars que havia après a a fer! També li ensenyava les curiositats dels països com per exemple que a Xina les cases són molt diferents i que primer es diuen pel cognom i després pel nom, a Japó els temples son sagrats i acostumen a viure-hi monjos, el menjar típic és el sushi. Li va explicar que a Rússia feia un fred que pelava, i moltes coses més que no puc explicar perquè em quedaria sense paper.

En Jordi va dir:

— Gràcies per agrair-m’ho així globus!

Al final el globus es va quedar i van viure feliços, però no van menjar anissos, perquè no els hi agradaven.

FI

 

1r.Premi: Liuva Frias Vives (5è.A)

UN MÓN MILLOR

Hi havia una vegada una nena que volia canviar el món.

El seu nom era Alícia i tenia una mascota que es deia Llimoneta, era una gatet que tenia un mes. L’Alícia vivia amb els seus pares Anna i Tomàs i la seva germana petita que es deia Daniela.

L’Alícia sempre deia que el món estava malament, que potser si el tornéssim a fer no ens tornaríem a equivocar, deia que si ella fos la reina tot aniria bé. Deia que trauria les guerres perquè hi hagués pau i amor, que tothom tindria casa i que trauria els diners i les coses s’intercanviarien, tothom seria feliç i estaria content, Peró els seus pares li deien:

— No es tan fàcil Alícia.

I ella deia:

— Tranquils, jo ho solucionaré tot.

Aquella nit feia tempesta. A mitja nit va parar de ploure i una fada va entrar per la seva habitació i la va despertar. L’Alícia al principi es va espantar però desprès li va preguntar:

— Com et dius?

I la fada va contestar:

— Em dic Mariona i vinc a concedir-te un desig. I tu, com et dius?

— Jo em dic Alícia i ja sé el meu desig.

— I quin és?

l’Alícia va dir:

— Desitjo 7 desitjos més.

La fada va dir:

— Molt astuta.

I va fer:

— Tu i jo, desig complit.

I l’Alícia tenia 7 desitjos més. L’Alícia va començar a dir el primer desig:

— Desitjo ser la reina.

I la Mariona va fer:

— Tu i jo, desig complit.

L’Alícia va seguir:

— Desitjo que no hi hagi guerres.

La Mariona fa:

— Tu i jo, desig complit. El tercer desig?

— Desitjo que la gent cuidi el món.

La fada Mariona torna i fa:

— Tu i jo, desig complit. Quart desig.

— Desitjo que tothom tingui casa.

— Tu i jo, desig complit.— I tothom tenia casa . L’Alícia va dir:

— Desitjo que hi hagi pau al món.

— Tu i jo, desig complit.

A l’Alícia li quedava un desig, no sabia què desitjar així que va decidir guardar-se’l i se’n va tornar a dormir. Quan es va despertar els hi va explicar als seus pares tot el que havia passat aquella nit i ells no la van creure, però quan van sortir al balcó hi havia molta gent amb pancartes que deien la nostra reina Alícia es la millor, i al final els seus pares la van creure.

Va passar un any i la família vivia en un castell perquè s’havien fet molt rics Però s’havien tornat molt egoistes, hi havia el doble de guerres, no hi havia pau i el món ara era pitjor. L’Alícia pensava com arregla-ho i,  al cap de uns minuts, va  recordar que li quedava un desig i va cridar:

— Fada Mariona!

I la fada de sobte va aparèixer i li va  preguntar:

— Ja saps el teu últim desig? I l‘Alícia va assentir amb el cap i va dir:

— Desitjo que tot torni a ser com era abans.

La fada fa:

-Tu i jo, desig complit.

Va ser quan l’Alícia va comprendre que canviar el món és tan difícil que, per millorar-lo, si ella feia bé les coses, ja estava  millorant-lo i que el més important és tenir un gran cor i ser feliç.

Fi!

 

2n Premi: Mara Lloret (5è B)

EL CONTA CONTES

Hi havia una vegada un senyor que es deia Jordi i vivia en una casa a la muntanya de Cabrera de Mar i sempre s’inventava contes i els posava davant de les portes on vivien nens i nenes.

Una vegada, a la nit, quan tots els nens i les nenes dormien i ell anava  ficant els contes, dos germans estaven desperts. La germana més gran es deia Mariona i el germà petit es deia Oriol. Estaven desperts per descobrir qui era el Conta Contes, que li deien així perquè sempre els estava deixant contes i posava el seu nom. I el nom que li agradava que li diguessin era Conta Contes. Finalment ho van descobrir.

Però un dia van anar a la muntanya de Cabrera de Mar i van mirar a l’esquerra on hi havia un cartell que posava el seu nom: “Jordi Conta Contes” llavors van entrar i el van veure, es van quedar sense paraules. Després li van preguntar perquè deixava contes fets per ell i els va contestar que així els nens aprenen a llegir i escriure i l’Oriol li va dir que ell no sabia llegir però que la seva germana li llegia els contes i el Jordi, el Conta Contes, es va oferir a ensenyar-li a llegir. Finalment, li va ensenyar a llegir i la Mariona,  l’Oriol i el Jordi es van fer molt amics i sabien llegir molt bé tots tres .

Un dia va ser el dia dels contes al poble de Cabrera de Mar. La Mariona i l’Oriol van convèncer que el Jordi (el Conte Contes) que fes un conte i el llegís. El conte finalment va ser el guanyador i va baixar de la muntanya a viure al poble i tots van ser molt feliços.

 

1r Premi: Laia Brugarolas (5è B)

Títol:  La Dana i els somnis:  

Un dia, la Dana, una nena d’onze anys de cabells morenos que era alta, li costava molt, però molt dormir, li costava tant que ja ni recordava què era un somni. Era tant inquieta que volia fer coses tota l’estona, pensava coses com: que faré demà, o que podia haver posat a l’examen de mates d’ahir etc… Però els seus pares, el Jordi i la Charlotte, sempre li deien que s’adormís però a ella li costava molt i al final sempre es quedava desperta fins a les 11:30 que s’adormia.

Un dia, els seus pares estaven tant però tant desesperats que li van posar un àudio de relaxació i va resultar va quedar tant adormida que va començar a somiar.

Estava somiant que era a l’escola amb els seus amics i s’estava a punt de caure quan es despertà a casa seva però era com si tot estigués diferent… perquè estava vivint el mateix que havia viscut al somni. Es vestia, esmorzava i anava a l’escola després d’una llarga classe de català anava al pati però ella seguia sentint alguna cosa diferent, estrany però quan tornava a viure la part que s’anava a caure, se’n va  adonar de que no li  va fer gens de mal i va pensar que era un somni però després va pensar; quina tonteria! I se’n va oblidar del tot d’aquella idea perquè feia molt que no sentia aquella sensació.

La Dana estava acabant els deures de medi sobre l’Edat moderna quan va acabar i com que estava avorrida va pensar; que passaria si clico control i escric una paraula? Primer va posar, hola però l’únic que passava era que l’ordinador es movia una mica, després va posar adéu i va passar el mateix, després d’una estona d’haver posat unes quantes paraules va posar robot però ja s’estava cansada de què no passés res i l’ordinador va explotar i del que quedava van començar a sortir robots que pels dits expulsaven làser.

Llavors la Dana va perseguir als robots a amagades quan es va fixar en el paisatge era totalment futurista: cotxes volant, gent amb ulleres estranyíssimes etc… els robots van començar a disparar làser pels dits cada vegada que disparava a alguna cosa elèctrica es transformava en un altre robot.

La Dana va anar a buscar a tots els seus amics i amigues perquè l’ajudessin a acabar amb els robots però es van negar perquè no s’ho creien.

El dia següent es van adonar de què si hi havia robots perquè al Arnau, un amic de la Dana, li havien destrossat la casa i ara estava vivint a casa del seus oncles. I a sobre, a les noticies van fer una mitja dels robots que es creaven per minut i era una mitja de 50! Tots els amics van començar a parlar sobre agafar un líquid i d’altres van agafar una flauta per tocar una cançó que havien vist a una peli de robots que quan el robot moria sonava aquesta cançó.

Poc a poc tots els amics junts anaven destruint a tots els robots però al final va aparèixer un robot que com que havia sortit de les oficines de Google era súper gran i va començar a atacar-los. Ells van intentar-ho junts Però cada vegada es feia més fort quan la Dana va dir: tant de bo no hagués clicat control i hagués escrit robot quan tots ho van sentir, tots van enfadar-se moltíssim i la van acorralar quan…

Es va despertar, era tot un somni! Llavors ho va explicar als seus pares i va seguir el seu dia normalment.

 

2n Premi: Montse Guillén Ollero (5è.C)

EL RIU SENSE AIGUA

Vet aquí una vegada, en un poble tenien un greu problema:  el riu  no tenia ni un gota d’ aigua.  No hi havia gens d’aigua perquè feia molt temps que no plovia.

Els que vivien al poble estaven molt tristos perquè feia massa tems que no es podien banyar.

Però de sobte les coses  van canviar . Cada dia plovia i feia  molt de fred . Finalment el riu es va omplir d’aigua però no es podien banyar perquè l’aigua estava molt freda i feia massa fred.

Com que tenien moltes ganes de banyar-se, van pensar alguna solució però no en trobaven cap.

Però no va tornar a ploure i  el riu es va tornar a quedar sec.  Les persones del  poble  estaven cansats de no poder banyar-se.  Inclús la gent se’n va  anar a  un  altre lloc per poder banyar-se al riu.

Com que el poble sempre havia d’estar pendent si plovia o no plovia, van decidir marxar i no va quedar ningú.

Un dia un noi va descobrir el poble i va veure que no hi vivia ningú i llavors va decidir quedar-s’hi  a viure. El poble li va agradar molt, especialment aquell riu amb tanta aigua i tants peixos.

Com que li agradava fer fotos del paisatge i les penjava a internet, les van veure els habitants del poble i van decidir tornar-hi a viure.

Van decidir fer una festa al riu  perquè s’ho passaven  molt bé i que celebrarien cada any.

 

1r. Premi: Clàudia Paz Xufré (5è.C)

ELS PARES ROBOTS

Hi havia una vegada un nen que es deia Pere que vivia a Cabrera de Mar. Un dia camí cap a casa, després de l’escola, es va trobar un amic seu que tenia una pilota nova de futbol. A en Pere li va encantar; així que es va afanyar a anar cap a casa a demanar una pilota igual que la del seu amic als pares. Volia molt la pilota de futbol però ja en tenia una; així que els seus pares li van dir que no. Se’n va anar tot enfadat a la seva habitació murmurant que els seus pares només sabien dir “no”. Quan va obrir la porta de la seva habitació va deixar anar un sospir d’admiració… havia viatjat a Cabrera del futur.

Hi havia moltes coses que encara no estaven en aquella època, com per exemple: cotxes que volaven o la majoria d’habitants que eren robots. Per en Pere era un món meravellós perquè a ell li encantava la tecnologia. Els primers dies s’ho passava d’allò més bé, però se sentia sol. Igualment  no volia tornar a casa perquè continuava enfadat, així que va decidir anar a fer algun amic nou.  Durant tot el dia va intentar trobar a algú; fins que, de tan cansat que estava va seure a terra. Estava a punt d’adormir-se quan, de cop i volta, va sentir unes rialles a prop seu. De l’alegria va ignorar el cansament i va començar a córrer cap a la rialla. I tal com ell s’havia imaginat allà hi havia un nen més o menys de la seva edat.

– Com et dius? – li va preguntar en Pere.

– Em dic Biel, i tu?- va contestar.

– Jo Pere – va afirmar.

– Encantat de conèixer-te- va dir en Biel.

– Igualment- va dir en Pere content d’haver trobat un amic.

– Vols que siguem amics?- li va preguntar en Biel.

– Es clar que sí!- va dir amb tota sinceritat perquè a ell li costava dir-ho.

Van començar a jugar a moltes coses que en Pere no havia jugat mai, per exemple: amb un gos robot, amb un ordinador que parla… Unes coses molt estranyes. En Pere va al·lucinar de tantes coses que tenia, així que va decidir preguntar-li com havia aconseguit tantes coses. Ell va contestar que els seus pares eren robots i ell mateix els havia programat perquè només diguessin “sí”. En Pere li va explicar que els seus pares no eren robots. Era una pena perquè sinó els programaria. En Biel, a qui  li queia molt bé en Pere, li va preguntar si volia viure a casa seva i en Pere va acceptar. Van estar jugant fins que es va fer fosc. Llavors,  van anar cap a casa d’en Biel. Quan van arribar, en Pere es va quedar de pedra. En Biel vivia en un gratacel que tocava les estrelles. Van entrar dintre de la porteria. En Pere anava a pujar per unes escales molt atrotinades i velles, quan en Biel el va empènyer cap a l’ascensor. Era la primera vegada que havia pujat en ascensor. Al principi va sentir unes pessigolles a la panxa però després li van anar disminuint. La casa era molt moderna i a en Pere li agradava molt. Anaven passant els dies i en Pere s’adonava que en Biel tenia de tot, menys uns pares que l’estimessin com els seus. Va decidir explicar-li a en Biel que volia tornar a casa. En Biel li va dir que no tenia ni idea de com es tornava però que hi havia un vell molt savi que feia milers d’anys que vivia fora de la ciutat. En Pere va acceptar perquè estava desesperat i van fer camí cap a on vivia el vell. Quan van arribar, en Pere es va quedar parat perquè aquella zona era molt semblant a Cabrera, on ell vivia. Van buscar el vell Turku però ningú donava una explicació clara d’on vivia exactament.

Alguns deien que havia anat al bosc a caçar, quan realment, ell era un amant dels animals. Passejant despistat  pels carrers del petit poble, van topar amb un personatge… Sense pensar-s’ho dues vegades en Pere li va demanar disculpes. Llavors en Biel li va preguntar si sabia on estava el vell Turku. El personatge li va contestar que era el seu dia de sort i els va portar a una caseta molt bonica. En Pere va pensar que li agradava més aquesta casa que la d’en Biel perquè era més acollidora i semblant a la seva.

– Sóc el vell Turku, quin és el vostre problema?- els hi va preguntar.

– Doncs miri, jo vaig arribar aquí, no sé ben bé com però vull tornar a casa- va dir en Pere.

– És molt fàcil, només has de buscar la resposta en el teu interior- va contestar el misteriós vell Turku.

En Jan va tornar a casa d’en Biel tot pensant amb el que li havia dit el vell. Quan va arribar es va tancar a la seva habitació continuant pensant, fins que va caure adormit. Quan es va despertar estava a casa seva! Ho havia aconseguit! El primer que va fer va ser demanar perdó als seus pares perquè es va adonar que tenien raó. Amb aquesta aventura va aprendre que no passa res en demanar perdó i és millor tenir uns pares que t’estimen que no qualsevol cosa material. Vet aquí un gat vet aquí un gos aquest conte ja s’ha fos.

 

2n Premi:  Jana Marí

  ALEGRIA I TRISTESA

Alegria la llum

que ens omple un somriure

i d’orella a orella

ja sona el cant

el riure excitant.

El sol ens acarona

amb els seus rajos radiants

i els dies se’ns tornen

els més brillants.

Tristesa la foscor

posem cares llargues

ens cauen per les galtes

les llàgrimes de la tristor.

La lluna ens eixuga

les perles brillants

que recorren fent camins

humits i “centellejants”.

Alegria i tristesa,

sol i lluna,

brillantor i foscor

que diferents sou!

però tot i això

desprendreu brillantor

 

1r Premi: Marc Meroño

DIETARI:

Dia 27:  Morirem tots. Descobreixo un virus a Cabrera de Mar.

Abans de l’apocalipsi, el poble era un lloc molt bonic. Amb platja i mar, Cabrera era un indret molt apreciat pels habitants, però ara que uns  científics l’escampen, és un lloc fosc i terrorífic. Tota la ciutat  està infectada. Els infectats han matat els meus pares i no me’n puc anar a dormir sense entrar a un búnquer  armat fins als peus. Bona nit, diari.

Dia 28: Sento uns sorolls fora del búnquer i amb una forquilla vaig haver-lo de trencar. Hauré de buscar un altre refugi. Corrents pel carrer donant cops de bat a tort i dret als infectats, entro a un pàrquing i veig  una porta amb un símbol molt estrany.  Hi ha dos  infectats!! Els immobilitzo  i els tiro per la finestra. Quin malson!

Dia 29: Quin lloc més estrany!! És un laboratori! Els dos zombis eren els científics. Suposo que no es van poder escapar. Tinc dues opcions: o matar-los a tots o trobar una cura. Seria molt arriscat intentar matar-los, suposo que hauré  de trobar la cura.

Dia 31: Vaig agafar totes les armes que vaig poder per estar preparat .

He  vist  un paper: una recepta? És la cura!! Perfecte, nomes em falten els ingredients:

Bava d’infectat

Sang de supervivent

Aigua del pantà

 Un ull

Dia 32: Seran difícils de trobar, però no impossible.

He sortit a estirar les cames i he trobat una olla. Suposo que podré bullir allà els ingredients. Vinga!! ja és l’hora d’anar-los a buscar.

El primer és la bava d’infectat. Aquest és el difícil. Almenys quan he sortit del pàrquing he vist un. Ara el difícil és que bavegi. Ja sé!! Faré que tussi amb una mica de pebre. He agafat un pot a un supermercat abandonat. Visca!!, Ha funcionat. Ara me’n vaig a dormir.

Dia 33: Ja tinc la bava, em  falta la sang… em faré un tall amb un ganivet!

Ara que tinc els  dos em falta l’aigua i l’ull. Al pantà!

He agafat l’olla per recollir l’aigua. Ara que ja la tin_…aaah!! Quin mal!, Un zombi m’ha esgarrapat l’esquena…si no m’afanyo  em transformaré!!, Ràpid! Haig de trobar  l’ull!!

Em poso a córrer  el més ràpid que  puc, i en girar el cap a la dreta veig un infectat, no sé si estic en condicions de lluitar, però el que més necessitava era  l’ull.  Corrents,  agafo el bat de beisbol del cinturó i el ‘’batejo’’ amb totes les meves forces al cap. Després del cop  cau estabornit a terra i amb una cullera li trec l’ull (quin fàstic!), i me’n vaig  corrents al laboratori. Crec que mai he corregut tant, tinc la sensació que sóc una bala!! Sí, per fi he arribat. Nooo! La porta està encallada i em persegueixen uns zombis. Això és el fi_ _ _… o no! De cop surt  una dona del no-res…

Mare

Em va llençar un ganivet per sobre d’ells i van caure un a un.

Ja no fa falta que escrigui, ja no estic sol.

 

Érik  Lorencio  (6è B)    2n PREMI

T’ESTIMO

Jo a tu et tinc del meu cor

Cada dia em dones amor

Quan et veig a la meva vora

El cor em va a mil per hora.

Brilles més que dos estels

I tant dolça com molts caramels

A mi en tens enamorat

Sobretot quan estàs al meu costat.

Amable i preciosa

Més bonica que una rosa

Tú estàs plena de bellesa

Per mi ets una princesa.

En tu penso cada dia

I em fas tenir alegria

Ets perfecta de cap a peus

Més poderosa que mil déus.

Més bonica que un arbre florit

Que una cuca de llum a la nit

Veure’t és la meva passió

I quan ho faig m’encens d’emoció.

                                                                                                         

Mar  Parés   (6è B)      1r   PREMI

TOT ÉS POSSIBLE

Hola sóc l’Andrea i ara us explicaré la meva història.

Quan jo tenia 10 anys, tenia una vida normal però un dia em van detectar un càncer. Jo no entenia res del que deia el metge però sabia que no era res bo. Vaig començar a anar molts dies al metge i pocs a l’escola. Vaig haver de deixar d’entrenar amb el meu equip de bàsquet, tot va canviar….

Un dia el metge em va dir que el que tenia era un càncer a la sang, una malaltia anomenada leucèmia molt complicada de superar. M’havia d’operar, fer un transplantament de mèdul.la  però vaig  començar a fer  tractament de  quimio. Jo seguia sense entendre res però tot el que deia sonava molt malament.

Al cap d’un temps casa meva era l’hospital. Ja no anava ni al l’escola, ni als entrenaments de bàsquet. Molts amics meus de l’escola em venien a visitar i em portaven regals.

La meva millor amiga l’Eva, companya del l’escola i de basquet, venia cada dia a veurem. Jo recordo que ho passàvem molt bé a l’hospital. L’Eva es va esforçar molt i em va ajudar a superar el càncer. Va recaptar diners per a la meva perruca a l’escola .  Va recaptar taps per la sang que jo necessitava… Moltíssims pares del meu poble, Vilassar de Mar, van donar sang per a mi. Sense ella ara potser ja no estaria explicant a aquesta història.

Va arribar el dia de l’operació. Els metges li van dir a la mare que era una operació difícil però que tot era possible. Aquella frase m’ha marcat molt i té molt de significat per a mi. És la frase que vaig sentir just abans de adormir-me i d’entrar al quiròfan. Tothom era a fora molt nerviós. La mare, el pare, el meu germà, molts familiars… També l’Eva , totes les companyes de bàsquet, molts amics de l’escola…  I altre gent coneguda, o del poble o amics dels pares…  Vaig estar 3 hores a quiròfan. Tothom estava molt nerviós per saber com havia anat l’operació. Va sortir un doctor i es van llençar a preguntar-li  tots alhora:

– Com a anat?

– Tot bé?

– Que tal està ?

El metge es va esperar a que tothom callés i va respondre:

– No molt bé, haurem de repetir l’operació una altra vegada, hi ha hagut complicacions…

La mare  nerviosa va respondre :

– Quan?

– Per què?

– Està bé la nena?

Tothom va començar a cridar i a parlar entre ells. El metge va esperar durant una estona i els va fer callar per  explicar:

– Hem vist que el càncer és més complicat del que pensàvem. Aquí no se la podrem operar, perquè  cal una tècnica d’operació diferent, costa molts diners i la de fer algú molt bo.

La mare va preguntar :

–  Quan la tornareu a repetir?

– No aquí no se li pot fer. Haureu de marxar a Estats Units a un metge especial. Caldrà que parleu  directament  amb ell … _ va respondre el metge.

La mare es va posar a plorar i va dir-li al meu pare:

– Com ho pagarem no tenim molts diners?  Què li direm a l’Andrea?

– Ara mateix no ho sé però ja farem alguna cosa…Tranquil·la, tot anirà bé! _      li va respondre el meu pare mentre  jo sortia en una “camilla” mig inconscient.

Estava molt cansada de l’operació. Vaig arribar a l’habitació i em vaig adormir.

L’endemà em vaig aixecar i m’ho van explicar tot, no m’ho esperava. Vam trucar al metge d’Estats Units i em van donar hora per l’operació.
Teníem 2 problemes, m’havia d’esperar 3 mesos i no sabien si aguantaria, no teníem diners.

Al cap d’un mes i mig d’aquell dia em va venir a visitar l’Eva. Era una tarda normal fins que em va explicar que tenia una sorpresa per a mi. Em va dir que havia aconseguit molts diners per al meu viatge a Nord Amèrica per a la meva operació. Jo vaig saltar d’alegria i li vaig fer una abraçada. Hi havia diners de sobres!!! Quan li vaig explicar a la mare ,fins i tot, li van saltar algunes llàgrimes.

Tot va anar perfecte. Vam tenir un viatge fantàstic a Estats Units i l’operació va sortir genial  !!

Al cap d’un temps tot va tornar a ser com abans. Vaig tornar a l’escola, a bàsquet i vaig donar un “Súper enorme , gràcies !! a tothom que m’havia ajudat, especialment a l’Eva.
Amb aquesta història desitjo que aprengueu que …

TOT ÉS POSSIBLE !