Crec que tots estarem d’acord en què la tecnologia ha transformat la manera com aprenem idiomes. Sens dubte, ens facilita eines que aporten un benefici extra a l’aprenentatge de llengües. Des de les antigues cintes de cassette, els programes televisius o els VHS de fa molts anys, passant pels CD’s, els vídeos de youtube, les pàgines web o les app més recents, fins a arribar a la revolucionària intel·ligència artificial, els recursos han estat nombrosos i cada cop més sofisticats.
Entrat el segle XXI, l’aprenentatge de llengües no s’entén sense el suport de tota aquesta tecnologia. Avui en dia, és possible aprendre una llengua sense tenir contacte amb un professor o un parlant nadiu. Podem escoltar, llegir, escriure i inclús parlar sense haver d’interactuar amb una altra persona. El desenvolupament tecnològic, i en concret la intel·ligència artificial, ens permeten tot això. Però, és així com volem aprendre? És així com ens agrada fer-ho? Jo crec que no. La raó és que, en aquest context, falten dos components essencials per a un aprenentatge complet i significatiu d’una llengua: l’humà i el cultural.
Per aquest motiu, al nostre CFA, son clau els voluntaris nadius. No només ens ajuden a avançar en l’aprenentatge de la llengua, sinó que ens aporten la seva cultura, la seva forma de veure el món i unes experiències de vida que les màquines mai podran oferir. Aprendre una llengua no és només aprendre a entendre i produir frases, sinó també entendre la cultura i el context de la comunitat que la parla.
La col·laboració desinteressada dels nostres voluntaris ens aporta una interacció emocional que agraïm profundament i que cap màquina pot replicar. Amb ells podem ser humans, podem fer coses d’humans i crec que no hi ha res més humà que la comunicació directa entre persones. Crec que els humans hauríem de fer coses d’humans i deixar que les màquines facin coses de màquines.
