Les alumnes i els alumnes de primer de batxillerat de l’assignatura Creació Literària presentem dos nous relats breus.
En aquests textos hem tractat el tema literari del viatge. El viatge pot ser una metàfora potent per a la vida mateixa, una manera d’explorar la relació entre les persones i el món que les envolta, i una manera de situar-nos en altres experiències.
Hem arribat a la conclusió que el viatge pot ser una valuosa font d’inspiració per escriptors i escriptores! Sabeu quins viatges tracten les següents dues històries?
Esperem que us agradin!
RELAT
Títol: Presoners al limbo
De matí, el sol entrava per la finestra i li tocava la cara. Feia un dia bonic. Solejat. Els ocells piulaven i el cel resplendia. Després de l’esmorzar, va sentir les ganes i il·lusió de veure els seus amics. Va córrer cap al carrer. És va fixar que estaven fent obres en la façana de l’edifici de davant. Els pares el portaven. Va arribar una mica tard al col·legi perquè hi havia embús a la carretera, però per sort no va arribar gaire tard.
Quan va arribar a casa després de la feina, va trobar-se que la façana de l’edifici de davant estava ensorrada i delimitada per cinta de la policia. Es va quedar bocabadat veient com havia passat el temps, havien passat anys des que havien arreglat la façana per última vegada.
A poc a poc, es va asseure a la banqueta del jardí del davant. Mirant la façana del veí, es va dedicar a pensar en el pas del temps. I els nets. No paraven de créixer, un d’ells ja estava a punt d’entrar a la universitat i tenia divuit, mentre que l’altre era a punt d’acabar 4rt d’ESO. Està content perquè ells han pogut gaudir d’una infància més lliure i sense tants problemes.
Així va acabar el seu dia, amb una sensació de tranquil·litat i benestar.
Autor: Hugo García
RELAT
Títol: Atrapat i lliure
He perdut l’esperança, viatjo lliurement com un ocell volant pel cel, tot és fosc i il·luminat, dono voltes, estic marejat i molt cansat, el meu cos es deforma. S’estira. Tot és fredor i soledat, la meva vida s’acabarà aviat, ho sé i ho vull.
El meu amic està preocupat per mi, està intentant fer qualsevol cosa perquè no em mori, no crec que sigui possible. Les meves mans estan deformades i van desapareixent cada vegada més igual que la resta del meu cos, però no puc veure-ho tot.
Tinc el cap molt gran i la roba molt ample. Em vaig allunyant cada vegada més del meu amic, ja no l’escolto. Han passat cinc minuts, crec, ja he perdut la noció del temps i no escolto res de res, només la meva respiració agitada com també el meu cor.
La meva situació és complicada de resoldre, per no dir impossible, cap persona del planeta terra és capaç de salvar-me del que estic a punt de viure en persona, igualment, és molt tard, l’obscuritat absoluta em recorre el cos, però, de l’obscuritat surt la llum, em fan mal els ulls, els tanco, espero que passi tot, entre les estrelles, no vull veure el meu destí, encara que ja el sàpiga. Estic… en un altra dimensió.
Autor: Alejandro Benito
