Recentment, un dels nostres alumnes ha volgut compartir amb la comunitat educativa la seva experiència arran d’una activitat realitzada al Centre Penitenciari Mas d’Enric.
La visita va incloure una conferència inspiradora protagonitzada per l’Àlex Roca i la Mari Carmen Maza, ambaixadors de la Fundació Barça, sota el lema «El límit el poses tu». A partir d’aquesta vivència, l’alumne ha elaborat un relat personal on reflexiona sobre la superació, la comunicació, l’acompanyament i la dignitat humana.
Des de l’escola volem agrair la seva iniciativa i la voluntat de compartir aquesta mirada tan personal i profunda amb tot l’alumnat.
Us convidem a llegir el relat complet, que adjuntem a continuació.
La veu que tradueix l’ànima
El dilluns 11 de maig de 2026, la sala d’actes de Mas d’Enric es va omplir d’emoció i d’exemple.
L’Àlex Roca i la seva parella, Mari Carmen Maza, tots dos ambaixadors de la Fundació Barça, van oferir una conferència inspiradora sota el lema: «El límit el poses tu.»
Però més enllà del missatge de superació, hi va haver alguna cosa que va transcendir les paraules: la presència de la Mari Carmen.
La Mari Carmen no va ser només la traductora de l’Àlex. Va ser el seu eco, el seu pont, la seva ànima paral·lela.
La seva oratòria no es limita a reproduir gestos: sembla endevinar pensaments, anticipar emocions, traduir no només els moviments de la mà, sinó el cor.
En cada signe, en cada mirada, hi ha una complicitat que converteix la comunicació en un acte d’amor i de fe.
Per això, en pensar en la fe, sorgeix inevitablement la figura de Maria Magdalena, companya sentimental de Jesús i apòstol segons l’Evangeli apòcrif de Joan.
Jesús deia: «Qui estigui lliure de pecat, que llanci la primera pedra.»
L’Àlex diu: «Qui estigui lliure de discapacitat, que faci la primera burla.»
Tots dos missatges, separats per segles, comparteixen una mateixa arrel: la dignitat humana.
I la veritat és que tant Magdalena com la Mari Carmen comparteixen aquesta força silenciosa que sosté sense imposar-se, que acompanya sense eclipsar, que dona sentit al missatge de l’altre.
La Mari Carmen, com Magdalena, no tradueix un discurs: revela una veritat interior.
La seva presència recorda que darrere de cada gran veu n’hi ha una altra que la sosté, l’amplifica i la fa humana.
D’aquí ve la permanència del missatge, la seva capacitat de travessar temps, murs i prejudicis.
En un entorn com la presó, on les paraules de vegades es desgasten i els gestos esdevenen rutina, la seva intervenció va ser un recordatori del que és essencial: la comunicació autèntica neix del vincle, no del so.
Gràcies, Mari Carmen, per recordar-nos que traduir també pot ser un acte d’amor.
Gràcies, Àlex, per compartir la teva història i permetre que aquesta veu compartida ens inspiri a tots.
I gràcies a tots dos per demostrar que els límits, fins i tot els del llenguatge, es trenquen quan dues ànimes decideixen parlar el mateix idioma.
