Camins damunt les dunes
Rafael Vallbona
L’Eddie ha acompanyat la seva mare al Marroc en un dels seu viatges de feina i enyora la seva vida a Beverly Hills…fins que fa amistat amb l’Ahmed i el seu pare, l’Idir.
Com tothom al Marroc, l’Idir condueix pel mig de la carretera, tocant el clàxon sense cap necessitat, almenys en aparença, i amb un aire de despreocupació que ja ens agradaria a Amèrica. La veritat és que un cop hem recuperat la pista ampla que va cap a la muntanya la circulació és més còmoda. Llavors aprofita per col·locar- me la xapa sobre el poble amazic. Ja em va bé perquè estic francament molt confós.
—Segur que mai no havies sentit a parlar dels amazics abans de venir al Marroc —crida per damunt els roncs del motor i d’una ràdio pesadíssima en què sembla que tothora parla un predicador molt ofès, probablement, contra el poble americà.
—Doncs fins que l’Ahmed no em va dir que eren els pobles que vivien al nord d’Àfrica abans que arribessin els àrabs i els expulsessin cap al sud, no n’havia sentit a dir res.
—Els berbers, que en dieu despectivament* els estrangers.
—No és la nostra intenció, ho diem per desconeixement.
—No pateixis, no et culpo; probablement la
culpa és nostra per no haver estat capaços de fer-nos conèixer més. Des de les Canàries fins al Nil, des de les muntanyes del Rif fins al desert del Sàhara, tot aquest territori ha estat habitat pels amazics. Com que hem estat envaïts per fenicis, grecs, romans, vàndals, bizantins, àrabs, turcs i europeus, el nostre poble i la nostra cultura han estat marginats durant segles. Però com que no ens hem volgut deixar dominar mai, per això ens van dir bàrbars, i d’aquí ve berbers, que és com ens diuen encara ara molta gent. Però nosaltres som amazics, que vol dir “homes lliures”.
—Però el vostre idioma no és gaire diferent de l’àrab.
—Els àrabs ens van convertir a l’islam i això va suposar l’inici de la decadència per a la llengua amaziga. Però al Magrib hi ha moltes tradicions que la gent creu que són àrabs i en realitat són amazigues, perquè la major part de la població tenim aquest origen. Dues terceres parts dels marroquins som amazics, i també n’hi ha molts a Tunísia,Líbia, Egipte, Mauritània, Níger i Mali. I el que uneix a tots els amazics, siguin d’on siguin, és la nostra llengua.
—Quanta gent la parla?
—Uns vint-i-set milions de persones.
—Uf, menys habitants que els que té Califòrnia. Amb l’amazic no aneu enlloc. Us sortiria més rendible* parlar anglès —suggereixo.
—Si tot el món parlés anglès, no hi hauria cultures diferents, la vida seria igual a tot arreu i molt avorrida. A mi m’agrada que tu i jo siguem diferents. Jo aprenc de tu i tu, de mi —em respon l’Ahmed, que fins ara no deia res.
—No t’enfadis, però crec que podeu aprendre més vosaltres de nosaltres que no pas al revés.
—Sí, i tant. Podem aprendre a tirar bombes i a matar gent —conclou tallant.
Es fa un silenci tens dins el cotxe. L’Ahmed s’ha empipat pel que he dit. Ho sento per ell, però és el que penso.
És sorprenent pensar que tan a prop del desert del Sàhara hi hagi una serralada tan potent com l’Atles. Pujant entre muntanyes pelades arribem a dalt d’un coll, a 2.050 metres, segons que em diu l’Idir, des d’on tenim una vista impressionant. Al fons, la vall del M’Gouna, verdíssima, fèrtil. I al meu davant el pic M’Gouna, de 3.065 metres, el segon més alt després del Toubkal, i un ample mar de cims i colls completament terrosos. El camí de pujada ha estat ample i fàcil. Ara, el de baixada es despenja més pedregós, estret i complicat, arrapant-se a la paret rosada de la muntanya fins al fons d’una vall que, encara que sigui pel color, em recorda el Grand Canyon. El recordo molt jo, el Grand Canyon, i no perquè el sobrevoléssim en helicòpter, sinó perquè va ser l’últim viatge que vaig fer amb els pares quan encara vivien junts. Es van passar tot el viatge barallant-se, no hi va haver forma de tenir un minut de calma. Potser per això no hi he volgut tornar mai. Ni ganes.
Al fons, després d’un descens lent i a estones emocionant per l’estret del camí i la timba que tinc just obrir la portella del Toyota, Boutaghrar és un poble que presideix el verd i esplèndid aiguabarreig de dos rius que formen el M’Gouna. El contrast entre la serralada seca i la vall esplendorosa és colpidor. Fa mal als ulls.
Som en un lloc remot. Perdut del món.
Comprensió
- Contesta les preguntes següents sobre lalectura:
- Quins personatges apareixen en aquest fragment? Qui és el protagonista? D’on és aquest noi?
- El protagonista havia sentit a parlar dels amazics abans d’anar al Marroc? Qui li va fer una explicació sobre el poble amazic?
- Els amazics, per quins pobles han estat envaïts? Per què la gent va anomenar bàrbars els amazics?
- A quins països viuen les persones amazigues? Què uneix totes aquestes persones?
2. Troba les incoherències o incorreccions dels fragments següents i corregeix-los:
- És sorprenent pensar que tan a prop del desert del Sàhara hi hagi llacs tan profunds com l’Atles.
- El camí de pujada ha estat ample i fàcil. Ara, el de baixada es despenja més pla, espaiós i fàcil, allunyant- se de la paret rosada de la muntanya fins al fons d’una vall que, encara que sigui pel color, em recorda les muntanyes Rocalloses de
- El recordo molt jo, el Grand Canyon, i no perquè hi anéssim amb barca, sinó perquè va ser el primer viatge que vaig fer amb els pares. Es van passar tot el viatge barallant-se, no hi va haver forma de tenir un minut de calma. Potser per això desitjo tant tornar-hi.
Llegeix ara el que l’Ahmed diu al protagonista.
Ara, valoreu entre tots les paraules de l’Ahmed a partir de les preguntes següents:
- Una llengua transmet la cultura de les persones que la parlen?
- Fixa’t en l’oració destacada. Hi estàs d’acord? Raona-ho.
- Què vol dir ser diferent? Per què li agrada, a l’Ahmed, ser diferent del protagonista?
- Tria l’opció correcta en cada cas. Justifica la teva elecció:
El narrador del text és…
a …intern.
b …extern.
La descripció que hi ha al final del text és…
a …objectiva.
b …subjectiva.
L’espai on es desenvolupa l’acció és…
a …real. b…imaginari. c…fantàstic.
Comentaris recents