2020 Dia 31 de gener. Encara recordo aquell dia en què tothom esperava en família un nou any, un any on tindríem noves oportunitats, experiències… L’esperàvem tant sense saber què ens portaria… Segueixo pensant el desig que vaig cremar: Vull un any diferent, que em porti moments inesperats, que em sorprengui. I cal dir que realment el meu desig es va complir! Aquest any de moment ha estat carregat de sorpreses, moltes de les quals eren inimaginables i no gaire positives.
Una de les més inesperades ha estat el coronavirus, un virus que està acabant amb la vida de moltes persones a tot el món. Un virus no reconegut que ens ha fet quedar-nos a casa fins a un temps que encara no s’ha concretat.
No he decidit fer un diari perquè realment, tot el que s’explicaria seria gairebé el mateix:
Depenent de si he de fer alguna cosa com deures, trucada amb els professors… La nit abans em poso l’alarma per així llevar-me quan cal. Esmorzo, faig deures i just després intento fer esport o algun tipus de treball físic, un objectiu que em vaig proposar feia ja molt de temps i que mai vaig arribar a complir. Però com sempre em passa, m’acabo desanimant i si, ho he deixat de fer. Seguidament menjo, veig sèries, m’intento arreglar, escolto molta música i més tard acabo altres deures que em quedaven. Després de sortir al balcó a prendre l’aire, vaig a sopar i un cop al llit faig trucades, miro més series… Vaig variant.
El que acabo d’explicar, no és res més que un dia en la meva vida ara en la quarentena. La raó per la qual he decidit no fer un diari, és perquè d’una manera o altra els meus dies s’han tornat una rutina, és a dir que he acabat fent-me un propi horari que es repeteix cada dia de què faig estant a casa. Gairebé tots els meus dies els passo de la mateixa manera, alguns més contenta, altres els passo amb nostàlgia, altres més descontenta, d’altres em sento molt angoixada… Aquesta situació em provoca moltes emocions, tot el que està passant és molt preocupant i el no tenir una resposta o solució clara de vegades em provoca por, por a què passarà, a com se solucionarà tot.
La situació en la qual ens trobem, crec que a tothom ens ha deixat una mica desconcertats, perquè qui podria imaginar que un virus provocaria tot el que està passant? Les distàncies, el no poder caminar pels carrers, no poder veure a persones que estimes i estan a distància, perdre el contacte.
És increïble com en tan poc temps, com en un tancar i obrir els ulls tot el que mai hem trobat important s’ha esfumat, perquè ara que estic tancada a casa, m’he adonat i crec que en si la societat ha arribat a la conclusió de què tot allò que ens semblava obvi tenir o per entendre millor, que tot allò que donàvem per fet que sempre tindríem, se’ns ha prohibit i més que mai ho trobem a faltar, ho desitgem. Ara que em fa falta tot això, m’adono que el que abans valoràvem tant, és a dir les coses materials, no tenen ni punt de comparació amb el que realment des de la meva opinió dóna sentit a la vida. Ara trobo a faltar moments, abraçades, amics, passejar… Coses que en un passat no valorava tant.
Ara és el moment en el qual hem de fer servir els valors que tenim, on hem de ser responsables, solidaris i ajudar a fer que aquest mal son pugui marxar com més aviat millor.
Hospitals plens, persones que es deixen la seva pell per complir amb la seva feina, el sofriment de moltes famílies i persones…
Ara que estic tot el dia a casa, les hores són molt lentes i els dies llargs, intento ser positiva, no pensar en els dies que queden o quan passarà tot això, però sóc humana, i com a tal hi ha dies que els pensaments negatius m’omplen i em creen malestar. També sento moltes vegades impotència, trobo a faltar a molta gent: avis, amics, família… però per exemple trobo molt a faltar al meu pare, que ja fa molts dies que no el puc veure i el fet d’estar a pocs quilòmetres, de què estigui a casa i estar bé, no el puc veure.
Aquests dies, la música m’ha ajudat molt a mantenir la calma, m’ha ajudat a veure les coses d’una altra manera, a desfogar-me. Com sempre, em fa sentir bé, no hi ha cap altra cosa que durant aquests dies em permeti veure-ho tot diferent o simplement oblidar què està passant.
Durant aquests dies la meva ment ha estat pensant molt, m’he fet moltes preguntes i he raonat moltes coses de la vida. A les nits quan està tot a les fosques i estic sola, seguit de què està passant, em vénen pensaments al cap. D’alguna manera aquest virus m’ha demostrat molt, com per exemple el qui està i estarà sempre. He estat també pensant en el meu futur, en si realment estic gastant el meu temps en fer i estar amb aquelles persones que realment m’aporten i a les que estimo.
En fi, ara mateix no podria concretar millor tot el que estic sentint que amb la paraula “estranya” perquè tot el que està passant em crea un cúmul de sentiments que gairebé jo no entenc. Tot ha estat molt ràpid i sento intranquil·litat i por per com està afectant i de quina manera podria acabar. Per mi és molt difícil no poder sortir de casa ja fa molts dies que no surto al carrer o que no veig el món sinó és des de la finestra. De moment, tinc la sort de què tota la meva família estigui bé i sana.
En conclusió, estic impactada per veure la situació en la qual ens trobem, encara que des de casa no sàpiga quina és la situació real paraules de sanitaris i imatges d’hospitals, em deixen clar que el grau de preocupació davant aquesta situació, ha de ser el màxim i per això ens hem de quedar a casa. Aquest virus de moment no té una solució, ni respostes i ningú ho ha viscut, només amb paciència i deixant-li la feina al temps, podrem saber com acabarà aquesta pandèmia.
Anònim confinat 3r ESO.
