Gràcies, gràcies i gràcies.
Gràcies a l’equip directiu per donar-me l’oportunitat i guiar-me en la meva primera experiència—meravellosa— com a docent.
Gràcies a tot l’equip docent que, sense saber-ho, m’heu ensenyat mil maneres d’ensenyar. No us menteixo si us dic que tot el que he après de vosaltres no ho aprendré mai en cap màster.
I gràcies a tota la resta de gent—pares i mares, alumnes, conserge, et cetera— que sou part d’aquest petit i fantàstic institut. Heu deixat en mi un record inesborrable.
A tots vosaltres, si us plau, no defalliu mai: heu fet d’un espai tan petit un enorme centre on qualsevol tipus d’Art i qualsevol tipus d’idioma (fins i tot el mort—i, si se’m permet, encara maltractat— llatí) tinguin cabuda en un projecte educatiu insuperable.
M’és molt difícil acomiadar-me de tots vosaltres, i penso constantment que, amb sort, d’aquí tres anys haurà finalitzat feliçment el meu doctorat i, per una d’aquelles jugades del destí, tornaré a ser amb tots vosaltres.
Deixeu-me, si us plau, fer una última intervenció com a professor de llatí d’aquest magnífic centre, un últim apunt abans d’acomiadar-me del tot. M’agradaria explicar-vos l’etimologia del verb “recordar”: del llatí recordari, format pel prefix re (que expressa repetició) i el substantiu cor, cordis (cor). Recordar és tornar a passar pel cor, on us duré sempre.
Gratias vobis ago (Gràcies),
I com que em nego a dir-vos adeu, Valete! (Estigueu bé).
Agustí Justicia Lara, orgullosíssim primer professor de llatí de l’Institut Badia i Margarit.
