En Josep i en Jaume Vila Riera eren fills d’un camprodoní que va emigrar a Cuba l’any 1853. Va treballar a la indústria del sucre com a constructor d’alambins. Aquesta ocupació i la seva capacitat d’estalvi van propiciar que a cada viatge que feia a Camprodon, comprés finques a la vall. De mica en mica, les seves propietats van anar augmentant i es va convertir en un dels propietaris més importants de la contrada. Aviat se’l va conèixer amb el sobrenom de “l’americà”.

L’any 1867 es va instal·lar de nou a Camprodon i, tres anys més tard, es va casar amb  Miquela Riera, que provenia d’una família acomodada de Vic. Van tenir dos fills: en Josep i en Jaume.

Tant en Josep com en Jaume es van llicenciar en dret i es dedicaren, principalment, a  l’administració de la fortuna del seu pare. Eren extremadament religiosos i ho van ser durant tota la seva vida. Vivien de forma austera i la vox populi els titllava d’avariciosos, però, lluny d’això, ajudaven de forma anònima les persones que ho necessitaven. També es van fer càrrec dels costos de l’obra de l’església dels Dolors; van adquirir una casa d’estiueig per convertir-la en Casal Parroquial; i van cedir els terrenys on s’havien edificat els “Col·legis Nacionals”, avui Escola Dr. Robert.

En el seu protocol testamentari van deixar una sèrie de finques pel sosteniment d’una fundació, l’objectiu fonamental de la qual era la construcció d’un col·legi religiós destinat a l’ensenyament dels fills de la Vall de Camprodon i al pagament de beques per als alumnes que, per raons socioeconòmiques, no podien seguir els estudis. Aquesta fundació va rebre el nom de Fundació Germans Vila Riera. Cap entitat religiosa es va interessar per construir una escola a Camprodon. És per això que la fundació finalment va cedir els terrenys per construir l’ampliació de l’Escola Dr. Robert, convertida anys més tard en el primer edifici de l’Institut Germans Vila Riera.

Corrien els anys 90 quan es va començar a parlar de la  implantació de l’ESO (Ensenyament Secundari Obligatori). Inclouria els alumnes d’entre 11 i 16 anys.

Fins llavors els alumnes que es movien entre aquestes edats cavalcaven entre l’EGB (Educació General Bàsica) i el BUP (Batxillerat) o la FP (Formació Professional).

Tant el BUP com la FP, a la nostra comarca, es cursaven a Ripoll. Els joves deixaven les seva escola del poble per incorporar-se a l’ensenyament postobligatori (BUP o FP com hem dit). Quan això passava ja tenien 15 anys, temps de començar a volar i obrir nous horitzons.

Amb l’arribada de l’ESO els nens havien de deixar les seves escoles de primària amb 11 anys per incorporar-se als instituts que els pertocava per zona. Ripoll en el nostre cas.

A partir del moment que es va anunciar la implantació de l’ESO, La Vall de Camprodon va iniciar el seu recorregut per aconseguir tenir un institut on es pogués impartir aquesta nova etapa.

L’objectiu era que els joves de la Vall de Camprodon tinguessin l’opció de poder fer aquest cicle prop de casa. Això incloïa a tots els municipis de la Vall, des de Sant Pau de Segúries amunt.

Finalment, i després de treballar des de tots els fronts possibles (ajuntaments, claustres, AFAs…), es va aconseguir que la Vall de Camprodon fos una de les noves zones escolars d’implantació de l’ESO i Camprodon tindria l’institut per acollir aquesta nova etapa.

La infraestructura que havia d’acollir-la seria l’edifici construït anys abans a les planes de Can Pascal, en terrenys cedits per la Fundació Germans Vila Riera, i que en aquells moments acollia 7è i 8è d’EGB. Cursos que, en un futur immediat, esdevindrien 1r i 2n d’ESO.

I així, amb l’edifici a punt per acollir el primer institut de la Vall de Camprodon, es va iniciar la nova etapa.

Aviat es va fer palès que l’espai disponible era insuficient per donar cabuda a l’alumnat de la Vall. Així que, mentre esperàvem l’ampliació, es van instal·lar els mòduls, quatre classes que permetien descongestionar els espais del primer edifici. No era el que es desitjava, però almenys permetia treballar millor.

Val a dir que durant l’hivern les baixes temperatures de l’exterior no ajudaven a aconseguir la temperatura desitjada i durant la primavera i la tardor, si la calor es feia present, les temperatures de l’interior eren altes.

Finalment, l’ampliació va començar a concretar-se. Van arribar els plànols, els arquitectes, els operaris… i es va posar fil a l’agulla.

I aquest va ser el recorregut del nostre institut aquells primers anys.