Vaig escriure aquest relat per expressar els meus sentiments que molts immigrants hauran experimentat en algun moment
Estic aquí en un lloc desconegut, envolta’t de persones estranyes a mi.
Passen pel meu costat sense advertir la meva presència.
Sóc invisible?
Saludo, dic alguna cosa, però sembla que no m’escolten.
Continuen caminant pel camí de les seves vides.
Els segueixo, però es perden en les cruilles.
Continuo endavant, tractant de que em algú miri o em parli.
Els meus amics els veig que es dirigeixen en direccions diferents, esvaìnt-se
en l’aire.
Els crido i no m’escolten, estiro els meus braços par tocar-los i no els agafo.
El meu cor es desespera, vol expressar el que sent, però es fa miques
Al sentir-se tan sol i aïllat.
Els sentiments salten i xoquen entre si.
La tristesa vol apoderar-se de la situació, però l’esperança no deixa de lluitar
per imposar-se.
Crido! Crido!
Ningú escolta…
M’adono que estic veient la meva vida darrera d’un vidre.
Jackie Boulton
Alumna CAT 1-T
