UN OBJECTE QUE VA GUARDAR UNA HISTÒRIA ESPECIAL | Creació literària 1r de Batxillerat

Aquest article, “Un objecte que guarda una història especial”, ha estat escrit col·laborativament per les alumnes de Creació Literària de 1r de Batxillerat: Nour Belhadi, Núria Niubó i Noumidia El Kanze.

 

UN OBJECTE QUE VA GUARDAR UNA HISTÒRIA ESPECIAL

Com cada estiu, en Julià va anar a passar les vacances a casa dels seus padrins. La casa feia olor de
pols i de diumenge. Les persianes, mig abaixades, deixaven passar una llum càlida d’aquelles que
semblen tenir records. En Julià estava jugant al menjador amb l’Iris, la seva germana petita, envoltats de
mobles desgastats i de fotografies antigues que ja no tenien veu.

Va ser aleshores quan, de sobte, va caure una de les fotos de la vitrina de marbre que decorava el
menjador. S’hi va aturar i va veure-hi una carta doblegada amb cura, juntament amb la imatge que es
trobava dins del marc: un home i una dona ballant, que va intuir que eren els seus padrins. La va obrir
amb curiositat i amb molt de compte, i va veure-hi una cal·ligrafia tremolosa i amb cursiva de l’època.
No portava cap nom, només deia: “Per a quan ja no hi siguem”.

El noi es va asseure a terra amb les cames creuades, i va cridar la seva germana perquè es posessin a
llegir-la plegats. La van desplegar amb molta delicadesa i la van començar a llegir a poc a poc. La carta
deia el següent:

Per a l’amor de la meva vida, Antònia

Els últims dies han estat molt durs sense la teva presència. Mentre estic escrivint aquesta carta, sento
com els bombardejos cauen arran de les nostres trinxeres. Tot i que aquí, el silenci fa més por que les
bales. No et puc dir on som exactament, ja que ens ho han prohibit, però només et diré que estic molt a
prop de tu, i que sempre et porto al cor, sense importar la distància. Sense tu, els dies se’m fan eterns,
els minuts es tornen hores. Ara he de marxar, que m’estan cridant. Ens hem de preparar per defensar el
front.

T’estimo molt,
Carles.

Després de llegir la carta, van suposar que era per a l’àvia, pel seu nom. També, van quedar molt
sorpresos. Es van preguntar què hi feia aquella carta allà. Mentre estaven enfonsats en els seus
pensaments, van sentir passos pel passadís: era l’àvia. Tots dos germans es van aixecar ràpidament i
van tornar a posar la carta al seu lloc.

–Què hi feu aquí? – va preguntar l’àvia, parada al costat de la porta.
–Només estàvem jugant. – va contestar en Julià.
–Au va. Veniu, que el menjar es refredarà.

En Julià i la seva germana petita van seguir les ordres de l’àvia. Amb passos ràpids, tots dos van anar a
la cuina.

La germana d’en Julià va menjar com un animal. Estava molt cansada de tant córrer. En canvi, en Julià
no va tocar gens el plat.

–Que no tens gana? – va preguntar l’àvia, preocupada perquè mai havia vist aquesta actitud de part del
seu net.
–No…
–Si no tens gana, no passa res. Pots tornar al menjador.

En Julià es va aixecar de la cadira, va deixar el plat i el got d’aigua intactes. Va entrar al menjador, es va
asseure al sofà i va tornar a llegir la carta que havia trobat anteriorment, intentant trobar-hi alguna pista
sobre qui era aquest Carles. Mitja hora després, va entrar la seva germana i es va asseure al seu costat.

–Tu també t’estàs preguntant qui és aquest tal Carles?
–Sí… Però no me’n surto –va contestar ell.
–Ja sé què fer. Anem a veure les fotos –va suggerir la noia.

Els dos germans es van aixecar i van començar a mirar les fotografies al seu voltant. Però no els va
ajudar gaire, ja que coneixien tots els membres de la família. En un racó del menjador, però, la nena va
trobar una foto en un marc petit d’una dona jove amb un home alt, corpulent i fort. Va reconèixer l’àvia a
l’instant. Però no va aconseguir identificar l’individu del costat. En Julià, en un intent d’esbrinar qui era,
va agafar la foto i la va portar a la seva padrina.

–Ei! Estàvem veient algunes fotos i hem vist aquesta.
–Quins records!
–Sí, però qui és aquest noi? – va interrompre la germana.
–Ah, és el vostre avi Julià i jo quan ens vam casar. Devíem tenir uns vint anys.
–Es deia Julià? –va preguntar el noi.
–Sí, per això et vam posar aquest nom…

Caminant de tornada cap al menjador, l’Iris va saltar darrere seu, i li va dir exaltada:

–Escolta, no podria ser que el Carles fos el seu amant?
–Què dius?
–Pensa-t’ho bé…

L’endemà, els germans, com cada dia, es van instal·lar al menjador. Aquesta vegada, estaven mirant
una novel·la antiga francesa.

–No entenc res! –es va queixar la xiqueta.
–T’aguantes, perquè jo sí.
Bruscament, el comandament va deixar de funcionar.
–Molt bé, ens hem quedat estancats…

En Julià, sense contestar-li, es va aixecar i es va dirigir al calaix a buscar piles, i va deixar anar un crit
ofegat quan va veure que aquell calaix estava ple de cartes com les que havien trobat el dia abans.
Sobresaltada, va anar cap a ell i junts van contemplar l’escenari.

Sense poder aguantar-se la curiositat, es van posar a llegir; no se’n van deixar cap.

Totes tenien una cosa en comú: estaven escrites pel Carles. Cada frase era més potent que l’altra:

“No puc esperar a veure’ns…”
“Estic comptant els dies que falten per estar junts…”
“Et trobo molt a faltar…”

Enfadat, en Julià va agafar totes aquelles cartes i va anar a confrontar l’àvia, deixant-les sobre la taula
de mala manera.

–Què passa?
–Tu vas posar-li les banyes, a l’avi?
–De què estàs parlant?
–Mira –obre les cartes.
–D’on has tret tu això?
–Qui és en Carles?
–Li vas ser infidel amb aquest home…

L’àvia es va posar a riure histèrica.

–Si us plau, nois…
–Digue’ns qui era aquest Carles.
–Era l’home que més estimava i que he estimat…

–Però tenies l’avi!
–Deixeu-me acabar…

–Llavors sí que era una aventura?
–Que no, nens.
–I qui era?
–El vostre avi!
–No pot ser, ell es deia Julià.
–Sí, exacte, Julià Carles Pont.
–I per què no li dius pel seu nom…
–Suposo que, a la meva edat, soc massa despistada i m’oblido de detalls com aquests.

Els nens es van mirar bocabadats i van esclatar a riure el tres.

–De veritat, no sé com heu pogut pensar aquestes ximpleries! Quina imaginació tenen els joves d’avui
dia…–va respondre l’àvia, divertida

–Si… Perdona’ns.

–Au va, veniu aquí –va dir ella, fent-los una bona abraçada.

 

NÚRIA NIUBÓ

NOUMIDIA EL KANZE

NOUR BELHADI

CREACIÓ LITERÀRIA, 1r BATXILLERAT
CURS 2024-25