Els alumnes de GESO1 a llengua catalana hem estat treballant el text descriptiu des de les seves múltiples vessants. En aquest cas us compartim una descripció amb una mirada subjectiva i testimonial sobre allò que es veu des de la finestra de la cel·la. Esperem que us agradi i us arribin els sentiments i emocions que se’n desprenen.
Cada matí quan miro per la finestra de la meva cel·la veig un grapat d’imatges que em fan tremolar l’ànima. Veig un cel normalment seré, blau i molt net que em fa enyorar la llibertat per la seva amplitud infinita que ningú pot atrapar i s’escapa entre els dits de la ma.
Al fons, molt allunyades, puc veure unes muntanyes una mica nevades. Difícilment les puc distingir però em recorden l’època en què estem, la primavera, i em fan trobar a faltar trepitjar la seva terra i la seva roca sense la pressa de la ciutat.
També, alguns moments del dia, veig un tren que no importa on va però em transporta lluny d’aquesta presó, d’aquesta tirania que m’oprimeix el cor dins el pit.
Puc veure una autopista carregada d’automòbils. La circulació és molt densa i de vegades semblen formigues que es dirigeixen cap al seu niu. Però m’agrada més de nit quan els llums parpellegen, venen i van. Són els llums que em fan viatjar fora d’aquests murs.
He viscut a l’altre costat del mòdul. Allà sols podia veure un mur. Quasi cinc o sis metres de mur que em feien encongir l’ànima. Porto anys a la presó però no hi soc. Miri des de la finestra que miri la meva voluntat i el meu esperit no hi són. Pertanyen a totes les coses i gent que estimo.
Autor: Pere
