Al nord-est del que algun dia seria Bàrcino hi habitaven homes i dones aplegats al voltant de mines i fonts d’aigua. Una mena d’amfiteatre format per les muntanyes de Collserola, el Turó de la Peira i els tres turons del Guinardó, el Coll i el Carmel, amb frontera natural amb el riu Besòs; ells no els anomenaven pas així, clar, però aquí estaven, aquí van viure i fer i aquí varen morir. Tampoc s’anomenaven a si mateixos ‘andreuencs’, però és ben cert que varen ésser els nostres avantpassats més propers, els que van deixar senyals de la seva estada. ..A partir de l’any 218 a.c., moment en que l’exercit de Roma desembarca a Ampúries sota el comandament de Gneo Escipió, comença la conquesta del país on eren ubicats aquests pre-andreuencs. Després de sofocar la resistència autòctona, els romans s’establiren a aquests territoris, fent-hi passar la xarxa viària que unia Bàrcino amb el Vallès i amb la Via Augusta. ..El primer indret que es coneix que va fer el pas del món antic al medieval, és Vilapicina; probablement una vil.la romana dedicada a l’extracció i elaboració de la pega procedent del pi negre i que s’utilitzava per a la construcció de vaixells o per a marcar el bestiar dels ramats. ..Al llarg del segle XIII s’incrementa la relació de la creixent comunitat andreuenca amb Barcelona; nobles, col.laboradors de la monarquia i membres del Consell de Cent, com els Sant Climent, foren propietaris de terres a Sant Andreu de Palomar. ..La canalització d’aigua derivada del riu Besòs prop de Montcada i que es dirigia cap a Barcelona tot seguint la línia del mínim pendent, travessant els termes de Sant Andreu de Palomar i de Sant Martí de Provençals, era el Rec Comtal, que regava cultius i feia anar molins (encara avui es conserven els fonaments de l’antic Molí de Sant Andreu, a tocar les casernes dels militars). ..La Creu de Terme construida el segle XVI situada al Camí Ral (el carrer Gran d’avui, a l’alçada del carrer Santa Marta) desmuntada i traslladada al nou cementiri l’any 1939 i tornada a desmuntar, deixant-ne una còpia, i portada , restaurada, a l’Arxiu Històric de Sant Andreu a princis dels anys noranta d’aquest segle XX. ..La Revolta dels Segadors es va iniciar a Sant Andreu de Palomar el 1640, quan els somatents de Sant Celoni de Blanes i pagesos de la Catalunya interior que baixaven a contractar-se per la sega, van decidir marxar contra les forces del “Conde-Duque de Olivares”, que es mantenien a Catalunya bo i acabada la guerra contra el francès i que saquejaven poblacions i violaven drets bàsics dels seus habitants. Escolliren per bandera el Sant Crist de la Parròquia i s’enfilaren cap a Barcelona, on varen alliberar el diputat Francesc de Tamarit i els consellers Vergós i Serra, donant mort al Comte de Santa Coloma “Virrey de Cataluña” i tingueren la ciutat a mercè seva. Nombroses reunions entre els consellers de Barcelona i els segadors revoltats tingueren lloc a la parròquia de Sant Andreu de Palomar. ..Durant la Guerra de Successió que va acabar amb la victòria del Felipe V l’Onze de Setembre de 1714, a l’estiu de 1705, la masia de Can Borni, a tocar de la Riera d’Horta, va esdevenir quarter general de la Plana Major de l’Arxiduc Carles d’Austria. ..El creixament de la població amb la construcció de nous habitatges i masies (can Pere Valent, can Verdaguer, can Xandri, Can Sala, can Diumengó, can Guineueta, les Carasses…) va anar convertint el terme municipal en un ric espai per al conreu. |
|
|
El viatger i agrarista anglès Mr. Arthur Young, al seu pas per Sant Andreu de Palomar l’estiu de 1787, va dir: “-Quedo maravellat d’aquests camps, els conreus són a tocar i molt ben portats, encara no s’ha fet una collita que ja en comença una de nova…” L’agricultura fou una de les principals fons de vida fins a l’arribada de l’època industrial. ..La participació de Sant Andreu i d’andreuencs en les diverses guerres i ‘bullangues’ -com ara contra els francesos, on va destacar el guerriller Josep Mansó; les carlines; els centralistes, amb el bombardeig d’artilleria del general Prim; la revolució de les quintes, contra el que se’n va dir ‘la contribució de sang’ on l’heroi va ésser en Francesc Baliarda, “El Noi Baliarda”…- va ser notable i adequada a l’època. ..Al llarg del segle XIX, Sant Andreu de Palomar va anar deixant d’ésser un poble agrícola i es va anar industrialitzant. Fàbriques tèxtils com El Vapor de Fil (posteriorment Fabra i Coats, avui Coats Fabra) i d’altres com la “Industrial Harinera Barcelonesa”, La Maquinista Terrestre i Marítima, la Fàbrica de Gas… juntament amb el primer tramvia interurbà a vapor, l’anometat ‘Tramvia de Foc’ (1879), varen anar camviant la fesomia i la densitat demogàfica del Poble. A l’any 1849 hi havien 2.000 cases...L’enderrocament de l’antiga esglèsia i la construcció de l’actual. El trasllat del Cementiri, l’urbanització de can Nadal a tocar de la Riera d’Horta, la Rambla, el Mercat… És l’època del creixament i la consolidació del moviment associatiu: Els Lluïsos, Els Catalanistes, El Casal Catòlic, l’Ateneu Obrer, La Lira, l’orfeó L’Eco de Catalunya, l’Asil… L’efervescència política i social dona un bon nombre de fills ilustres (Mn.Clapés, Domènech i Estapà, Pere Falqués, Mn. Agustí i Milà, Pons i Gallarza, Alcoverro, Ignasi Iglesias, Marian Brossa…) i abundants setmanaris i revistes (L’Estel, “El Faro Andresense”, La Bandera Catalana, “La Unión Andresense”, Enllà, l’Andreuenc… molt més recentment, l’Sport 9, el Sant Andreu de Cap a Peus, Sant Andreu-Ciutat Nord…)
|
Visita a l’escola del Francesc Macià 1931 |
..La revolta feixista del 36 no triomfa a Sant Andreu de Palomar. El poble i els revolucionaris prenen les casernes d’artilleria i es fan amb 30.000 fusells que ajuden a armar les Milícies Populars. Hi ha col·lectivitzacions i control de nombroses empreses, represàlies, i canvi de nom, Sant Andreu de Palomar passa a anomenar-se L’Harmonia de Palomar. Acabada i perduda la guerra, la repressió franquista es fa notar fortament a Sant Andreu.
Text extret de la pàgina: http://www.sant-andreu.com/historia/index.html |