Tocaria estar collint bolets per la muntanya, però ens ve de gust passejar vora el mar de tardor. Trepitgem fulles seques de posidònia escampades sobre la costa mentre els grans contemplen com l’escuma s’escola sota la sorra i nosaltres saltem a la cerca dels tresors que el mar hi ha amagat. En aquest batec d’onades que venen i se’n van, tot d’una, descobrim que el mar té ganes de jugar. Ens escapem quan ve en forma d’onada i el perseguim quan se’n torna mar endins a descansar. Trenquem la calma amb corredisses, crits i rialles, fins que el mar ens atrapa i ens deixa ben xops. Cada tardor ens passa el mateix! Encara que faci fred, sentim la crida del mar i no ens en sabem estar! Ben bé que no ens podem resistir a tornar al lloc on, fa més de 3.000 milions d’anys, quan el mar era com una immensa olla de brou nutritiu, un bon dia, va sorgir la primera cèl·lula i amb ella naixia la vida a la Terra.
