Cançó de l’Ebre, de Joan Cid i Mulet (Jesús 1907-Ciutat de Mèxic 1992)

No oïu quina remor més endolcida
Que fan les aigües, tot passant?
És la cançó tendra, amorosida,
Cançó de l’Ebre triomfant …!

Dorm la ciutat en l’hivernada
Crua, desfermada,
Que m’omple de neguits el bell repòs.
De bella nit s’atura l’estelada
Confusa, desmaiada,
Com una espurna que salta del redós …

… I una remor endolcida,
com d’aigües que van lliscant,
una cançó amorosida
dintre la nit va cantant …

i es giten els canyars reverenciosos,
suaus i silenciosos
com lent ressò, del riu a la remor.
El clar de lluna es fica dins l’arbreda,
I la remor s’hi queda
Talment una cançó d’amor …

I canta el riu a la ciutat dormida,
–cançó engelosida–
que diu grandeses i conculca afanys.
Corre la nit i, a frec d’albada
La vida es començada
Neta de núvols i neguits estranys.

No oïu la cançó tan amorosida
I vessant de vida,
Del riure de l’Ebre sigil·lós i clar?
És la cançó nostra, la cançó de l’Ebre,

Que cap altre riu no la sap cantar!

Tostemps tinc per costum començar un parlament amb uns versos o algun text narratiu colpidor, que causi fones sensacions entre el públic assistent, atès que considero que és la millor manera de dignificar un acte; més encara quan es tracta d’homenatjar un professor de llengua i literatura, un amant de les lletres, un humanista, un lector aguerrit, un enamorat de la natura “font de tota vida”, un tortosí de soca-rel, un homenot de la catalanitat, un empresari emprenedor, una persona de convençuda arrel cristiana, un company que admirem i enyorem, un devot de la seua família. 

Addicte  a les serralades, 

als boscos i a les fonts; 

a les salvatgines,

a la pluja 

i al somriure dels esquirols. 

Seguirem amb més versos per fer la remembrança d’un homenot d’aquesta casa, que va fer “casa” justament al Port de Caro, entre paratges naturals de bellesa espectacular, amb esplèndides passejades i caminades d’arrel verda, excursions d’alçada, entre carrasques de fulla gran i alzines, pins de sòl calcari i boixos, violes de roureda i aurons. Escoltant els rossinyols, els cucuts, els abellerols i les tórtores; contemplant els falcons xoriguers, els aligots comuns, les àligues blanques i els voltors; visitant el mirador de Caro, els estrets d’Arnes, la font nova, la vall, el faig pare. 

I l’home esportista, bressol del bàsquet a la ciutat i a l’institut, la persona que entenia aquest esport com un model de vivències que permetia superar-te com a persona.

Paco era el professor estimat, gairebé idolatrat, aquell que tothom volia tenir. De tracte amable, tothora amb una bona paraula d’ànim i de companyonia, minuciós en el seu treball. Estimava la literatura i la difonia arreu tant com podia. Considerava que s’havia de tindre cura de les llengües, parlar-les i escriure-les com és de menester. 

Si en una cosa estaríem tots d’acord seria en l’asseveració que Paco era un home d’alçada física i moral, amb veu imponent, de mirada penetrant, que sabia escoltar tothora i prendre les seues pròpies valoracions. Aquella persona a qui recorries per un bon consell, que sabies perfectament que mai no et donaria l’esquena.

Era igualment l’empresari que creia en l’empreneduria com a motor d’acceleració de tota  societat, impulsor d’una empresa “marca de ciutat”, amb productes de la terra i del mar (la mar que tant m’estimo, a la qual glosava Vergés), comercialitzat amb l’esforç de generacions de membres d’un llinatge altament vinculat a la ciutat de Tortosa.

I sí, era Paco Sorolla, portador d’un cognom de pes en aquesta ciutat, vora el riu que somriu si el deixen acabar a la mar. Compromès amb les causes justes i humanitàries, amb el futur comercial de la ciutat, amb la preservació del ric patrimoni històric, amb el  mercat com a eix cabdal de la vida quotidiana d’una ciutat menuda. 

En motiu de la seua jubilació del món laboral, a l’ermita del Port de Caro, li vaig dedicar varis poemes en llengües diverses, entre els quals “El Crimen” d’Antonio Machado:

Se le vio caminando entre fusiles,

por una calle larga,

salir al campo frío,

aún con estrellas de la madrugada.

Mataron a Federico

cuando la luz asomaba,

el pelotón de verdugos

no osó mirarle la cara.

Todos cerraron los ojos;

Rezaron: ¡ni Dios te salva!

Muerto cayó Federico

 

• sangre en la frente y plomo en las entrañas-

 

 Que fue en Granada el crimen

 

• Sabed – ¡pobre Granada!-, en su Granada. 

 

I avui celebrem el lliurament de la segona edició d’uns premis de recerca que porten el seu nom, el d’un home d’empresa i de lletres, combinació de l’humanisme i de la ciència, amb el fet empresarial al bell mig de tot plegat. Uns guardons impulsats des del seu centre educatiu conjuntament amb el consistori de la seua ciutat per tal d’honorar el seu nom, com a persona i company estimat i enyorat. De ben segur que n’estaria ben orgullós!

S’han presentat tot un seguit de treballs de molt nivell, que han estat degudament valorats pels professors que han fet de jurat, molts dels quals els han sorprès d’allò més. Déu n’hi do el bon savoir-faire de tants d’alumnes de molts centres de 2n de batxillerat d’arreu de les Terres de l’Ebre, que donen fe de llur gran capacitat en l’àmbit de la recerca gràcies al seu innat interès en la investigació. S’hi han presentat tota una amalgama de temes molt interessants de totes les branques del coneixement. Felicitem de tot cor tots els participants, òbviament les guanyadores, per la feina ben feta, per la capacitat demostrada i per haver col·laborat en un premi que esperem que tingui una llarga durada en la difusió de les humanitats, la potencialitat econòmica, la novetat tecnològic i l’esperit científic. 

Acabarem amb versos, tal com hem començat, d’un dels grans cantors del Matarranya, Desideri Lombarte, que va usar un llenguatge arrelat a la terra amb la intenció de salvar molts mots de la nostra llengua, el meu poble i jo, Salvador Espriu dixit. 

Quan no quedarà res,

Quan morts els rius blanquejaran les gleres,

Eixuts ullals, seques les fenasseres.

Ofegat el caliu

A les dures entranyes de la terra

Quan no plourà ni nevarà a la serra.

Quan ni un arbre hi haurà,

Ni cap garba de blat per les garberes,

Ni creixerà cap xop per les riberes.

Quan no quedarà res,

Només ermes les terres, sec el mar,

Quedarà la paraula, Quedarà. 

 

Moltes gràcies