Ana Agraz
Aut inveniam viam aut faciam
Diuen que, quan arriba el tancament de l’any i el començament del següent, s’obre un món
de possibilitats. Diuen que «any nou, vida nova» i que tots els teus desitjos es facin realitat.
Però potser tu ja no et creus res de tot això. Potser l’avenir s’ha encarregat de fer-te passar
els dies com un hàmster a una roda; o encara pitjor, com un ocell a una gàbia.
Un dels propòsits d’aquest article és convidar-te a fer una pausa de debò i a reflectir sobre
tu; cap a tu. Posant-te a tu al centre. Recordant el que vols arrossegar aquest nou any i el
que no t’interessa. Sense creences, sense convencions socials, ni deixant entrar el que no
podem controlar. Encara que sigui difícil o que les circumstàncies, ara per ara, siguin molt
complicades. Fes-ho, si us plau. Senzillament pensa en tu: el que t’emportes del 2024 i el
que voldries aconseguir al 2025 tot fent un exercici realista.
Hi ha moments de foscor on normalment oblidem que les petites accions són
veritablement les més significatives. Jo et vull felicitar per haver decidit formar part
d’aquesta comunitat al 2024 i per haver-te decantat per l’aprenentatge, el creixement
personal i la realització.
Com a docent, haver anat a parar a aquesta escola es tradueix en esperança i en sentit. En
què de vegades hem d’esperar i seguir provant fins trobar el que realment buscàvem. A mi
em costa moltíssim; soc molt pràctica —d’acord, impacient— i m’agrada tenir respostes a
la primera. Suposo que el fet d’haver trobat el CFA Rius i Taulet i, sobretot, la seva gent, és
la prova definitiva de què val molt la pena continuar obrint camins quan el cor ens diu «aquí
no és».
I què passa quan no trobem el camí?
Una de les possibilitats és que, de nou, com aquell hàmster de l’inici, ens adonem que no
hi ha sortida. No hi ha camí. I pensant en l’animal que no pot parar de fer voltes, recordo el
que algú em va dir fa uns dies:
«Un cercle no és més que la consecució de petites, diminutes, línies rectes formant angles
molt oberts i que, al final, es troben per tancar-se».
El moment del canvi de paradigma. La creativitat com a resposta al bloqueig. El rebuig a la
gàbia; la roda de hàmster despullada. Llum.
És aquí, en aquest instant, quan donem un cop de peu al terra i ens impulsem per veure
des de dalt, amb perspectiva. Surem. Podem veure que, entre línies, s’ha quedat un foradet
per poder passar i sortir de la roda. O que la roda és realment una llar on tenim tot el que
necessitem avui i que fins a hores d’ara ho estàvem ignorant. Si ens elevem i observem,
serem capaces de crear el nostre propi camí; aquell que no trobàvem. I a això mateix fa
referència el títol d’aquesta reflexió; un llatinisme que vol dir «si no ho trobo, m’ho invento».
Per un 2025 ple de recorreguts —curts, llargs, això és igual—, d’invencions, de connexió amb
vosaltres mateixes i de moments viscuts juntes.
Bon Any Nou!
Ángela Agraz
