TAULA RODONA 25N
“LA VIOLÈNCIA MASCLISTA NO TÉ PASSAPORT”
La universlaitat de la violència masclista ens fa entendre la dimensió d’una epidèmia per a la qual encara no hem trobat vacuna.
La violència masclista es pot definir com aquella violència que s’exerceix contra les dones i que es configura com a màxim exponent d’un sistema de relacions de poder, discriminació i desigualtat. Per tant, podem dir que la violència masclista forma part d’una estructura, una estructura jeràrquica que travessa els subjectes arreu del món. Un sistema que està estès en territoris de tradicions, històries i cultures molt diverses. Així és com el patriarcat no entén de fronteres territorials i colonitza la majoria de societats que coneixem avui en dia.
Tipifiquem, doncs, aquestes formes de violència més visible contra les dones com a violència física, psicològica, sexual, obstètrica, econòmica, digital, de segon ordre i vicària. Però no cal oblidar que són altres formes menys visibles o explícites de violència (com el llenguatge i l’humor sexista i altres micromasclismes) les que sostenen un sistema que fa possible aquestes agressions.
Per desarticular aquest engranatge haurem de prendre consciència dels seus mecanismes i fer molta pedagogia per combatre’l. El dijous dia 24 de novembre, juntament amb “Món sense guerres ni violències,” vam organitzar una taula rodona, els membres de la qual ens van convidar a reflexionar sobre les violències exercides contra les dones en diferents contextos socio-polítics i diversos recorreguts vitals i/o professionals. Ens van acompanyar representants de l’activisme o la primera línia política, l’administració i la ciutadania d’arreu del món per ajudar-nos a pensar, visibilitzar i problematitzar la violència masclista des dels seus múltiples àmbits, tant en l’esfera pública com en l’esfera privada.
La Teresa Montaña, periodista mexicana que va haver de marxar del seu pais per ser amenaçada de mort, ens va apropar a la realitat que pateixen les dones a un pais que oficialment no està immers en cap conflicte bèlic, però on diferents tipus de violències estan a l’ordre del dia. La Teresa va denunciar la guerra oberta que s’està perpetrant sobre les dones amb la constant vulneració dels seus drets i, en molts casos, posant en perill la seva integritat física. Les dades de feminicidis, segrestos i violència vicària són esfereïdores.
L’Elisabeth Lheure, membre de la comunitat Bahaí de Barcelona, va insistir en la capacitat que té la violència masclista en transfugar en diferents aparells ideològics i comunitats com la bahaí que, tot i haver estat subalternitzades en estats com l’Iran, es regeixen per lògiques patriarcals molt rígides. De procedència iraniana també, la nostra alumna l’Azin Dehdezi ens va parlar de l’onada de protestes massives que ha esclatat arran de la mort de Mahsa Amini, la jove de 22 anys que va morir a mans de la policia quan era detinguda per dur el vel mal posat. L’Azin va destacar la col·lectivitat d’aquestes revoltes: homes i dones estan unint forces per protestar i lluitar contra la repressió que pateixen les dones arreu del pais. Va ser molt crítica amb la manca de suport internacional, en especial de l’estat espanyol.
Un altre cas de violència d’estat contra les dones és el de les dones afganeses sota el règim talibà. Mohammad Ezaz, alumne de l’escola i refugiat afganès, ens va parlar de la crisi econòmica i del retrocés en matèria de drets humans que pateix el pais des de la presa de poder per part del talibans. La promesa d’obertura no només s’ha incomplert, sinó que s’ha tornat a imposar un sistema repressiu acompanyat de detencions i tortures, especialment adreçades a les dones i les nenes, que no tenen dret ni a l’educació ni, en la majoria de casos, accés al món laboral. Estan obligades a cobrir-se el cos i la cara en llocs públics i depenen de la tutela dels homes.
L’Esther Tur, treballadora social del SARA (Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida) ens va fer una fotografia general de la situació i les demandes de la ciutadania en matèria de violències masclistes a nivell municipal, i va analitzar alguns dels components clau que intervenen a la deriva de les violències masclistes, com per exemple, la bretxa salarial de gènere i la conseqüent situació de dependència econòmica a la qual estan sotmeses les dones. Ens va parlar del col·lapse dels circuits d’atenció, la duresa d’aquests processos i la revictimització per la qual passen les dones que denuncien, atès el tediós engranatge administratiu que suposa, així com de la necessitat de trobar models més propers i personalitzats per a les víctimes. L’Esther va reclamar la urgència d’una una mirada més interseccional en matèria de gènere per part l’aparell jurídic i legislador.
De totes aquestes intervencions, ens quedem amb una conclusió compartida; la força de la col·lectivitat. Les dones s’estan associant, estan organitzant xarxes de suport, per arribar allà on les administracions no arriben, o, inclús, per combatre les violències que els propis estats estan exercint sobre elles. Ens volem vives, combatives i empoderades, i els testimonis i les experiències que el públic va compartir amb totes nosaltres ens reafirmen en l’absolut convenciment que espais de reflexió i escolta mútua com aquest que vam construir plegades són un bon camí per al canvi.
Barcelona, 25 de novembre
Dolors Ortega, Cap d’Estudis
