Apunts d’una conferència

Ahir a la tarda vam escoltar una altra vegada la psicòloga Sonia Kliass, una autora de la qual vam llegir textos fa dos cursos a la reunió general d’inici de curs, ho recordeu?  

Escoltar-la ens va servir per refrescar conceptes bàsics, vam agafar apunts i ahir al vespre, al posar-los en ordre, vam pensar que podíem compartir-los amb vosaltres, les famílies, perquè sempre va bé recordar, reconnectar… 

Us convidem a llegir els nostres apunts, idees que sabíem que hores després ens farien pensar…  

• Quan parlem de posar límits, de la necessitat de posar límits, allò que realment desitgem és que els infants desenvolupin habilitats socials que els permetin estar amb els altres. 
• Un infant que aprèn a agafar una cosa per mirar-se-la d’aprop, tastar-la, llençar-la i sacsejar-la… està fent un gran esforç per aconseguir-ho, està posant en joc un munt d’habilitats que per a nosaltres, els adults, potser ens semblen poca cosa, però que per a ells i elles és un gran repte. Quan aconsegueix fer-ho, quan aprèn a combinar totes aquestes accions, es dedicarà a agafar-ho tot, a tocar-ho tot, perquè li garanteix aprendre… Nosaltres, els adults, retirarem del seu abast tot allò que no volem que toqui. Alhora, haurem de cobrir aquest impuls d’agafar coses posant al seu abast els objectes que son/creiem apropiats, segurs, higiènics…
• Quan posem un límit, ho hem de fer posant exemple, fent-ho nosaltres, sobretot amb els més petits, perquè el llenguatge encara no és prou potent. Una imatge val més que mil paraules.     
• Kliass repassa el model de cervell de la mà de Dan Siegel (aquí us deixem un vídeo que ho explica en poc temps: https://www.youtube.com/watch?v=ouZ0lsfwIK8): 
  • el cervell inferior (o pis de baix, segons les paraules de Kliass): està acabat quan l’infant neix, però no està disponible fins als 2 o 3 anys, quan apareix el “jo” perquè l’infant comença a diferenciar-se d’entre tot el que l’envolta.
  • el cervell superior (el pis de dalt): no s’acaba de construir totalment fins als 21 o 24 anys! Aquest pis no s’amobla tot sol, sinó que és necessària la interacció amb els altres. D’aquí el paper important dels adults que conviuen amb els infants. 
  • Quan un infant té conductes de desregulació emocional SEMPRE ens indiquen que hi ha un malestar. 
  • Un infant mostra malestar quan no té cobertes algunes de les seves necessitats, que poden ser fisiològiques (cansament, gana, calor, fred…); emocionals (de vincle, d’algú que m’escolta, em veu…) o intel·lectuals (les que li permeten desplegar les seves capacitats, aprendre…). 
  • Si aquest malestar arriba a ser estressant s’allibera cortisol, i es prepara per a un dels tres tipus de resposta: lluita, fugida o congelació. Aquí entra en joc el pis de dalt, responsable de calmar la resposta. Hi ha infants que pel seu desenvolupament perden connexió entre el cervell de dalt i el de baix. Això significa que el nostre mode de supervivència guiarà la nostra conducta i el control emocional i raonament es veuran compromesos. 
• Els límits s’han de posar amb fermesa, han de ser clars i directes, però sense crits, retrets, comparacions, judicis… Els adults, en general, no tenim referències o exemples d’aquesta manera de fer i sovint, quan posem un límit ho fem enfadats, perquè és com reaccionem a allò que ha fet l’infant i que ens desquadra. 
• Quan l’adult posa un límit des de l’enuig, l’infant se sent atacat com a persona, interpreta que l’adult té un problema amb ell i no exclusivament amb la seva conducta. Kliass va posar l’exemple d’un adult que se salta un semàfor perquè anava distret. Si el policia que se’ns atansa aixeca la veu, ens increpa amb un “què fas?”, “on vas d’aquesta manera?”, davant de tothom, mirant-nos amb menyspreu… com ens sentiríem? Atacats com a persones. Segur que ens estimaríem més que el policia s’atansés i educadament ens digués que ens hem saltat una norma i que per aquest motiu ens posa una multa.  
• Perquè els adults que acompanyem els infants puguem fer-ho de manera que siguem un model per a ells i els ajudem a amoblar el pis de dalt, necessitem tenir temps per atendre’ls; presència, ser-hi en cos i ànima (aquí Kliass fa un apunt a les soledats dels infants, és a dir, a aquells nens i nenes que estan acompanyats dels adults enganxats a un mòbil); i tenir energia. Malauradament, la vida ens porta a estar esgotats, desconnectats i desordenats… Segons Kliass, per revertir la situació podem enfocar-nos a millorar un dels 3 aspectes. 
• Per últim, ens va parlar de les conseqüències. A partir dels 5 anys, els infants ja poden començar a fer-se càrrec d’allò que han fet, per tant, allò que demanarem a l’infant és que faci alguna cosa activament per reparar allò que ha fet. Els infants han de veure que de la mateixa manera que tenim la capacitat de fer mal, tenim la possibilitat de restaurar. El càstig sempre la intenció de fer patir l’altre i pressuposa que l’altre la següent vegada vulgui evitar el patiment. La idea és educar des de la responsabilitat i no des del patiment. 

I fins aquí! 

Segur que si heu arribat fins al final, hi haurà paraules que us han fet pensar… Seguim!