El 2 de febrer la classe Caçariures vam fer una entrevista a Núria Esponellà, guanyadora del Premi Prudenci Bertrana 2020 amb “Ànima de tramuntana”.
Ens vam preparar l’entrevista amb molta il·lusió i la volem compartir.

 

 

 

Per què vas voler ser escriptora?

De molt petita ja deia que volia ser-ho.

Perquè sóc una persona sensible, com molts de vosaltres segurament, tinc els sentiments a flor de pell. Necessitava explicar el que m’interessava a mi.Ja de petita vaig començar a escriure notes i llegir molt, sempre m’ha agradat moltíssim.

A quina edat vas començar a escriure?

Jo me’n recordo que quan tenia onze anys, ja escrivia. Escrivia petites redaccions, poemes. Ja pensant en publicar i de manera més seriosa, vaig començar amb divuit anys. I no vaig editar el primer llibre fins als trenta. Abans ja havia guanyat premis, però no havia publicat encara cap obra.

Els teus pares et van donar suport quan vas començar a escriure?

En certa manera, sí. Però no molt. Tot i que al meu pare li agradava molt llegir, el fet que em volgués dedicar a l’escriptura els va semblat una mica estrany a la meva família.El que em deien era que d’aquesta manera no em guanyaria la vida, que havia de tenir un ofici. En certa manera tenien raó. Com que a mi m’agrada molt l’ensenyament (també sóc mestra i professora d’institut), em vaig dedicar a la docència. Els meus pares al principi ho veien negre, tot això d’escriure. Però, finalment, sí que van entendre que això per a mi era molt important.

Què t’inspira per poder escriure una novel·la ?

En aquesta última volia parlar de la força de la terra que és dins nostre. També volia parlar dels avantpassats. Els avantpassats de tots nosaltres són Ibers. Vaig començar a investigar sobre com les dones del passat suportaven el dolor i el patiment a la vida, i vaig comparar la vida d’ara i la d’abans. Això em va inspirar. Ells estaven molt més arrelats a la terra que no pas nosaltres. Coneixien tots els arbres, tots els animals… Entenien que la vida i la mort forma part de l’existència. Em va inspirar el paisatge i també, perquè durant els últims anys he viscut malalties familiars,i he pogut conèixer com a partir de la nostra força ens podem fins i tot curar.

Quin procés segueixes per escriure els teus llibres? 

En primer lloc el que faig és partir d’aquesta idea que us he dit, després començo el treball de camp: fer entrevistes, buscar documentació… En el cas dels Ibers he hagut de buscar llibres de fa més de dos mil anys, anar als arxius, llegir els llibres, fer resums d’aquests llibres, fer esquemes…Vaig a caminar pels llocs que descric.

Quan començo a escriure hi ha dies que tot flueix, d’altres que em costa més, no sempre és igual. Per escriure aquesta novel·la vaig trigar 4 anys.

Els teus relats estan basats en fets reals?

Jo m’invento una història, però la història que m’invento pot ser molt real. És a dir, pot estar inspirada en experiències meves o de persones que conec. En la meva novel·la la protagonista perd el seu fill al poc de néixer. Jo tinc una amiga que ho va viure i va haver de passar per aquesta tristesa. Sí que moltes vegades m’inspiro en experiències personals, però després m’invento els personatges, la història, la trama.

Algun dels personatges de les teves històries està inspirat en alguna persona real?

Tinc alguns llibres inspirats en persones reals. Un és “La filla de la neu” on la protagonista està inspirada en una senyora que conec que viu a la vall de Núria que és molt valenta i la protagonista de la meva història s’assembla a ella. 

Després com que jo vaig estar visquent dos mesos a l’Índia per conèixer els nens que tinc apadrinats de la fundació Vicenç Ferrer, vaig poder conèixer les històries que m’explicaven les noies d’allà. Històries molt terribles: històries de nenes que havien estat maltractades, que ho havien passat molt malament a la infantesa. Una d’aquestes noies em va deixar que jo expliqués la seva vida. Inspirant-me en ella vaig escriure Sunita la història d’una nena apadrinada que la vaig donar a la fundació Vicenç Ferrer.

Què és el que et costa més escriure: l’inici, el nus o el desenllaç?

Depèn perquè cada novel·la és diferent.És com un fill. Oi que a casa us diuen que els germans sou diferents, que no us assembleu gens?Segons el procés de cada novel·la pot ser que sigui més fàcil l’inici o més endavant. 

Què fas quan et quedes en blanc, quan estàs encallada i no saps com seguir la narració?

Quan em quedo en blanc faig exercicis per desbloquejar-me, perquè si em quedés allà insistint podria ser que acabés tirant l’ordinador per la finestra. Per evitar això normalment me’n vaig a caminar, em poso una música i ballo , marxo a veure paisatges perquè m’agrada molt la natura o escolto música.

Normalment quan faig alguna d’aquestes coses ja em venen les idees del que vull escriure.

Quina de les teves novel·les és la teva preferida?

No tinc cap novel·la preferida, perquè cadascuna significa per a mi una cosa diferent. Em seria molt difícil triar-ne una. Però sí que us puc dir que em va fer molta il·lusió veure la primera novel·la publicada i també va ser molt especial quan vaig veure per primera vegada una novel·la meva traduïda a molts idiomes.

Per què trigues anys en escriure una novel·la?

Perquè dec ser lenta! Jajajajaja! Tinc un amic que em diu: “ Tu no ets lenta, ets reflexiva”.

No en totes trigo tant. Amb “Ànima de tramuntana” vaig tardar tant perquè m’agrada molt aprofundir en els detalls. Per a mi l’escriptura és com un viatge. En aquesta, com us deia abans, vaig tenir molta feina en la documentació i això em va portar a dedicar-hi molt de temps.

Quin és el llibre que més has trigat en escriure?

“Ànima de tramuntana” perquè és el que m’ha resultat més difícil a nivell històric. “Rera els murs” també em va costar fer tot el procés de documentació.

Quins són els teus autors preferits per llegir-los?

En tinc molts! Dels clàssics quasi m’agraden tots. En castellà Azorín, també Ruiz Zafón. En català m’agraden clàssics com la Mercè Rodoreda, per exemple “Mirall trencat” em va agradar molt. També els autors clàssics russos: Pushkin, Tolstoi són autors que saben parlar molt bé dels sentiments, de la vida. També hi ha molts autors actuals que m’agraden.  

Dels teus llibres quins ens recomanaries per llegir-lo nosaltres?

Us els recomanaria tots, però potser ara us pot costar una mica el llenguatge, perquè són llibres per a adults. Però això no vol dir que no us els pogueu llegir. Si us hagués de recomanar un, crec que la “Travessia”(llibre que he adaptat com a conte i es titula: “La Fàtima de la classe dels dofins”) us el podríeu llegir bé. Si no esteu molt acostumats a llegir, potser us cansaria una mica; però si sou bons lectors us pot agradar. 

Les teves històries acaben bé?

Les meves històries són com la vida mateixa. A vegades no tenen un final ben tancat, però acaben bé en el sentit que jo busco la part més elevada, no la part més trista o gris. Està clar que aquesta part a la vida hi és, però nosaltres tenim la possibilitat de veure el que hi ha de positiu en totes les coses que ens passen i de tenir una actitud positiva enfront la vida.És en aquest sentit que les meves històries acaben bé, però no vol dir que acabin com un conte de color rosa. Sí que hi ha positivitat en les meves obres. I els lectors així ho senten perquè m’ho han comentat.

Saps el títol de la teva pròxima obra?

 Encara no sé el títol.Ja estic treballant en la meva pròxima novel·la.

Com és la teva vida d’ara com a escriptora?

Ara no viatjo. Primer pel confinament, segon perquè fa un parell d’anys que tinc al meu marit que està malalt del cor i no podem viatjar com a mi m’agradaria. Jo he viatjat molt. Ara faig una vida més limitada físicament. 

A mi m’agrada llevar-me a les 7 del matí i miro si fa bo, llavors faig una petita passejada per connectar-me amb l’alegria que em pot donar el nou dia. Quan arribo a casa cap a les 8,30h esmorzo bé. M’agrada el ritual dels meus esmorzars. Durant el matí és quan escric, normalment entre dues o tres hores. A la tarda llegeixo i com que tinc un nét faig d’àvia: el tinc amb mi i compartim un munt d’experiències.

Ara estic promocionant la meva darrera novel·la “Ànima de tramuntana”. Faig entrevistes, vaig a la televisió; però donada la situació actual faig moltes d’aquestes coses via online. 

Què sents per haver guanyat el premi Prudenci Bertrana?

Molta alegria perquè és un reconeixement. Tot i que tinc altres premis feia temps que no en guanyava cap i aquest representa per a mi un reconeixement important.

Quins consells ens donaries per arribar a ser bons escriptors com tu? 

El millor consell que us puc donar és que sigueu vosaltres mateixos. No sigueu allò que us diuen que heu de ser.Escolteu-vos, deixeu que el vostre ésser – el que sou de veritat- s’expressi i a partir d’aquí confieu amb vosaltres mateixos i amb la vida. Heu de confiar molt amb la vida, perquè el confiar fa que poguem realitzar els nostres somnis. Si el vostre somni és ser escriptors i confieu, ho aconseguireu.

Va ser un plaer poder parlar amb Núria Esponellà. Vam quedar encantats i encantades. A més a més ens va dir que ens faria arribar exemplars del seu conte per l’escola. Estem desitjant poder-lo llegir.