Enguany no hem pogut celebrar la Diada de Sant Jordi com ens hauria agradat però, malgrat la situació que estem vivint, l’alumnat ha pogut enviar els textos per al concurs literari.

Després d’una complicada deliberació, estem molt contents d’anunciar-vos el nom dels guanyadors. Volem donar les gràcies a tots els alumnes que hi han participat.

 

CATEGORIA A

Atesa la gran qualitat dels textos presentats i el fet que la poesia ha quedat deserta, hem decidit entregar dos premis de prosa.

1r premi: “Un monstre sota el meu llit”, de Judith Tarragó Álvarez de 2n d’ESO

2n premi: “Abraça’m”, d’Ona Morón Jiménez de 1r d’ESO

 

CATEGORIA B

1r premi: “Sant Jordi confinat”, de Carles Teixidó Carulla de 3r d’ESO

El premi de prosa ha quedat desert.

 

UN MONSTRE SOTA EL MEU LLIT

L’habitació era fosca, es podien distingir ombres en gris i negre. Hi havia claror que passava per sota la porta, però encara així en Jordi tenia por. Era allà, dins del seu llit ofegat per les mantes, estava tapat fins a les orelles. Les mantes per ell eren com una mena de protecció cap a esperits malignes que la seva imaginació creava amb la cadira que hi havia al fons de l’habitació, o amb les joguines de plàstic tirades per terra.

A través dels seus ulls podia veure infinits monstres, alguns peluts, d’altres petits, però tots eren monstres i a ell li feien por.

• Jordi, no tinguis por, mira obra el llum- es deia a ell mateix.

Va encendre el llum i es va trobar amb la cadira al fons de l’habitació i amb les joguines tirades per terra. Es volia assegurar que no hi hagués res així que va agafar el seu cotxe teledirigit i el va passar per sota el llit. Ell estava convençut que no hi hauria res, tot i així va passar aquell cotxe que per a ell era una arma contra qui el volia atacar. El cotxe anava cap a totes direccions sota el llit, estava comprovant que no hi havia cap monstre.

• Banda sud, comprovada- es deia a ell mateix per calmar els nervis- banda nord, comprovada. Banda est, comprovada…

Quan va passar el cotxe cap a l’últim costat, l’oest, va sentir un “Aiii”. Ell, mort de por va mirar a sota el llit, per veure si havia estat imaginació seva. Però al mirar, es va sorprendre al veure que hi havia dos ulls grans mirant-lo fixament. Ell, va començar a cridar i va intentar obrir la porta de la seva habitació. Però el gran monstre va sortir de sota el llit. L’ombra es veia molt gran, però quan va sortir en Jordi se’l va quedar mirant confós. Ja no intentava sortir de l’habitació, ara estava mirant detalladament al monstre.

• A veure, ho puc explicar- va dir ràpidament al sortir de sota el llit.
• Sembles un espàrrec- va respondre el nen molt confós.

El monstre portava una jaqueta amb una insígnia damunt. Era rosa i molt prim, tenia dos ulls que eren més grans que el cap i una boca minúscula. Les seves cames semblaven una tija d’una flor i els seus dits de les mans eren llarguíssims. Gairebé semblava un humà, excepte pel pèl rosat.

• No t’espantis, d’acord?- la seva veu era aguda i bastant ridícula.
• D’on vens?
• Sóc un producte creat per la teva imaginació, és igual si els hi dius als teus pares que hi ha un monstre a l’habitació, només tu em pots veure.

Aleshores en Jordi va obrir la porta i va cridar els seus pares. 

• Mama, papa, oi que aquí hi ha un monstre?- va preguntar el nen.
• Va Jordi, prou, que ja és tard- va dir la mare.
• No el veieu? Si està aquí, assegut al llit.
• Jordi, a dormir!- va dir el seu pare

 

El monstre rosat li va explicar que ell, en realitat no el volia espantar, ell ni tan sols volia estar allà, però com la ment del Jordi pensava que hi havia un monstre al seu llit, doncs el monstre havia d’estar a sota el llit sí o sí.

• Però llavors, tu estàs aquí perquè jo t’he creat?
• Sí, totes les pors que tu tens, les has creat tu, només existeixen perquè tu vols que existeixin. Com per exemple, el monstre que creus qui hi ha dins el vàter, o el senyor que dius que està dins de la banyera quan tanques els ulls.
• I com puc fer que desapareguin?- va preguntar en Jordi decebut al saber que les seves úniques pors havien estat creades per ell mateix.
• No ho sé, això li has de buscar la resposta tu. 
• Però, si has estat a sota el meu llit cada nit, com és que no m’has atacat?
• Bé, primera perquè em vas crear per no espantar-te, només per estar aquí sota. I segona perquè has fabricat armament perquè no et pugui espantar, per exemple les mantes.

El Jordi es començava a dormir així que el monstre el va agafar i el va portar dins del llit, el va tapar i va apagar la llum. Va intentar marxar, però en Jordi li va dir que no marxés, que és quedés amb ell. 

• No marxis, si us plau, estigues amb mi- li va dir el monstre
• Tranquil, dorm.

 

Els raigs de sol van entrar pels forats de la persiana. El Jordi va obrir els ulls, va observar la cadira i les joguines de plàstic tirades per terra, però ni rastre del monstre. Es va aixecar i va mirar sota el llit. Tampoc no hi havia ningú. Així que es va dirigir cap al lavabo, per veure si hi havia el monstre del vàter i del senyor de la banyera. Però tampoc hi havia res.

• Mama!
• Bon dia Jordi, què vols?
• Ja no hi són! Tu els has vist?
• A qui?
• Els monstres!
• Jordi, encara segueixes amb això. Els monstres no existeixen! 

Allà en Jordi va adonar-se’n. Havia superat la seva por, la seva imaginació ja havia eliminat els monstres perquè ja no els hi tenia por. Ara ho entenia, però estava trist perquè no tornaria a veure el seu amic mai més.   

 

ABRAÇA’M

Hi ha una gran pandèmia. Està morint molta gent.

Estem a l’any 2.191 i tota aquesta informació, me l’han enviat a través de l’ordinador, perquè així és com ens comuniquem.

No sabem com es contagia, ja que des de la gran pandèmia que hi va haver l’any 2.020 a causa del Covid-19, la gent va anar perdent cada cop més el contacte per por de contagiar-se i ara, vivim absolutament sols. Els nens es creen en laboratoris. Fins els 5 anys, estàs en un orfenat i després, et porten en una habitació completament blanca, molt petita, amb un llit, també de color blanc i un escriptori. A sobre de l’escriptori, hi ha un ordinador on des d’allà, et diuen tot el que has de fer. Les classes són per videoconferència. El menjar te’l passen per sota de la porta, però no saps qui. I no veus mai més, en la teva vida nopots tenir contacte amb ningú.

No tenim ni pares, ni mares, ni germans, ni avis… No tenim família. No sé què és una abraçada o un petó, ningú m’ha consolat quan plorava, no he sortit mai a l’exterior – només l’he vist per la pantalla de l’ordinador-, no he tornat a veure una persona des dels 5 anys…

Ja fa una setmana, que tinc els símptomes del nou virus, vòmits, febre molt alta, taques blanques pel cos i la pell molt seca. Ja sé que em moriré, no em queda gaire temps, però no em vull morir sense saber què és una abraçada. Demà quan es faci de dia, intentaré forçar la porta i escapar-me. Ara em toca descansar.

Les llums de l’habitació s’han encès, això vol dir que ja és de dia. Obro la porta, em pensava que estaria tancada, però estava oberta. No l’he de forçar. Com és que no ho havia provat mai?

Tot és molt inquietant, fa un dia horrible, el cel ennuvolat, està plovent…

És el primer cop que em mullo sota la pluja. Veig  la gent morint-se al carrer. Camino i camino però sempre veig el mateix. A prop meu, hi ha una persona. Està malalta com jo, té taques a la pell i una mirada trista.

Em poso a córrer cap a ella i penso, que mai havia corregut. A un metre d’ella, obro es braços i amb ells, l’envolto. Tanco els ulls. Hi ha silenci. Quan obro els ulls, veig que les taques del seu cos comencen a desaparèixer i les meves també, ens baixa la febre de cop. És el contacte humà la cura d’aquest virus? Ens mirem als ulls, comencem a córrer cap a les cases, obrim les portes, abracem a tothom. Cada cop som més els que anem a abraçar i la cura es va estenent. És màgic. El sol va sortint poc a poc, acompanyat de l’arc de sant Martí.

Amb el temps, els científics van descobrir que si aquest virus entra en contacte amb un altre igual es mor. El virus, és alhora, la malaltia i la cura.

Ens va costar tornar a ser una societat i viure tots junts, en família, amb amics, com havia estat gairebé 200 anys enrere però ho vam aconseguir.

 

 SANT JORDI CONFINAT

Sant Jordi ha arribat,

i com cada any ho hem celebrat.

Aquest any és diferent,

 perquè hi ha Coronavirus entre la gent.

 

El Sant Jordi d’aquest any

 no és un guerrer amb capa i espasa. 

És un metge d’un hospital,

 a qui tots aplaudim des de casa.

 

Poques roses i llibres comprarem,

 doncs molts negocis estan tancats.

Als restaurants tampoc hi anirem,

 ho celebrarem a casa confinats.

 

Esperem que l’any vinent,

 tot això hagi passat.

I el dia de Sant Jordi

 torni a ser un dia espectacular.