Si barregem una mica de roig, groc i negre ens apareix el marró.
Si barregem blau, groc i roig ens apareix el marró.
Si barregem roig, verd i taronja ens apareix el marró.
Si barregem negre, verd i roig ens apareix el marro.
Així que per aconseguir el marró, un color secundari molt present en el nostre entorn passem per diferents combinacions que ens porten a aconseguir una infinitat de tonalitats marronoses: beix, marró fosc, ocre, marró vermellenc, xocolata, caoba, bronze, siena, cafè, coure, sèpia, terracota, bru…
El marró és un color predominant mirem on mirem: és el color de la terra, del color dels ulls, la pell i dels cabells de la majoria dels humans, del pelatge dels animals, dels aliments de la cuina, de materials naturals,… És el color de la tardor, de la calidesa, la saviesa… És un color robust. Però tot i això, el marró té unes estranyes connotacions negatives i es relaciona amb la caca i la brutícia.
Per altra banda, hi ha una real fórmula social per evitar dir que totes les pells són de color marró. Inculcats equívocament durant anys que alguns tenen la pell de color carn i altres la tenen negra, o, darrerament, marró fosc. Però quin és el color carn? Analitzant aquest color, realment ningú té aquesta tonalitat de rosa fluix al seu cos.
Tota aquesta fonamentació, a l’escola de Torrelameu, la desmuntem oferint materials plàstics per pintar diferents colors de la pell a les creacions de les nostres figures humanes, també explicant contes i fent activitats que facin evident la diferència de tonalitats de la pell i la seva plasmació en un paper.
