MOMO: TEMPS AL TEMPS
“Però el temps és vida, i la vida resideix en el cor”
Momo, Michael Ende
Després d’haver llegit Momo, de Michael Ende, hem volgut centrar el nostre treball en com el vinculem a la nostra experiència personal, en reflexions sobre el temps (el tema principal de l’obra) i en com podem relacionar aquesta creació literària amb d’altres expressions artístiques.
A classe hem fet moltes altres activitats: cercar informació de l’autor, celebrar tertúlies, treballar amb el vocabulari o expressions que desconeixíem, explicar-nos històries, elaborar fitxes dels personatges, reflexionar sobre els temes que apareixen en la lectura, etc. Tanmateix, aquest treball en forma de reflexió era el testimoni que volíem compartir.
- Com hem interpretat Momo? Quina lectura n’hem fet?
Hem compartit reflexions conjuntes a classe sobre el significat de l’obra. Tot i que coincidim en les línies principals, hem considerat oportú que cadascú de nosaltres pugui expressar la seva opinió de manera personal:
a) Momo pot llegir-se com una crítica al consumisme i al capitalisme: empreses que compten amb el poder per influir en la vida de la gent, que ofereixen estils de vida concrets, que modelen a la gent en benefici propi i que critiquen i reprimeixen a la població que no accepta el seu destí.
És una crítica al model de vida irracional d’una societat capitanejada per empreses que decideixen com ha d’administrar el temps la població, que busquen gent desocupada per estalviar temps. És la història del temps, i dels que el volen monopolitzar.
Crec que és un escriptor molt enginyós, que enganxa al lector i el fa viatjar a un altre món fascinant i surrealista, tot i que sempre vinculat a la realitat. En tot moment comprenem el que explica, però amb l’obra viatges a altres mons del passat. L’escriptor aconsegueix emocionar-te amb les històries fabuloses, dona vida a uns personatges ficticis i et fa gaudir i reflexionar molt.
b) Per a mi Momo és un personatge fantàstic que sense saber llegir ni escriure és capaç de tocar els cors de les persones que la rodegen. A vegades no necessitem que algú ens digui com hem de fer les coses, o què hem de fer. L’únic que necessitem és tenir algú que ens escolti. Una vegada desfogats, la ment estarà més clara i tindrem més i millor imaginació.
Mentre llegia el llibre en moltes ocasions sentia estar dins de la història, i m’he sentit molt identificat amb Momo, ja que és una persona sola en el món, sense ajuda de ningú però amb ganes de canviar les coses.
M’agrada especialment el do que té d’escoltar. És meravellós, i tant de bo moltes altres persones fossin com la Momo. Estaria bé que miréssim la vida des d’un altre punt de vista, com fa la protagonista. Sempre hi és per les persones que la necessiten, mai posa pretextos i sempre intenta ajudar i cuidar les persones que l’estimen. De fet, carrega a les esquenes la responsabilitat i el futur de tot el planeta i l’enigma del temps.
c) Momo em va semblar al principi una història qualsevol, però mentre continuava llegint la meva percepció va canviar. M’han agradat els canvis d’escenaris i les històries més o menys surrealistes. A vegades m’ha resultat complicat quan explicava contes dins de la narració principal, però m’he adaptat i he continuat llegint. La majoria d’històries m’han evocat soledat i tristesa.
Cap història m’ha agradat més que la que parla dels homes grisos i de la quantitat de temps que tots perdem sense adonar-nos-en o sense pensar que l’estem malgastant. Creiem que invertim el temps correctament, però no és així. Sovint som només treballadors, però ens endinsem tant en el paper de l’empresari o del cap que quan volem donar compte tenim més de cinquanta anys i ja és massa tard per recuperar-lo.
Així que el lema que m’ha deixat clar el llibre és que hem de viure amb el que tenim, perquè no cal tenir més per a ser més feliços. El que hem de fer és deixar d’estalviar diners i aprofitar el temps de vida.
- Què ens ressona més del llibre? Com el vinculem a la nostra situació o experiència vital?
Com en l’apartat anterior, també hem compartit moltes reflexions amb tots els companys a l’aula. Aquí també hem volgut donar peu a com cadascú de nosaltres ha vinculat el llibre amb la seva experiència:
a) El que més puc vincular a mi és la història dels homes grisos. La meva vida era semblant a la del perruquer que mai va tenir temps per fer el que de veritat volia. En el meu cas potser va ser per estar entretingut en coses que em van portar pel mal camí, o per estar pendent de persones que no van tenir temps per mi. Llavors és quan em dic que he desaprofitat el temps amb persones que no m’ajudaven a ser millor, o simplement a ser el que en realitat volia.
Els homes grisos podrien ser els meus pares, els quals sempre m’aconsellaven en que no fes algunes coses o no anés a alguns llocs. També em deien que mai tenia temps per la família. Ara que tinc molt temps lliure m’agradaria poder aprofitar-lo amb ells, però diuen per allà que els temps “el temps perdut fins i tot els sants el ploren”. Ara que tinc temps intento ocupar-lo el millor que puc, fent coses productives per la meva vida.
b) La relació que té el llibre amb les nostres vides és que nosaltres també estem perdent moments per estar privats de la nostra llibertat. El temps no torna, i tampoc volem trobar el Mestre. El que volem és aprofitar tots els dies de la nostra vida quan sortim al carrer.
També relaciono el llibre amb la nostra societat. Considero que moltíssimes persones viuen únicament per treballar. Algun dia mirarem enrere i ens n’adonarem. Em pregunto si serà massa tard, si ja estarem al final del camí.
c) Els homes grisos són individus que ho fan tot de manera ràpida amb l’objectiu d’evitar la pèrdua de temps. A vegades ens comportem de manera similar a alguns personatges del llibre, però tenim clar que el més important sempre és aprofitar el temps i gaudir-lo amb els que estimem.
M’emmirallo en el personatge de Gigi Cicerone. Jo també explico històries no inventades, que surten sempre del passat. També soc poc temerós i acostumo a pensar poc abans d’actuar.
- Com vinculem l’obra a d’altres expressions culturals o artístiques?
A classe hem treballat el vincle de Momo, i del que interpretàvem que volia transmetre, amb algunes altres expressions culturals.
Hem visionat algun vídeo de Pepe Mujica, expresident d’Uruguai i actual senador, i ens ha colpit el seu discurs popular i “anticapitalista” i, sobretot, la importància que li dona al temps i a la vida. Seva és una frase que va cridar molt l’atenció a alguns de nosaltres: “Hem inventat una muntanya de consum superflu, i s’ha de tirar, i viure comprant i tirant. I el que estem gastant és temps de vida, perquè quan jo compro alguna cosa, o tu, no ho compres amb diners, ho compres amb el temps de vida que vas haver de gastar per tenir aquells diners. Però amb aquesta gran diferència: l’única cosa que no es pot comprar és la vida. La vida es gasta. I és miserable gastar la vida per a perdre llibertat”.
Podríem considerar que aquesta apologia del temps seria perfectament assumible per Momo, que relaciona perfectament la manera de fer i ser del personatge principal amb la nostra realitat.
També creiem oportú mencionar la pel·lícula In time, dirigida per Andrew Niccol i on hi apareixen actors com Justin Timberlake, Amanda Seyfried, Vincent Kartheiser, Cillian Murphy o Johnny Galecki. Aquest film presenta un univers distòpic en què els diners han deixat de ser la moneda de canvi, i on el temps és ara el centre de qualsevol intercanvi de compra-venda. Beu aquesta pel·lícula del 2011 de la novel·la de Michael Ende?
Mentre llegíem el llibre ens hem dedicat a cercar algunes frases que podíem relacionar amb la lectura. Més enllà de les que hem trobat al recurs que oferia el dossier, en voldríem afegir algunes altres:
- “El temps no és or, l’or no val res. El temps és vida.” És una frase de José Luis Sampedro, i una de les seves principals lliçons.
- “El temps és la major medicina per a tots els mals”. Aquesta és del fundador d’Apple, Steve Jobs.
- “El temps es torna sigil·lós quan se’l reclama pels vestigis que deixa al seu pas”, de Charly Sanz.
- “El temps perdut fins els sants el ploren”. Desconeixem l’autor d’aquesta frase, però suposem que és una dita popular de Centreamèrica, concretament d’Hondures.
- “No existeix falta de temps, existeix falta d’interès, perquè quan la gent realment vol, la matinada es torna dia, el dimarts esdevé dissabte i un moment es torna una oportunitat”. El seu autor també és desconegut, però a un de nosaltres li va cridar molt l’atenció.
- “Sempre val la pena aixecar-se una i mil vegades mentre hi hagi vida”. És una frase de Pepe Mujica, recitada en un dels vídeos que vam veure a l’aula per reflexionar sobre la importància del temps.
- “Perquè cada home té el seu propi temps, i només mentre continuï essent seu es manté viu”. Aquesta és una frase del llibre. N’hi ha moltes que ens han agradat, cridat l’atenció o ressonat, però voldríem ressaltar aquesta.
- Creació literària pròpia
A partir de la lectura del llibre Momo, un de nosaltres ha elaborat un text propi inspirat en les reflexions del tema principal de l’obra: el temps.
El temps de l’eternitat
Aquesta és la historia d’un jove príncep d’una època molt llunyana en què es narraven grans llegendes de guerrers que eren invocats d’altres dimensions, que utilitzaven màgia i poders que els deus els atorgaven per a protegir els regnes d’aquell món. La gran majoria, però, no sabia que lluitava per a satisfer la set de sang dels seus deus.
El príncep i uns pocs guerrers es van revelar contra els seus deus únicament per aconseguir la tornada al seu món en una altra dimensió, i van crear la primera aliança que tenia com a objectiu matar deus, i que rebria el nom de “El nostre cel” (Our sky).
Els deus, al veure que el príncep i els seus guerrers no tenien rival i que ja havien derrotat a diferents deus, van enfurir i van decidir castigar-los pel seu atreviment. El príncep va ser castigat amb la vida eterna; així mai més tornaria a revelar els seus secrets. A més, el van obligar a presenciar com mataven cadascun dels seus seguidors. Els mataven indiscriminadament davant seu!
El príncep, penedit d’haver portat tants innocents a la mort i horroritzat per la barbàrie dels deus, va intentar treure’s la vida per no seguir veient els horrors d’aquell món. A l’adonar-se’n que era impossible treure’s la vida, va decidir amagar els supervivents de les matances en laberints on els lacais dels seus malignes no els poguessin trobar.
Tots ells es van salvar de ser executats pels lacais del mal gràcies al príncep, però el que el príncep no sabia era que tots ells moririen igualment davant de la seva mirada, perquè al no estar maleits sí que podien morir en pau. Com el príncep no podia trobar la salvació, que curiosament l’havia de portar a la mort, va decidir amagar-se en un dels seus laberints amb l’objectiu que ningú més el seguís.
Així va ser que el príncep es va exiliar a sí mateix, i des de llavors viu a les profunditats esperant que algú l’alliberi del seu càstig etern. Ell va decidir que la persona que l’alliberés del seu càstig coneixeria la veritat, ja que seria l’únic ésser humà capaç de revertir la maledicció dels deus.
El príncep sempre recordava que s’havia revelat contra els deus perquè així se sentia viu, atès que ell pensava que valia més la pena viure vint anys ben viscuts que una eternitat condemnat.
