“El Mediterrani: un cementiri blau” és un títol agredolç: d’una banda, ens trasllada a estones agradables d’un bany de sol, d’aigua salada, d’una bonica posta de sol, o pels més matiners, d’una eixida per rebre el nou dia.
La història de l’Adnan, però, malauradament no és dolça com aquestes estones. L’Adnan, ens explica la seva història assegut en la seva cadira de rodes que l’acompanya des dels catorze anys. Un dia, sortint de casa seva per comprar pa, el tret d’un franctirador va impactar en la seva esquena, la bala el deixà per sempre més sense caminar. La història per salvar la seva vida continua i no ens deixa indiferents. L’Adnan, sortosament, després de viure situacions inhumanes, i un seguit d’intringulis, aconsegueix escapar i arribar a Manresa. Ens explica la duresa d’una nova vida, les dificultats físiques i mentals de viure i veure el món des d’una cadira. Tot i això, troba en l’esport, una nova vida que l’empeny a encetar cada dia amb motivació i amor. Actualment, participa en competicions conegudes com a spartan race i ha guanyat dos records Guiness. La història de vida de l’Adnan ens recorda les vides de molts adnans que no han tingut la seva sort, alhora, ens encoratja a no cedir mai l’esperança, a lluitar contra la barbàrie i a creure en un mateix. Com ell diu: “No necessites superpoders per ser un heroi”.
