LLETRES A LES AULES

ANNA BALLBONA ENS EXPLICA LA SEVA XERRADA A L’INSTITUT DE MONTMELÓ

 

Català_Article_AnnaBallbona

Anna Ballbona

http://www.lletrescatalanes.cat/ca/index-d-autors/item/ballbona-i-puig-anna

http://www.lletrescatalanes.cat/ca/lletres-2-0/el-blog-de-la-institucio/itemlist/tag/Anna%20Ballbona

Encanteri a l’institut

Un matí ben d’hora, ben d’hora vaig anar a l’IES Montmeló a parlar de poesia i de periodisme. Sovint sobta

lligar aquests dos elements i no sabia com reaccionaria el grup d’alumnes de segon de batxillerat a qui m’adreça

  1. La idea era entrellaçar reflexions poètiques, per apropar i fer perdre la por a la poesia, amb lectures, articles

i també contingències del dia a dia d’un diari: presentaria i recitaria diversos poemes propis, la  temàtica

d’alguns dels quals permet fer aquest salt natural cap al periodisme. A la classe prèviament havien treballat

poemes i articles. Sabia una cosa: la professora, la Montse Mir, a qui jo havia tingut uns 15 anys enrere, era una

assegurança de vida. Però passava que era un dilluns i jo tenia les amígdales de la mida d’unes orelles d’elefant.

Si parlar de poesia i periodisme un dilluns a les nou del matí podia ser criminal per als alumnes, tampoc tenia

clar com seria per a mi, dormilega de mena i amb circumstàncies físiques adverses.

Previ suc, antibiòtic i cafè, i armada amb una aigua i tota la moral del món, vaig entrar a aquella classe de segon

de batxillerat. Des del minut zero va començar la sorpresa. La professora va fer una petita introducció de qui

era jo i què els explicaria (els alumnes sortien d’exàmens i jo feia com de teló abans d’entrar al següent combat

de trimestre). També els va explicar que jo era de Montmeló i que havia anat en aquest mateix institut, quan

estava situat a un altre lloc del poble. Aquí, veient alguna reacció, vaig pensar: em deuen veure com una vella,

aquests alumnes? Va ser el meu torn i el moment d’obtenir la resposta. Devien ser com a molt les 9 i 10 del

matí. M’heu de creure si us dic que els següents 50 minuts van passar volant. El temps es va fondre!

Vaig intentar explicar-los que no han de veure la poesia com una cosa estrambòtica i allunyada, tot i que

entenia que als anys d’institut i l’obligació de certes lectures i pràctiques els fes fer un rebuf quan sentien

parlar de poesia. Els vaig dir que la poesia pot parlar de tota mena de coses, de coses quotidianes, properes o

surrealistes, de coses que ens passen, que sentim, que imaginem, el que vulguem: la poesia és un espai de

llibertat on tot és possible i on les regles són les que cadascú hi posa i hi treu. Els vaig recitar poemes on surten

polígons, carnets de conduir no disponibles, places dures, sardines impossibles, Bartlebys, Xammars, diòptries…

PLAÇA DURA

Cercant algun punt de la perifèria 

perquè l’esclafit de l’àtom més cèntric 

no l’esquitxi, es desorienta, perd 

l’agulla del rumb i quan es veu lluny, 

es gira i té al davant un altre esguard, 

insensible i fred, sense aixopluc. 

Quan es pensa que voreja els afores 

rau a una plaça dura, de saló.

Anna Ballbona

 

 

Per a qualsevol montmelóni, en sigui conscient o no, el polígon industrial forma part del paisatge propi.

Així doncs, jo els interpel·lava amb el lloc comú d’un polígon industrial (“com li dieu, vosaltres?”), i ells

seguien i responien. Els hi parlava d’un poema on surten periodistes dels anys 30 que a m’interessen molt i

els deia quatre coses de Xammar, Sindreu, Pujols, Pla… “El que deveu conèixer de tots aquests és en Pla?”

I un alumne, integrat en les funcions del simpàtic de la classe, saltava amb una ironia que apuntava grans

maneres: “Sí, Pla Lector, Pla…”. “Aquesta bona, nano! M’ha agradat!”. Realment creia que el nano tenia gràcia.

I no només això: aquella intervenció em va alegrar perquè confirmava les sensacions extraordinàries d’aquell

matí que ja no era ni molt d’hora ni amb massa angines: els alumnes seguien amb atenció i respecte el que

mirava de transmetre’ls i jo m’ho passava teta intentant apropar-los quatre idees, poemes i articles,

interpel·lant-los i veient les seves reaccions. Realment curioses. Personetes que em va semblar que agraïen que

els parlés de tu a tu, que els piqués l’ullet amb poemes irònics, amb la meva experiència lectora i a l’institut.

No era l’efecte de l’antibiòtic, era ben veritat: Personetes a qui la professora els havia transmès l’esdeveniment

que tindria lloc aquell matí i ells el rebien amb ganes, amb atenció i curiositat. I jo els ho agraïa i mirava de

desvetllar-los una mica més de curiositat. Va ser una gran experiència comunicativa i energètica.

Sense que volgués sonar grandiloqüent, vaig intentar convèncer-los que a la poesia ens hi hem d’apropar amb

llibertat. No cal pensar els gèneres -la poesia, la novel·la o el periodisme- com uns blocs estancs que no es

relacionen entre ells. Per mi, saludablement poden ser mirats com una barreja interessant que ens diu coses i

ens sacseja. Quan ja havia parlat del periodisme dels anys 30, de per què era interessant també literàriament, de

què en podíem aprendre mirat des d’avui, i els parlava del periodisme d’ara i del sentit crític que hi havíem

d’abocar periodistes i lectors, en aquest instant va sonar el timbre. Havia passat una hora. Em vaig quedar de

pedra. Davant aquells alumnes de secundària -com a grup social sovint tan bandejats- l’hora s’havia esfumat en

un tres i no res. Els havia d’agrair d’alguna manera aquella sessió. Duia un regal a punt. El professor de

Matemàtiques, que tenia classe a l’hora següent, trucava a la porta. Vaig demanar de recitar un poema més: el

“Poema de los Quesos” d’en Pedrals. “Perquè veieu que la poesia també és joc”. N’havia seleccionat un

fragment i vaig engegar. La professora, expressiva de mena, reia. I ells primer es van quedar parats, com

sobtats, sense saber si realment allò anava tan en broma com semblava. Van començar els somriures, primer,

les rialles menys tímides, després. Acabo una “estrofa” i faig pausa i ells engeguen uns aplaudiments. “Un

moment, un moment”. Em miro el professor de Matemàtiques, que sembla compartir el divertiment amb

l’alumnat. Encaro el tram final. Alumnes i mestres arrenquen a aplaudiments, com si em despertessin d’aquest

encanteri dolç. Qui va dir que era un dilluns amigdalític i fred de febrer?

Gràcies!

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>