Aquest curs, els xiquets i xiquetes de la Comunitat de Grans hem participat amb molta il·lusió al Premi Pilarín Bayés, un concurs de contes il·lustrats adreçat a escoles d’arreu de Catalunya.

Tot i que aquest any no hem estat seleccionats com a finalistes, volem compartir igualment la nostra experiència amb vosaltres.

Hem creat la nostra història amb molt d’afecte, creativitat i imaginació, pensant en missatges que val la pena explicar i compartir.

 Esperem que us agradin tant com a nosaltres ens ha agradat escriure-ho.

Gràcies per llegir-nos i per acompanyar-nos en aquesta aventura literària!

Autors: Els valents.

EL NOSTRE FUTUR

Eren les 7 del matí. Sonaven els despertadors. Els xiquets i xiquetes d’aquella petita escola rural començàvem a preparar-nos. 

Com que el poble era petit, els infants anàvem a peu o amb bicicleta. Es notava que aquella manera de desplaçar-se ens feia feliços, sempre anàvem amb un somriure a la boca.

A l’escola sempre fèiem coses especials: cuidar les gallines del galliner, hort escolar, projectes europeus en llengua anglesa, experiments, aprendre el català a partir de tipologies textuals, matemàtiques manipulatives, pintar quadres de personatges famosos…

La comunitat dels grans de l’escola estava formada per Carles, Bruno, Carla, Paula, Sofia, Pep, Jose i Miguel.

Els dijous sempre fèiem experiments. Aquell dia havíem de fer un experiment que ens enviaven des del sincrotró ALBA. Consistia en fer una caixa negra per entendre com funciona la llum al nostre cervell.

Després de fer malbé diverses lents i embrutar-nos de pintura negra, vam anar a la sala de llums i ombres, una sala petita on no entrava ni un bri de llum. Seguidament, vam posar la caixa sobre una taula, vam encendre la llanterna i la vam enfocar a la lent, tal com ens deia el dossier d’experiments. De sobte, es va sentir un soroll fort i estrany, però sobretot intrigant. No ens podíem creure el que vèiem: era una llum multicolor de forma esfèrica que es bellugava com un flam en un plat.

De sobte, aquella llum ens va absorbir i vam fer cap a una aula plena de nens tocant pantalles, objectes voladors, robots, ulleres virtuals… Estàvem a l’escola del futur!!!

Aquells nens no ens podien veure. No sabem per quin motiu; suposem que el nostre viatge espaciotemporal ens feia invisibles. Però tampoc ens haurien vist perquè estaven molt capficats mirant les pantalles. Ens vam horroritzar de veure l’escola que ens esperava: tot era digital. No hi havia res en paper, ni dibuixos, ni pòsters, ni llapis de colors, ni trencaclosques, ni murals… Era molt trist. Fins i tot, els nens i les nenes tenien un caràcter apagat i un aspecte malaltís. Amb tantes coses digitals es perdien la possibilitat de llegir còmics o contes il·lustrats en paper de la Pilarín Bayés o, simplement, pintar amb aquarel·les una obra d’art conjunta amb els companys i companyes de classe.

Vam tornar a encendre la llanterna del nostre experiment, ens vam apropar a la llum i, de sobte, aquella llum ens va xuclar com un imant ho fa amb un caragol de metall. Vam tornar al present!!! Vam tornar a l’escola, però a un lloc diferent del qual havíem entrat: vam fer cap al galliner que estava al pati. No us imagineu com va quedar la nostra roba, plena de plomes i excrements!!!

Després d’aquella tornada de pel·lícula, vam haver d’explicar el que havíem viscut.

Ningú es creia la història del nostre viatge. Els nens i nenes estàvem molt decebuts de saber que les futures generacions no podrien tenir aquella escola que tant ens agradava: les amistats, la cooperació, la felicitat per estar amb els amics, sentir les veus en directe, olorar el paper dels llibres i, fins i tot, poder aixecar la mà per parlar.

Necessitàvem un pla per frenar allò.

El primer que vam fer, acompanyats de mestres i pares, va ser agafar un autobús per anar a Barcelona al Departament d’Educació, a explicar tot allò tan misteriós que ens havia passat. Aquells gestors no s’ho volien creure. Per fer-nos cas, havíem de demostrar-ho.

Justament aquelles dates coincidien amb el congrés de telefonia i tecnologia més gran del món, el Mobile World Congress.

Sigui com sigui, havíem de parlar amb experts que ens escoltessin. 

La Sofia i la Paula, les dues millors amigues del grup, a part de llestes, també eren molt entremaliades. Pel seu cap només passaven coses fora de la norma. Van compartir amb la resta del grup el seu pla: Miguel, que era el més hàbil, hauria d’enfilar-se com un mico fins als cables de la llum i, amb un pal de ferro, provocar un curtcircuit que deixés a les fosques aquella secció de la ciutat. Quan no hi hagués llum, es colarien al recinte. Posteriorment, pujarien a sobre d’algun escenari, captarien l’atenció dels experts —sense wifi i sense llum seria més fàcil— i explicarien aquella història que ningú es creia.

I, sense pensar-ho dues vegades, així ho van fer. De sobte, es van veure parlant com uns conferenciants davant de centenars de persones que els escoltaven. Els experts es van interessar molt perquè aquells nens i nenes havien descobert la manera de viatjar al futur i teletransportar-se, una fórmula que feia molts anys que els científics estaven buscant.

Van arribar a un acord. Ells cedirien els detalls de l’experiment per viatjar al futur i els governs no digitalitzarien aquelles coses que tant els agradava olorar, sentir, veure, tocar i escoltar sense pantalles. 

I així és com aquella colla d’infants van guanyar el premi Nobel de la Física i de la Pau.

Si els veieu, feu-los una abraçada!