Estimades famílies, us compartim el conte que van redactar els alumnes de la comunitat dels grans per al XXI concurs Pilarín Bayés.

Esperem que us agradi. Ara només cal esperar el veredicte !!!

 

EN MARC OBRE ELS ULLS

Dimarts, 20 de febrer de 2024

Són les últimes hores de la meva vida.

Em dic Marc i aquesta és la meva història. 

Estimada humanitat, estic a una habitació d’un trist hospital. Estic esperant notícies de la meva malaltia. Escric aquesta carta perquè vull donar les gràcies a totes les persones que m’han ajudat al llarg de la meva existència. 

Reconec que he sigut una persona hipòcrita, egoïsta i poc empàtica. Mai no he agraït res i no he valorat a ningú.

Ara m’adono que des del dia que vaig néixer, he necessitat l’ajuda i la cura de les altres persones. Per posar un exemple, només els primers minuts de la meva vida ja necessitava un metge, una matrona, infermeres, fins i tot un hospital sencer. 

No m’he adonat  que cada dia he pogut menjar gràcies a l’esforç dels pagesos, he tingut una llar degut als estudis dels arquitectes i la feina dels paletes, així com he tingut una bona educació perquè els mestres m’han ensenyat a llegir i escriure. 

No em puc imaginar una vida sense saber llegir, i és ara al final de la meva vida que reconec el sacrifici d’aquella mestra que m’ensenyava amb paciència cadascuna de les lletres.

La col·laboració i cooperació de les persones més properes ha fet que tingui una vida fàcil i digna. 

Recordo perfectament que des de petit m’enfadava per tot i amb tots, no menjava els plats que preparava la mare, era avariciós, em portava malament a l’escola, no ajudava a ningú, insultava als companys i he continuat amb aquesta actitud fins gran.

Actualment no em parlo amb els meus germans i familiars. Tampoc tinc amics per compartir noves experiències. En definitiva, sóc i he sigut una persona realment dolenta. 

Estic molt preocupat per la meva salut.

Els metges han de passar d’aquí una estona per dir-me si els resultats mèdics confirmen la meva vida o la meva mort. 

Mentre estava fent les meves reflexions i escrivint aquesta carta m’he endormiscat. De sobte, he vist dos doctors enfront meu comentant sobre la meva malaltia. La noia és una doctora alta i prima amb els cabells llargs i rinxolats i l’altre metge és baixet amb les ulleres de cul de got. Aquest últim amb veu apagada m’ha dit:

• Sr. Casanova, tenim una mala notícia, ho sentim molt però només li queda una setmana de vida. 

Així que he recollit les meves coses i amb un taxi he tornat a casa. A l’arribar a casa el primer que he fet ha estat  trucar als familiars per agrair-los tot el que havien fet per mi i demanar-los perdó.

La segona cosa que he fet, ha estat fer una llista de totes les persones que m’havien ajudat a les quals mai els havia agraït res. Ha estat pràcticament impossible. Per la meva vida han passat centenars o milers de persones. Degut a aquesta dificultat, crec que he de visitar a les persones més rellevants, les quals més m’han ajudat i jo menys ho he apreciat. Considero que són els meus avis. 

 

Dimecres, 21 de febrer de 2024

Avui he visitat els meus avis a la seva humil casa que està situada a un petit poble de muntanya. Quan m’han vist, han entès de seguida que tinc un problema greu, però jo no els he explicat res de la meva malaltia, els he abraçat i petonejat mentre els  demanava disculpes a tots dos. 

Això ho he de repetir amb les persones més properes del meu passat.

 

Dimarts, 27 de febrer de 2024

Avui ja ha arribat el fatídic dia: he d’anar a l’hospital.

Entro a l’hospital, m’assec a la sala d’espera i després d’uns minuts una infermera m’acompanya fins la consulta. El primer que he escoltat ha estat:

 – Tenim bones notícies. Han creat un nou medicament experimental que juntament amb una cirugia làser pot aconseguir curar-te. Això si, encara no l’ha provat ningú. Tu ets l’indicat. 

Sense merèixer-m’ho, novament l’esforç dels altres em donava una altra oportunitat, una nova vida.

 

Dijous, 27 de febrer de 2025

Un any després, reconeixent els meus errors i per compensar el que el conjunt de la societat havia fet per mi…

• He adoptat un gos, un gat i un animal amazònic en perill d’extinció.
• He viatjat per tres països per ajudar a replantar zones desforestades. 
• He participat en molts voluntariats de refugiats de guerra.
• Sóc donant habitual de sang i de medul·la i un llarg etcètera.  

També visito escoles i instituts per donar xerrades sobre la meva experiència de vida: bàsicament de valorar les persones i cuidar la natura, perquè sense aquests valors no podem ser feliços. 

 

Foto: De Ricard Cervantes – Fons Bombers_Arxiu Fotogràfic de Barcelona, CC BY 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=105619922