Una tortuga vol saber quin gust té la lluna, així que puja a una muntanya per agafar-ne un bocí, però no hi arriba. Demana ajut a un elefant, que s’enfila damunt seu i s’estira a veure si hi arriba, però tampoc. Mica en mica, altres animals s’hi afegeixen a veure si poden arribar-hi però la lluna es pensa que estan jugant amb ella i cada cop s’allunya una mica més, just perquè els animals no hi puguin arribar. Un conte amb un model repetitiu, però que té una dolçor que fa que no cansi.
Sense ser en vers, el conte respira poesia pels quatre costats. Començant pel tema, qui no ha volgut tocar la lluna en algún moment?, continuant per la història, sobre el treball en equip, la col·laboració, els somnis compartits, o els personatges, amb una lluna juganera que és un encert total. I acabant pel final en el que…
Menció especial per les il·lustracions. fetes a partir de paper amb gramatge, tot i que fotografiades en paper llis, de manera que els personatges prenen textura i, sobretot en el cas de la lluna, fa que ens vinguin ganes de tocar-la.
