La setmana passada vam fer l’últim claustre de l’escola fent una valoració d’aquest curs tan diferent dels altres. Un tancament de curs i també un comiat d’algunes persones que han passat per l’equip deixat la seva marca amb la seva feina, els seus somriures i les seves paraules.
Algunes tant boniques com aquestes:
Recordo com si fos ahir el dia que vaig arribar a l’escola, una nova escola.
Recordo retrobaments inesperats i converses banals, recordo salutacions eufòriques riures nerviosos i un bonic acolliment. El joc de si som més de muntanya o de platja, de dolç o de salat, el bolígraf de color verd que mai va guixar i la paraula resiliència.
Resiliència la que hem hagut d’aprendre tots, la que estem aprenent encara avui. Resiliència també la que m’heu mostrat.
Jo portava el cabell curt i unes altres ulleres, i vosaltres no ho sé però recordo els braços oberts i la mirada amplia, ja des del primer dia.
No sé què he après aquest confiament, ni aquest curs, i estic més ofuscada del normal. Sé que no sé fer un munt de coses però que hi ha gent en un racó petit del món que ho intenta fermament, i a vegades ho aconsegueix molt bé. Sé que malgrat que sovint estiguin cansats o desorientats, i no sàpiguen cap on caminar, no deixen de fer-ho. Doncs la vida no s’atura mai, i els infants, no deixen de créixer perquè nosaltres tinguem temps de repensar l’educació, la metodologia, la inclusió, o el temps que fa.
Aquest curs m’heu ensenyat que una escola és un bonic engranatge sense motor, que gira amb la millor força de totes, la nostra. Engranatge que gira per un objectiu comú, per uns pilars fonamentals universals, que gira perquè caminem, però no tots al mateix ritme, ni tots en el mateix camí moltes vegades, ni tots amb la mateixa força, ni amb les mateixes habilitats. I no em malinterpreteu, això és realment fer camí ajudant-nos els uns als altres, aprofitant habilitats d’uns i d’altres, caminant plegats, cadascú al seu pas. Certament, en alguns moments, masses potser, hem hagut de córrer, però no és el mateix córrer amb una mà que empeny que en soledat, i certament jo (com d’altres) que vam arribar perdudes i “novates” hem caminat a passos maldestres i dubtosos per darrere, sentint que ho fèiem de costat.
Només espero haver pogut aportar alguna cosa en aquest bonic engranatge, no haver caminat massa lenta, i no haver endarrerit el viatge massa.
Espero haver aportat ni que sigui una engruna petita en aquesta platja gegant que anomenem educació i en la que tots ens bronzegem, encara que uns necessitem més protecció que d’altres. Sé que trobarem els paraigües necessaris per quan faci tempesta, i un para-sol ben gran per quan el sol faci bé la seva feina. I també sóc conscient que tot just aprenem obrir un paraigües o plantar un para-sol, però també sé que de ganes no en falten, i ja sabem obrir paraigües.
Per quan faci vent o arribi un temporal, o en el pitjor dels casos una pandèmia, no tingueu por, ja estem entrenats, només cal fer pinya, i aferrar-nos al que tenim, a aquest bonic engranatge. Junts els uns amb als altres ens farem de pilars, i suportar un temporal no és el mateix quan tenim un suport per insignificant que sembli.
No sabeu la tristor que em fa deixar-vos, però si ho faig és precisament perquè tinc la sensació que no us deixo enrere, que anireu amb mi allà on la vida, o la borsa docent em porti.
Gràcies per compartir camí plegats.
Aquest text ens el va regalar la Noemi en el comiat. Si voleu veure altres coses que escriu, ho podeu fer al seu instagram @madremiaqueterrible
.
