Article realitzat per Remei Franch Català amb la col·laboració de l’escola
de música de Flix
PARLEM DE DONES:
FANNY HENSEL
Els qui em coneixeu sabeu que soc bàsicament una lectora compulsiva, per tant comprendreu que la meva participació serà fruit d’alguna lectura i per començar he consultat una de les meves darreres lectures, una gran troballa per a mi; es tracta del llibre: “Armonias y suaves cantos: Las mujeres olvidadas de la música clásica” de la historiadora Anna Beer (Editorial Acantilado).
L’autora ens narra la vida de vuit compositores, des del segle XVI fins al XX. Seria molt feixuc parlar-vos de totes elles d’una tirada. Per començar he triat una compositora que si bé ella no és tan reconeguda com es mereix, el seu nom no us serà desconegut, parlem de Fanny Hensel (Hamburg 1805 – Berlín 1847). La germana gran del compositor alemany Fèlix Mendelssohn- Bartholdy.
Fanny era la filla gran del banquer Abraham Mendelssohn d’origen jueu. Amb aquesta dada ens podem fer càrrec que res va mancar als seus fills. Els dos germans grans, la Fanny i en Fèlix, van sobresortir des de molt joves com a “prodigis musical
s” i el seu pare no va mirar prim a l’hora de contractar els millors professors del moment per a tots dos. Fanny ben aviat va aprendre composició i es va convertir en amant de la música de Beethoven. Als tretze anys Fanny va interpretar per a l’aniversari del seu pare els vint-i-quatre preludis del “Clave bien temperado” de J.S. Bach. Amb els anys Fanny reconeixia la confiança i la dependència, en l’àmbit musical, que tenia d’en Fèlix, com “depenia del seu estímul”: “No entiendo exactamente a qué se refiere Goethe cuando habla de fuerza demoníaca, pero una cosa està clara: si existe, tú (Felix)la ejerces sobre mí”. En els fragments del seu diari i en la seva correspondència es fa palès aquest lligam tan fort que existia entre tots dos germans. Poder compartir tot allò que bullia en el seu interior era important, com a compositors era enriquidor per a les seves obres i com a germans servia al reforçament d’un gran vincle que sempre va existir entre tots dos.
Probablement la primera decepció que Fanny va rebre va ser quan després d’un viatge a París, el seu pare va portar com a presents: a Felix material per a l’escriptura de la música i per a Fanny un collar, això sí, era un collar molt especial. Fanny va fer notar aquest fet clarament discriminatori al seu pare i ell va respondre amb unes paraules que ben segur van ser doloroses per a ella: “Es posible que la música se convierta en su profesión (Félix), mientras que para ti puede y debe ser únicamente un adorno, no el fundamento de tu ser y de tu obrar”. Malgrat la seva admiració per la seva filla i el reconeixement d’igualtat amb el seu germà, Abraham es va oposar sempre al fet que la seva filla actués en públic. De Fanny tan sols s’esperava que compongués música “femenina”, és a dir, música lleugera, sense pretensions.
Amb aquesta mentalitat Fèlix Mendelssohn ha estat reconegut com a gran compositor i intèrpret, mentre Fanny Hensel va quedar ignorada durant anys. De tornada d’un viatge a Anglaterra per visitar el seu germà, Fanny es queixava que malgrat ser molt ben rebudaho era com a “la germana de Fèlix”, per ella mateixa i per la seva obra no era ningú. Cal dir que a Abraham, li preocupava un altre perill que no tenia res a veure amb el fet que fos dona sinó amb el fet de ser jueus, aleshores ja hi havia un greu antisemitisme. Pretenia protegir-la de les burles freqüents i de la violència física que es donava pel carrer. Davant d’aquest ambient negatiu i perillós vers els jueus, entraran a formar part de l’església protestant, adoptaran el cognom Bartholdy (amb el propòsit que amb els anys s’oblidi la seva procedència) d’aquí que en algunes citacions del compositor s’afegeixi aquest nom: Fèlix Mendelssohn-Bartholdy i Fanny de segon nom es posarà Cecília, patrona de la música; anys més tard adoptaria el nom del seu espós: Fanny Hensel.
Les desigualtats en el tracte no van ser motiu per enterbolir la relació tan íntima i profunda que, com us deia, hi havia entre tots dos germans. Van compartir tot allò que componien malgrat els llargs viatges de Fèlix. Com a mostra de l’admiració que hi havia entre els germans, trobem en algunes de les obres de Fèlix fragments compostos per Fanny i també a l’inrevés. Els aniversaris familiars eren motiu suficient per compondre i interpretar les seves composicions. En aquestes festes familiars també hi havia força amics, entre ells músics reconeguts que van poder gaudir i reconèixer el talent dels Mendelssohn.
El mes de febrer de 1825 la família va traslladar-se a una gran mansió al carrer Leipzigerstrasse número 3, (Berlín) i en aquest nou escenari l’activitat intel·lectual va créixer, augmentant així el ventall de possibilitats dels músics Mendelssohn, tant per conèixer personatges de gran interès cultural com per donar-se a conèixer ells mateixos, dins d’una relativa intimitat com pretenia el pare de Fanny. Es van establir els “Sonntagsmusiken” (Diumenges musicals). Ella n’era l’organitzadora i amb el temps van arribar a tenir ben poc de privat, la gent feia mans i mànigues per assistir a la vetllada. En una interpretació de “Paulus” de Fèlix es van imprimir llibrets que es repartiren entre més de tres-cents convidats. L’any 1828, després d’un any de preparatius van interpretar La Passió segons Sant Mateu de J.S.Bach. Com podeu veure, no anaven amb misèries.
Però Fanny també va formar la seva pròpia família. Va enamorar-se del pintor Wilhelm Hensel. Abraham no va permetre que es casessin fins que ell no fos més solvent; van enviar a Hensel a Roma durant cinc anys per a la millora dels seus coneixements i per fer-se un nom dins del món de l’art. En la distància, ell pintava per a ella i ella componia per a ell. En aquesta època va compondre trenta-dos lieders, molts d’ells sobre la temàtica de la separació dels amants. Després d’aquesta llarga separació Wilhem i Fanny es van casar, ella mateixa va compondre la música per a la seva boda.
En algun moment de la seva relació, Wilhem havia estat recelós de la relació tan intensa que hi havia entre tots dos germans. De fet, ell pensava que no estaria a l’altura davant d’un Fèlix Mendelssohn. Va fer a la seva dona un present molt “romàntic” que ara ens pot semblar cursi però que era molt significatiu, consistia en un quadern en forma de cor per escriure les seves composicions i que ell pensava il·lustrar posteriorment. Era com dir-li: compon tant com vulguis, tens tot el meu suport i el meu amor.
Fanny va quedar embarassada i va haver de fer repòs absolut, la família temia per tots dos. Sortosament mare i fill van sobreviure tot i quedar molt afeblits durant un temps. La criatura es va dir Sebastian Ludwing Fèlix, en honor a Bach, Beethoven i Mendelssohn. Durant la criança va baixar molt el seu ritme de composició però lentament va recuperar-lo. El segon embaràs també fou de risc i malgrat el repòs absolut va perdre la criatura.
En un viatge que va fer la família a Itàlia, Fanny va rebre una gran impressió, probablement per l’ambient que hi va trobar, això li provocà una forta empenta per la creació de noves composicions. L’efecte continuà en tornar a Berlín, tenia molt clar que la seva idea era la composició d’obres de “major escala”. Una d’aquestes obres és la suit per a piano Das Jahs (L’any) en la qual cada moviment és dedicat a un mes de l’any. L’àlbum també era il·lustrat per Hensel “en la parte superior de cada mes había un precioso dibujo ilustrativo…Todo era sencillo y noble” No us transcric tots els elogis dels crítics perquè em faria pesada, de tot el que he escoltat fins ara aquesta obra és la que més m’ha agradat de Fanny, encara que em queda molt per conèixer; cerqueu i escolteu-la també vosaltres, no us en penedireu.
El seu marit sempre la va animar a publicar però per a Fanny l’última paraula la tenia Fèlix i aquest no compartia l’opinió de Wilhem. Fou Lea, la mare dels Mendelssohn, qui va escriure a Fèlix demanant-li que reflexionés, sense cap èxit, Fèlix deia que les obligacions que comportava publicar la seva obra podrien afectar a Fanny: “Permitir que su música se publicara la conturbaría, y no puedo soportar esa idea, aunque ocurriera una sola vez”. I malgrat tot reconeixia que si ho feia li donaria tot el seu suport però no tenia intenció d’animar-la a fer-ho. Com es pot veure, la protecció -de vegades asfixiant- que els homes exercien vers les dones de la seva família, les convertia en objectes de porcellana fina.
Van passar uns anys difícils després de l’avortament del seu segon fill i la mort de la seva mare. Al 1843 ja s’havia recuperat, tornaven a funcionar els “Diumenges musicals” i tornava a compondre; va fer imprimir per a Fèlix “Doce piezas para piano”; també va compondre la seva única Sonata per a piano en Do menor. De fet Fanny va arribar a compondre més de 400 peces, la majoria per a piano. Era ja 1846 quan es va decidir a publicar, tot demanant la comprensió dels germans: “Confío en que no os cause perjuicio alguno… que esta publicación no os traiga la deshonra.” Així es disculpava amb la seva família; ara sí, passava de l’àmbit privat al públic.
Fanny va seguir component i editant. En una entrada al seu diari, al maig de 1846 escrivia: “Me siento como si acabara de nacer”. Aquestes paraules ens defineixen clarament, igual que el nom del seu fill, com se sentia i què representava la música per a ella, no era un “adorno”. Tot anava bé però aquella felicitat i aquella alegria no durarien massa temps. El 14 de maig de 1847 estaven assajant una obra de Fèlix quan va perdre el sentit d’una mà, va retirar-se a una habitació propera des d’on podia sentir els músics, seguiria gaudint de la música fins al final. Aquella mateixa nit va morir d’un vessament cerebral, la seva mare també havia mort pel mateix motiu. El seu germà Fèlix, en assabentar-se de la mort de Fanny, es va desmaiar i va rebre un fort cop al cap. Sis mesos més tard, el 4 de novembre Fèlix, el germà estimat de Fanny, moria d’un ictus.
Aquestes són unes pinzellades, potser impressionistes, que confio que us serveixin com a primera empenta per conèixer millor aquesta compositora, que de no haver nascut dona i burgesa, de ben segur hauria estat reconeguda a totes les sales de música d’Europa com ho va estar el seu germà Fèlix, sinó més.
A Fanny Hensel no li van posar fàcil, pel fet de ser dona i també pel seu estatus social, res va frenar el seu impuls creador, mai va deixar de compondre i finalment publicà la seva obra i va ser reconeguda, va aconseguir la seva fita. La seva perseverança i la de moltes dones com ella ens han d’esperonar per no deixar morir les nostres inquietuds.
A través d’Internet podreu trobar les seves composicions. Catalunya Ràdio dins el programa “El Compositor de la setmana”, que dirigeix Xavier Chavarria, la setmana del 5 al 9 de setembre van dedicar-la a Fanny Mendelssohn, és un programa molt interessant que podeu escoltar a la web de Catalunya Ràdio “A la Carta”, i on us serà facilitada més informació i una bona selecció de les seves obres. Gaudiu-la.
