Escenificar una part del projecte ens permet comunicar des de diferents registres, dotar d’eines diversificades als nostres alumnes. La semiòtica de l’escenificació ens aporta la conjunció de tot de codis i canals de comunicació amb objectius comunicatius específics. Veus, moviments, música, ubicació en l’espai, attrezzo… Tot es va pensant amb els alumnes. Preguntes com “Què volem transmetre? Com ho podem explicar? Qui son els nostres espectadors? On ho comunicarem? Amb quins mitjans comptem per fer el nostre esqueix?” Les seves respostes impliquen moltes decisions, canvis, repeticions… Però també mirar-nos en una altre situació educativa. Complementar-nos en un espai comú. Pensar amb el nostre cos com a canal comunicatiu. Amb la força de tots i totes com a voluntat d’explicar.
Paraules com “i si ho fem així…”, ” com es veu des de fora això…” ens permet dependre de la mirada de l’altre. Confiar en els seus ulls mirant els nostres moviments. Pensar amb uns criteris comuns i complementaris. Però sobretot, atendre el nostre cos com element imprescindible per comunicar. Com el seu detall en les formes de les mans, els peus, la mirada, explica una narrativa màgica. Una història del camí viscut i triat per ells i elles. Altres escenes són comunes entre totes les escoles i entre etapes educatives. L’objectiu és diferent. Pensar-nos com a comunitat que aprèn i es complementa, que pot esdevenir un sol emissor capaç de parlar des del cor i la terra.
Tot seguit, podeu accedir a:
