El 15 d’agost de 1924 fou col•locada la primera pedra del que seria el Grup Escolar Ventós Mir. L’honor va correspondre a don Severiano Martínez Anido, ministre de governació durant la dictadura de Primo de Rivera. El 5 de desembre de 1926 el mateix Martínez Anido inaugurà oficialment l’escola.

Badalona necessitava un nou i modern equipament escolar? Clarament sí. La població de la vila augmentava de manera continuada des de finals del segle XIX, El 1897 va rebre el títol de ciutat, amb poc més de 18.000 habitants. Per aquelles dates, Catalunya tenia uns 2 milions. En el primer terç del segle XX el creixement demogràfic fou molt important. Així el 1931, mentre que Catalunya havia arribat a gairebé 2,8 milions d’habitants, Badalona arribava ja prop dels 40.000.

Què motivà aquest creixement poblacional? A inicis del segle XX l’economia espanyola es trobava en un procés de tímida modernització. La majoria de la població continua vivint i treballant al camp, tot i que cada cop més la indústria avançava. Aquesta indústria, ubicada a les ciutats, necessitava mà d’obra.

Badalona també visqué aquests canvis. Des de sempre, el centre de l’activitat econòmica badalonina era l’activitat agrícola i pesquera. Aquestes però, a inicis del segle XX es van veure superades per la industrial. Badalona va esdevenir una de les principals ciutats industrials de Catalunya i Espanya. La proximitat a Barcelona i la presència del ferrocarril afavoriren aquesta expansió. Com hem vist anteriorment, els canvis propiciaren l’arribada de mà d’obra procedent d’altres contrades. Hi arribaven immigrants del sud de Tarragona, Almeria i Múrcia. Aquests, abandonaven el camp i les mines, cercant feina a les fàbriques de la ciutat. Per ubicar als nouvinguts es crearen noves barriades, com ara Artigues, Llefià, La Morera, La Salut, La Trilla, Can Canals … Malauradament, no hom trobava feina, i el problema de l’atur hi era molt present.

La situació política era molt inestable. Espanya vivia el sistema de la Restauració. En aquest, oficialment, es celebraven eleccions amb pluralitat de partits. Tots els homes majors d’edat podien votar. A la pràctica, el sistema era extremadament corrupte. Dos partits s’alternaven al poder, al marge de la voluntat popular. Les eleccions eren fraudulentes, arribant-se a l’extrem de pactar-se els resultats abans de celebrar-les. A inicis del segle XX el sistema s’enfonsava. Els governs es succeïen , mentre que al carrer, atemptats i vagues obreres creaven un clima de tensió permanent. En aquest context, el setembre del 1923 es produí l’aixecament militar que originà la dictadura de Miguel Primo de Rivera. El rei, Alfons XIII, no s’hi oposà.

El nou govern destituí els ajuntaments, escollint-se nous alcaldes i regidors. Així, arribà a l’alcaldia badalonina Pere Sabaté i Curto, fabricant de licors, com ara l’Anís Diana. El nou alcalde cercà mantenir bones relacions amb les noves autoritats. Martínez Anido, ministre de governació, fou nomenat fill predilecte de la ciutat. Igualment, la riera d’en Folch (l’actual carrer Martí i Pujol) va canviar de nom i passà a ser Avenida Martínez Anido. Fins i tot, s’aconseguí la visita del mateix Alfons XIII.

Amb aquesta política Sabaté i Curto aconseguí fons per construir tota una sèrie d’obres públiques. Recordem que, a banda de ser necessàries, aquestes obres ajudaven a combatre el problema de l’atur. D’aquesta manera es van realitzar importants actuacions, com ara l’escorxador, la canalització de rieres, la construcció de clavegueres, la xarxa de gas i electricitat, el tramvia o alguns grups escolars, com el Ventós Mir.

La construcció del Grup Escolar Ventós Mir obeeix a una claríssima necessitat. A Badalona, hi havia un gran nombre de nenes i nenes sense escolaritzar, pràcticament el 50%, i moltes de les escoles existents es trobaven en pèssimes condicions. L’Ajuntament establí una comissió l’any 1924 per tal de tractar aquesta problemàtica. S’iniciaren contactes amb el senyor Ignasi Ventós Mir, prohom badaloní, per tal d’aconseguir terrenys on ubicar dos grups escolars.

El 10 de juny s’acceptà l’oferiment del senyor Ventós Mir d’una parcel•la a la plana d’en Tàpies de 1.202 m2, a títol d’emfitèusi.

La Plana d’en Tàpies, on es construí la futura escola, estava molt poc urbanitzada. Únicament hi havia algunes cases. Hi destacava l‘Església de Sant Josep. Cap al costat de mar, el pas es veia tallat per la via del tren i, més enllà ja es divisaven algunes fàbriques, com la del famós Anís del Mono.

Les condicions pactades per la decisió dels terrenys foren recollides posteriorment pel notari Ramon Torras i Clapés. El document va ser signat pel mateix Ventós Mir, l’alcalde Sabater i el general Manuel Camps, tinent d’alcalde. S’establia la cessió de terrenys per a la construcció d’un grup escolar, i es feia constar que, “si s’impartís un ensenyament contrari a la doctrina de l’Església Catòlica i no es donessin les lliçons de catecisme i la instrucció religiosa de conformitat amb el credo de la mateixa Església, tindrà el dret de readquirir-lo, sense haver de satisfer cap tipus d’indemnització pel terreny”. Posteriorment, el gener de 1925, el mateix Ventós Mir va atorgar una nova parcel•la a la Riera de Canyadó per a la construcció d’un nou grup escolar, que seria anomenat Grup Escolar Martínez Anido. L’actual Escola Lola Anglada.

L’Ajuntament invertí en l’Escola 349.755,38 pessetes. L’Estat aportà una subvenció de 60.000, que es dedicà a la compra de mobles i material. Com a curiositat, les aportacions per a la construcció del Grup Escolar Martínez Anido, de Canyadó, van ser exactament les contràries. Mentre que l’Estat hi aportà 425.000 pessetes, l’Ajuntament únicament hi aportà 75.000.

El sistema escolar que en aquells moments es donava a Espanya era hereu del creat el 1857 mitjançant l’anomenada Llei Moyano. Aquesta dividia el sistema escolar en tres nivells, després dels quals s’hi arribava a la Universitat. També es podien cursar els que ara anomenem estudis professionals.

L’esquema escolar creat per aquella llei es mantingué, a grans trets, durant pràcticament un segle. L’anomenat primer ensenyament era obligatori i es cursava entre els 6 i els 9 anys. No fou fins a principis del segle XX quan s’amplià l’edat escolar dels 6 al 12 anys. Per accedir al segon ensenyament s’havia de superar un examen. Aleshores es cursava una primera etapa de dos anys i, si es superava aquesta, una segona de quatre anys. Era el que aleshores s’anomenava batxillerat. Durant tot el sistema, nens i nenes restaven totalment separats. Mostra d’això és la façana de la nostra escola, on encara hi ha dues portes, una per a les nenes i una altra per als nens.

La nova escola aplicà aquesta normativa. L’escola constava de tres seccions de nens i tres de nenes, estructurades en grau inferior, grau mitjà i grau superior. En total hi assistien 300 alumnes en horari diürn. Igualment, en horari nocturn rebien classes 150 adults. De fet, la llei establia que en totes les escoles de nens, calia oferir la possibilitat de rebre escolarització nocturna, car molts nens abandonaven l’escola sense completar la seva formació mínima.

Els ensenyaments que s’impartien eren Ciències Físiques, Químiques i Naturals, Matemàtiques, Geografia i Història, Literatura, Mecanografia i Brodats a Màquina. També fou traslladada a un espai dels nous edificis l’Escola Municipal de Música.

El 22 d’octubre de 1927 el rei Alfons visità la ciutat. Entre d’altres indrets visità el Grup Escolar Ventós Mir.

La nova escola ràpidament es convertí en una referència en el mapa escolar badaloní, on la situació no havia millorat gaire. Segons dades d’un informe municipal de l’any 1930, a Badalona hi havia 11 Escoles Nacionals, 2 d’elles de pàrvuls, servides per 5 mestres i 6 mestresses, ajudats per 4 ayos, o mestres auxiliars, i 13 ayas. En total hi assistien 1.130 alumnes. Igualment, la ciutat, comptava amb 2 Grups Escolars. D’una banda, el Ventós Mir comptava amb 3 mestres i 3 mestresses, que impartien classes a 150 nens i 150 nenes. De l’altra, el Ramon Muntaner, antic Martínez Anido, també amb 3 mestres i 3 mestresses, tot i que únicament hi assistien 60 nois i 80 noies. En total, 1.570 nens i nenes hi assistien a les Escoles Nacionals i als Grups Escolars, mentre que 1.300 nens i nenes anaven a classe a altres col•legis privats.

En aquest informe es destaquen problemes com per exemple la insuficiència d’escoles a les noves barriades que sorgien, l’aglomeració, les deficiències de les instal•lacions … Com a solucions, es proposava la creació de noves escoles per tal d’escolaritzar els 2.200 alumnes que no assisteixen a cap centre escolar i als alumnes que reben classes en cases particulars. Es demana també que les noves escoles siguin nacionals, per tal d’evitar la càrrega econòmica que suposava el manteniment dels grups escolars per al municipi.

L’any 1930 dimití el dictador Primo de Rivera. El rei, que aleshores tenia un gran poder polític, intentà tornar al sistema de la Restauració, com si la dictadura no s’hagués produït. Alfons XIII però, estava molt desprestigiat donat el seu recolzament a la dictadura. En les eleccions municipals celebrades el 12 d’abril de 1931, a totes les grans ciutats, guanyaren els candidats republicans. Sense recolzament, el rei s’exilià. Començava així una nova etapa: La Segona República.

El 14 d’abril de 1931 es proclamà la II República. La Segona República es promulgà enmig d’una gran expectació. Hi havia moltes esperances dipositades en el nou règim, que es veia com a més lliure i democràtic. A Catalunya, la nova situació política significà l’arribada de l‘autonomia. Inicialment, de manera provisional, el 1931. Posteriorment, el 1932, s’aprovà l’Estatut de Núria. Macià d’ERC passà a ser el primer president. A la seva mort, el 1933, el substituí Lluís Companys, també d’ERC.

L’arribada de la Segona República significà un gran trencament. S’encetaren múltiples reformes, amb un clar objectiu democratitzador i modernitzador. Aquest procés també es produí en matèria d’educació. Ràpidament s’encetà un procés reformista, per tal d’aplicar a l’educació els principis democràtics del nou sistema. Aquesta reforma topà amb l’oposició dels grups que fins aleshores havien controlat l’escola.

Calia reduir les brutals taxes d’analfabetisme en general i femení en particular. S’havia d’elevar el nivell de l’educació i millorar la cultura de la població. L’educació havia de ser concebuda com un tot continu. Calia trencar la idea d’un ensenyament primari per a les classes baixes i un ensenyament mitjà i superior per a les elits dominants.

Per aconseguir aquests objectius es realitzaren diverses reformes. El primer ensenyament, quedà dividit en tres nivells, pàrvuls, elemental i superior. A més, s’introduí l’escolarització mixta, s’impulsà l’ensenyament de la llengua pròpia, es decretà la laïcització de l’escola primària, disposant que la instrucció religiosa no seria obligatòria, es fomentaren les colònies escolars … Tot plegat responia al convenciment de la necessitat de culturitzar la població. Calia una escolarització total, i per aquesta raó es crearen noves escoles.

La Generalitat de Catalunya, per la seva part, també desenvolupà una gran tasca, creant l’Escola Normal per a mestres, l’Institut-Escola, i la Universitat Autònoma de Barcelona.

Tot i la penosa situació econòmica, prova de la importància que es donava a la reforma educativa, el pressupost estatal per a l’educació es triplicà. Es construïren escoles, es contractaren mestres, augmentà significativament el nombre de nens i nenes escolaritzades …

La manca de recursos obligà sovint a plantejar solucions imaginatives, com ara les missions pedagògiques, que recorrien les zones rurals per tal d’acostar la cultura a les classes més pobres.

La convulsa situació política durant la República impedí aconseguir èxits realment importants. Només a Catalunya s’avançà significativament. Prova d’això és la creació, el 1936, ja en plena guerra, de l’Escola Nova Unificada de la Generalitat.

Aquesta allau de canvis, lògicament, també afectaren la nostra escola. A Badalona, com arreu, existia una gran preocupació per les deficiències en el sistema educatiu. Per intentar millorar-lo, cal remarcar que sovint els mestres impartien una hora més de classes d’allò que era legal. Per això, el 1931 mestres del Ventós Mir i Ramon Muntaner reclamaren al Consell Local, entre d’altres propostes, que ja que a Badalona es feien més hores de classe, caldria que l’Ajuntament gratifiqués els mestres. En aquells temps, el Sou dels mestres estava establert en 5.000 pessetes anuals.

Les reformes republicanes eren necessàries. El gener de 1932 el Consell Local es queixa de l’estat deplorable de l’ensenyament a Badalona. A Badalona hi havia 23 mestres nacionals i 18 auxiliars. Amb els de les escoles privades feien un total de 68 mestres, que donen instrucció a 5.400 infants.
El Consell proposava construir més escoles davant la falta d’escolarització de molts infants i davant el creixement de l‘escola privada, que s’estava imposant. Segons el cens escolar de Badalona, hi havia 11.000 infants. D’aquests, 5.400 assistien a les 13 escoles nacionals i als 19 col•legis privats; 1.500 havien abandonat ja l’escola per passar a les fàbriques; 2.600 pàrvuls no assistien a classe per problemes familiars; i 1.500 infants pul•lulen pels carrers. Textualment, l’informe parla de la manca d’escoles, de les condicions pèssimes en que es troben les que existeixen, excepte els grups Ventós Mir i Canyadó. També destaca la manca de cantines escolars (menjadors), i el fet de no ésser l’Escola pública gratuïta com hauria d’ésser. Per últim, es critica l’actuació de la Dictadura, amb la construcció dels grups escolars, per donar vanitat a alguns senyors, són edificis amb molta vistositat per erms a l’interior.

Es defensava la necessitat de potenciar l’educació dels infants. Com a solució es parlava de la construcció de més escoles gratuïtes. Aquesta mesura era fermament defensada pels mestres dels grups escolars. També es reclamà l’ampliació dels grups escolars existents. De fet, el Grup Escolar Ventós Mir s’amplià amb dues seccions més. Lògicament, aquestes mesures foren criticades per les escoles privades, car perdien alumnat.

El funcionament de l’Escola Ventós Mir en aquella època era semblant a l’actual, tot i que es donaven algunes diferències. Prenem com a exemple el curs 1932-33.

Durant aquell curs les vacances escolars es repartien de la següent manera: de 10 a 15 dies entre desembre i gener; 14 dies per la primavera (de l’1 al 15 d’abril); les d’estiu del 15 de juliol al 15 de setembre. La jornada de treball escolar constava de 5 hores, 3 al matí i 2 a la tarda. Hi havia un interval de dues hores entre sessió i sessió.

Les pautes de treball a les escoles nacionals i en la gran majoria de les privades foren les vigents des del R.D. de 26 d’octubre de 1901, amb la variant d’haver estat suprimit amb la II República l’ensenyament de la doctrina cristiana i història sagrada, afegint-se el català (decret de Marcel•lí Domingo). Posteriorment, el setembre de 1936 (ja iniciada la guerra civil) es disposà que l’ensenyament primari es fes a Catalunya bàsicament en la llengua pròpia dels infants. Aquests s’havien de dividir en grups, segons la llengua materna, en les escoles en les quals la matrícula ho permetés. En els casos en que la separació en grups homogenis no fos possible, el mestre havia d’utilitzar l’idioma de cada infant. L’adquisició de la segona llengua no s’havia d’introduir fins que l’infant no estigués format en la pròpia.
Les matèries preceptives eren el català, castellà, aritmètica, la geografia i la història, els rudiments de dret, les nocions de geometria, les nocions de ciències físiques, químiques i naturals, les nocions de fisiologia i higiene, el dibuix, el cant, els treballs manuals i els exercicis corporals. Si bé aquestes matèries eren obligatòries els mestres tenien llibertat absoluta per confeccionar llurs programes.

La cultura democràtica també arribà als centres escolars. Els pares començaren a tenir participació en el funcionament de les escoles, com demostra la constitució de les associacions de pares i amics de les escoles Ramon Muntaner i Ventós Mir. Per tant, la nostra associació de pares i mares té més de setanta anys.

Malauradament, aquesta evolució quedà truncada per l’esclat de la Guerra Civil. El dia 17 de juliol s’aixeca l’exèrcit africà. El 18 ho fan les guarnicions peninsulars. Esclata així una llarga i sagnant guerra civil (1936-1939).

Ningú va preveure en el seu moment un conflicte de tan llarga durada i tan extremadament violent. Com a mostra, simplement recordar que hi ha historiadors que calculen que els morts a la reraguarda, per acció de la repressió, superen o com a mínim igualen als morts en el camp de batalla.

El govern de la república es trobà aïllat a nivell internacional. La creació del Comité de No Intervenció impedí l’arribada d’ajut oficial per part de les democràcies occidentals. Tot i això, aquest arribà principalment de l’URSS, encara que no sempre quedaren prou clares les raons d’Stalin. La República, no obstant, comptà amb la col•laboració d’un gran nombre de voluntaris, les Brigades Internacionals.

El bàndol franquista, per la seva banda, ràpidament comptà amb una col•laboració internacional molt important, principalment de la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler.

Finalment, l’abril de 1939, la República va ser completament derrotada. S’iniciava així el llarg període de la dictadura franquista.

Badalona ja era, amb 44.000 habitants, la tercera ciutat de Catalunya, després de Barcelona i Sabadell. El creixement de la nostra ciutat s’alentí, com demostra el fet que, en arribar el 1940, Badalona tingués uns 48.000 habitants. Cal recordar que van ser anys de crisi econòmica. Inicialment, es patiren els efectes de la crisi internacional, el crac del 29. Posteriorment, la desastrosa guerra civil. Per això, l’atur anava en augment, i la manca de recursos va fer que es realitzessin molt poques obres públiques.

Amb l’arribada de la guerra moltes de les indústries badalonines, especialment les metal•lúrgiques, químiques i tèxtils es van haver d’adaptar a la producció de material de guerra i d’equipaments per a l’exèrcit. A més, moltes van deixar de ser de propietat privada i es van col•lectivitzar.

Donada la importància d’aquestes indústries, el bàndol franquista les considerà objectiu militar. Per aquesta raó van ser bombardejades. Així, van ser afectades la Cros, la Llauna o la CAMPSA. Lògicament, els barris que les envoltaven van ser els més castigats. L’aviació italiana ocasionà, en aquests bombardejos, uns 120 morts. Com veurem més endavant, la preocupació per aquests actes afectà el normal funcionament de l’Escola, propera a alguns d’aquests objectius militars.

Uns 600 badalonins moriren al front. D’altra banda, durant la guerra es produïren nombrosos actes de violència protagonitzats pels partidaris d’ambdós bàndols. Aquests actes també afectaren a Badalona. Es calcula que unes 180 persones foren assassinades per la repressió que es donà durant i després del conflicte. Es saquejaren i cremaren alguns edificis, com el col•legi dels Maristes del carrer del Temple o el convent dels frares carmelites.

Un dels problemes més greus que patí Badalona va ser la manca d’aliments. Per aquesta raó l’Ajuntament implantà la targeta de racionament, per tal de regular la distribució dels articles bàsics. Tot i això, a Badalona es passà gana.

La vida escolar continuà, tot i la guerra, encara que es veiés afectada. Com a exemple, donada la xifra de mestres combatents al front, s’acceptà l’augment de la xifra màxima d’alumnes que podia tenir un professor de 40 a 80. Un altre aspecte a considerar va ser que la guerra va fer augmentar la quantitat de nens refugiats a Badalona procedents d’altres zones de l’estat, i que acostumen a estar sense escolaritzar. Amb data de 3 de gener de 1939 el conseller de cultura fa saber que la població infantil a Badalona és de 12.000 nens dels quals només 5.634 assistien a l’escola.

El 28 d’octubre del 1936, Alejandro Gargallo, com a director del Ventós Mir canvià el seu nom. La nostra escola passà a dir-se 19 de juliol.

La preocupació per millorar l’Escola es mantingué. Mostra de les mancances que es donaven, els Amics del grup escolar 19 de juliol demanen a la Comissió de Cultura importants reformes: una aula de pàrvuls, una d’educació sexual, puericultura i maternitat, aules per a treballs manuals, serveis de dutxes, convertir un tros de passadís en secretaria dels mestres, calefacció a l’hivern i ventiladors a l’estiu a quatre aules mal orientades, renovació de cortines, que es pintés les pissarres de color verd i que es dotés al grup de dos o tres màquines d’escriure com a altres centres.

Davant dels bombardeigs sobre Badalona a partir de 1937 moltes famílies preferien tenir els infants a casa o els enviaven amb algun familiar que visqués al camp o en algun poblet allunyat dels centres on es produïa material de guerra. El director del grup 19 de juliol (Ventós Mir) demana al consistori que doni sacs per omplir-los i condicionar el soterrani com a refugi davant els bombardeigs. S’encarrega de buscar els sacs a dos nens (Ángel Buj i Domingo Martínez). El mateix govern republicà signà a València un decret, el desembre del 37, plantejant la necessitat de construir refugis antiaeris a les escoles.

Estava clar que calia habilitar un refugi o traslladar l’escola lluny dels centres dedicats a la producció de material bèl•lic, com la propera fàbrica Cros. Aquesta fàbrica era un objectiu militar, i sovint era bombardejada. A més, el director del grup 19 de juliol es queixa a l’abril del 37 del perill per als nens de la instal•lació d’una metralladora antiaèria al campanar de l’església.

Després de la guerra civil la situació era desesperada. Mancaven tota mena de productes, l’economia estava esfondrada i el règim desfermà una duríssima repressió contra tots aquells que considerava els seus enemics. Aquesta persecució es mantingué durant tot el franquisme.

Durant la Segona Guerra Mundial, tot i no intervenir directament en el conflicte, Franco recolzà claríssimament l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. Quan aquests països foren derrotats, el règim franquista quedà en una situació internacional complicada. Els guanyadors trencaren les relacions amb Espanya.

L’aïllament agreujà la situació espanyola, ja molt delicada com a conseqüència de la guerra i la nefasta política econòmica franquista, l’Autarquia. Es buscava l’autosuficiència econòmica, cosa que resultà desastrosa. Prova d’això, és el manteniment del racionament, que es perllongà fins a inicis de la dècada dels 50. Els productes de primera necessitat eren controlats per l’Estat, que assignava una determinada quantitat a les famílies, que els podien aconseguir amb cartilles de racionament. Lògicament, ràpidament es creà un importantíssim mercat negre basat en el contraban i en el que aleshores s’anomenà extraperlo.

Malgrat els problemes, el règim es mantingué fonamentat en el recolzament d’una part de la població i en la persecució dels considerats desafectes, Badalona patí durament els efectes de la guerra. La recuperació va ser molt lenta.

La victòria franquista implicà el desmantellament de les reformes republicanes. Un punt clau en aquesta política va ser canviar el model educatiu. S’acabà amb el laïcisme i la coeducació, arribà la censura, es depuraren mestres republicans …

L’educació primària es reformà. Es dividí en període maternal i de pàrvuls, ensenyament elemental (dels 6 als 10 anys) i ensenyament de perfeccionament (de 10 a 12 anys). Era obligatori impartir classes de religió i de formació de l’esperit nacional.
L’escola tornà a ser controlada per l’Església i a defensar valors extremadament conservadors. La simbologia del nacionalcatolicisme entrà a les escoles: salutacions romanes, himnes, lloes a la unitat nacional i al passat gloriós, retrats de Franco i José Antonio … Els alumnes havien d’acceptar de manera natural els valors del règim.

Per als alumnes que havien començat la seva escolarització durant la República, el canvi va ser molt important. Com a exemple, les classes passaren a impartir-se totalment en castellà. El català quedà totalment bandejat del sistema educatiu.

Malgrat la difícil situació, la vida escolar continuà, intentant superar les adversitats. El Ventós Mir continuà funcionant, implantant els canvis que la nova situació política exigia. Durant el matí, es donava d’esmorzar als nens, sobretot llet i formatge. Després de l’escola, alguns professors feien tallers d’escacs o de cant coral. Molts alumnes, en acabar les classes, també anaven als locals o al camp de futbol de la propera parròquia de Sant Josep.

A partir dels anys 50 la situació començà a canviar. Els EUA cercaren una aliança amb Franco. Aquest l’acceptà i canvià la seva política econòmica amb el Pla d’Estabilització de 1959. Aquest pla reduí l’intervencionisme estatal i liberalitzà l’activitat econòmica. Així, l’economia espanyola es disparà. Arribà el desarrollisme. S’assolí la plena industrialització. Milions de ciutadans abandonaren els seus pobles i es traslladaren a les ciutats en expansió. Igualment, molts emigraren a Europa.

Badalona a partir dels anys cinquanta visqué un espectacular desenvolupament industrial i demogràfic, íntimament lligats. La indústria, cada cop més important, necessitava gran quantitat de mà d’obra, que arribava d’arreu d’Espanya amb la certesa de trobar feina. Badalona passà de tenir 48.000 habitants el 1940 a més de 200.000 el 1975.

El creixement, brutal, es va realitzar de manera descontrolada, sense cap mena de planificació urbanística, amb greus mancances pel que fa a les infraestructures. Per encavir als nous badalonins aparegueren barris de barraques, que trigaren dècades a desaparèixer totalment.

Badalona fou definida com la ciutat de major diversitat industrial d’Espanya. L’activitat industrial era predominant, havent desplaçat a un paper marginal a l’agricultura i la pesca. L’agricultura deixava de ser rendible, i a més havia de competir amb la demanda de sòl, necessari per a la construcció de nous edificis i habitatges.

El creixement industrial però, també va ser descontrolat. Així, amb fàbriques com la Cros o la propera FECSA, Badalona passà a tenir el trist honor de ser una de les ciutats més contaminades de l’estat.

El Ventós Mir i el seu entorn experimentaren aquests canvis. D’entrada, els voltants s’urbanitzaren, desapareixen els espais lliures i els horts, que van ser engolits pels edificis. D’altra banda, l’Escola patí per absorbir l’arribada de nous escolars, ja que rebia unes inversions mínimes, totalment insuficients. Per acabar d’agreujar la situació, patia la competència ferotge de l’escola privada dels voltants. En general, l’escola pública estava desprestigiada, considerant-se de segona categoria i pròpia de les famílies amb les rendes més baixes.

A partir dels anys 60 la permissivitat del règim augmentà. Així, van ser possibles diverses iniciatives, privades i molt limitades, de renovació pedagògica. Aquestes iniciatives foren especialment importants a Catalunya.

Cal destacar que el 1964 es produí l’ampliació de l’educació obligatòria fins als 14 anys. Aquesta mesura, juntament amb una situació en general de l’educació molt deficient, motivaren que el 1970 el règim aprovà una Llei General d’Educació. Calia adaptar l’escola a la nova realitat social i econòmica. L’educació es considerava un servei públic però, a la vegada, es donava més autonomia als centres, es regulaven les relacions entre el sector públic i el privat … L’educació obligatòria era gratuïta. Entre els 6 i els 14 anys es cursava l’Educació General Bàsica (EGB). A partir d’aquella edat, es podia triar entre el mercat laboral, la Formació Professional (FP) o el Batxillerat Unificat Polivalent (BUP). Un cop superat aquest últim es podia fer el Curs d’Orientació Universitària (COU) i després d’aprovar un examen selectiu, arribar a la Universitat.

L’Escola Ventós Mir es convertí en un col•legi d’EGB.

A la mort de Franco la situació era molt delicada. El govern era presidit per Arias Navarro, mentre que el príncep Joan Carles era coronat com a rei. Després de mesos d’incertesa , l’estiu de 1976 es produí un fet fonamental: el rei forçà la sortida del govern d’Arias Navarro i el substituí per Adolfo Suárez. Començava la Transició pròpiament dita.

Suárez trià la via reformista. El règim seria desmuntat des de dintre. Es rebutjava així tant l’opció del trencament radical, exemplificada en la instauració d’una tercera república, com l’opció continuista, exemplificada en el manteniment de la dictadura. Així, el franquisme es reformaria per donar pas a la democràcia. Per aconseguir aquest objectiu va ser fonamental el consens de pràcticament totes les forces polítiques.

Com a pas fonamental, l’any 1977 es celebraren eleccions, guanyades per la UCD del propi Suárez. Un any després es promulgà l’actual constitució. Va sorgir d’aquesta manera l’Estat de les autonomies.

Malgrat aquests èxits, la situació econòmica era molt delicada i s’avançaren les eleccions el 1979. Un altre cop les guanyà Suárez, tot i que la seva posició era molt delicada. A la tensió social provocada per la crisi econòmica, cal afegir la duríssima oposició del PSOE, els problemes interns de la pròpia UCD i la continuada violència terrorista, especialment del grup ETA.

Suárez dimití el gener de 1981, i mentre s’estava investint el seu successor, Leopoldo Calvo Sotelo, es produí l’intent colpista del 23 F. Una part important de l’exèrcit tenia una visió catastrofista de la situació, i desitjava acabar amb l’experiència democràtica. Afortunadament fracassà, i aquest fracàs contribuí decisivament a enfortir la democràcia.

Un any després, el 1982, es tornaren a celebrar les eleccions, que en aquest cas guanyà el PSOE de Felipe González i Alfonso Guerra.

Fent referència al sistema educatiu, la Constitució de 1978 creà un nou marc legislatiu. Es defensava una escola pública, laica i participativa. Per tal de desenvolupar aquests conceptes, al llarg dels anys vuitanta i noranta s’aprovaren diverses lleis. Entre aquestes destacà la LODE (1984) i la LOGSE (1990). La LOGSE és la més coneguda. Estableix l’obligatorietat de l’ensenyament fins als 16 anys i crea l’ESO.

El curs escolar 2016-2017 s’ha cel·lebrat el 90è aniversari. El mateix dia 5 de desembre de 2016 que es van fer els 90 anys es va fer una festa al pati. El Festival d’hivern del 19 de desembre va girar entorn de les cançons que van marcar la història de les nostres vides, titulat “90 anys d’històries” sent el fil conductor imatges antigues de l’escola amb el diàleg entre una àvia i el seu net que recordaven els canvis generacionals.