Un somriure cap a Veneçuela: quan la distància es fa petita

A través d’una conversa amb el Mikhail, ens va explicar que enyorava molt els seus companys de Veneçuela. Parlava d’ells amb afecte, amb aquella nostàlgia que apareix quan deixes enrere persones importants i una part de la teva vida. Aquell moment ens va fer pensar que, més enllà de les paraules, necessitava sentir-se acompanyat.

D’aquí va néixer la idea: escriure una carta col·lectiva adreçada als seus companys perquè poguessin veure com és la seva vida aquí i, sobretot, perquè sabessin que el Mikhail està estimat, acollit i segur. Volíem que el missatge arribés clar: tot i la distància, no està sol.

Per fer-ho possible, ens vam organitzar per grups. Alguns es van encarregar de fer fotografies del dia a dia, dels espais i de moments que formen part de la seva nova realitat. Altres es van dedicar a redactar els textos, explicant com és la vida aquí, què fem plegats i com ens sentim compartint aquest camí.

La idea inicial també incloïa dibuixos per acompanyar la carta i fer-la encara més personal i visual. Finalment, però, no vam tenir prou temps per acabar-los, tot i que l’esperit creatiu hi va ser present fins al final.

A més, vam voler afegir-hi un toc lúdic: un joc perquè endevinessin qui és qui, combinant fotos i pistes. D’aquesta manera, la carta no només explicava, sinó que també convidava a jugar, a mirar amb calma i a sentir-se una mica més a prop.

Tot plegat va culminar amb una entrega oficial de la carta a l’Armando, carregada d’il·lusió, complicitat i orgull pel treball fet. Un gest senzill, però ple de significat: un somriure compartit i una picada d’ullet cap a Veneçuela, com dient que la distància existeix, sí, però que els vincles continuen vius.

Aquest petit projecte ens ha recordat que acollir va molt més enllà d’un espai físic. Acollir és escoltar, empatitzar i buscar maneres perquè l’altra persona se senti part del grup. I, sobretot, és tenir cura dels vincles, encara que travessin oceans.