Maria Verdaguer i Nicolau (Barcelona, 1925)  va ser una figura clau en la recuperació i la dignificació de la llengua catalana a l’Alt Empordà durant les últimes dècades del franquisme, època en la qual l’ensenyament de la nostra llengua implicava importants dificultats degudes a la supressió de llibertats i la prohibició del català en els àmbits públics. 

Pionera en l’ensenyament del català, Maria Verdaguer, juntament amb el seu marit, Ernest Fortiana, coneguts com els Fortiana, amb qui formava un tàndem indissociable, va formar centenars d’adults, mestres i alumnes, establint així les bases de la normalització lingüística a les escoles de Figueres, de l’Alt Empordà i de la Catalunya Nord. 

La seva tasca docent s’entrellaça amb un activisme cultural intens: la cofundació d’Òmnium Cultural a Figueres, l’organització de conferències, concursos i homenatges, i la defensa constant de la llengua i la cultura catalana malgrat la censura i els obstacles polítics.

La trajectòria de Maria Verdaguer es va veure truncada al 1990 a conseqüència d’un accident que li va deixar greus lesions i que va enllaçar amb una greu malaltia.

Formar per transformar. La seva tasca docent

La tasca docent de Maria Verdaguer i Nicolau va ser fonamental per a l’ensenyament del català a l’Alt Empordà i la Catalunya Nord. L’any 1968 va obtenir el Títol de professora de català atorgat per la JAEC (Junta Assessora per als Estudis de Català), títol que per a l’Alt Empordà només havia aconseguit anteriorment el seu marit, Ernest Fortiana. El tribunal examinador estava format per figures cabdals de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans com Joan Coromines.

Immediatament després d’obtenir el títol i fins al 1978, Maria Verdaguer va fer classes de català per a adults al Patronat de la Catequística de Figueres sota el patrocini de la Cambra de Comerç i Indústria de Girona. Hi havia dos nivells, elemental i mitjà, i també es podien fer els cursos per correspondència.

L’estil docent de Maria Verdaguer es basava en el rigor combinat amb una familiaritat que creava un clima agradable i distès a l’aula. Els seus alumnes, alguns dels quals s’han dedicat després a la divulgació i ensenyament de la llengua catalana, la recorden com una persona pausada, pacient, i sempre amatent a repetir conceptes tants cops com calgués. Entre ells s’hi compten figures com Isabel-Clara Simó i Maria Mercè Roca, la qual seguia els cursos per correspondència des de Portbou.

Paral·lelament, a partir d’aquell mateix any 1969, va estendre la seva docència a diversos centres de la ciutat, començant a l’Institut Ramon Muntaner. Successivament, va impartir català en escoles com el col·legi “Les Franceses” (actualment Josep Pallach), el Salvador Dalí i l’Institut de Formació Professional, nom amb què es coneixia llavors l’ Institut Narcís Monturiol. També es va encarregar dels cursos de català per als funcionaris municipals de l’Ajuntament de Figueres l’any 1976.

A partir de l’any 1978, i arran dels canvis polítics al país, l’ensenyament de la llengua catalana va experimentar un fort impuls i Maria Verdaguer va passar a formar part del cos de mestres del col·legi Pous i Pagès, contractada primer pel Ministerio de Educación y Ciencia i posteriorment, a partir del 1981, per la Generalitat. La tasca docent de Maria Verdaguer no es va limitar només a l’ensenyament de la llengua, sinó que s’encarregava també de l’organització d’altres activitats per fomentar l’ús i el coneixement de la llengua com ara l’edició de la revista Oreneta.

Paral·lelament, a partir d’aquell mateix any 1969, va estendre la seva docència a diversos centres de la ciutat, començant a l’Institut Ramon Muntaner. Successivament, va impartir

català en escoles com el col·legi “Les Franceses” (actualment Josep Pallach), el Salvador Dalí i l’Institut de Formació Professional, nom amb què es coneixia llavors l’ Institut Narcís Monturiol.

També es va encarregar dels cursos de català per als funcionaris municipals de l’Ajuntament de Figueres l’any 1976.

A partir de l’any 1978, i arran dels canvis polítics al país, l’ensenyament de la llengua catalana va experimentar un fort impuls i Maria Verdaguer va passar a formar part del cos de mestres del col·legi Pous i Pagès, contractada primer pel Ministerio de Educación y Ciencia i posteriorment, a partir del 1981, per la Generalitat.

La tasca docent de Maria Verdaguer no es va limitar només a l’ensenyament de la llengua, sinó que s’encarregava també de l’organització d’altres activitats per fomentar l’ús i el coneixement de la llengua com ara l’edició de la revista L’Oreneta.

 

Més enllà de l’Empordà

Després d’assistir a la Universitat Catalana d’Estiu de la Catalunya Nord el 1969, i tot constatant la necessitat urgent de formar docents de català, Maria Verdaguer va començar a impartir classes al Palau de Congressos de Perpinyà.

Els cursos, amb una trentena d’alumnes —majoritàriament mestres—, es van mantenir durant cinc anys.

Paral·lelament, també va col·laborar amb el Grup Rossellonès d’Estudis Catalans traduint diversos textos per a la revista Sant Joan i Barres.

 

Activisme cultural i lluita des d’Òmnium Cultural

Els Fortiana estaven molt implicats en la vida cultural i associativa de Figueres. Varen col·laborar amb entitats com Òmnium Cultural, el Centre Excursionista Empordanès o la revista Canigó.

 L’any 1972, Maria Verdaguer i Ernest Fortiana van ser els promotors i fundadors de la delegació figuerenca d’Òmnium Cultural. La seva implicació va ser molt activa fins a final dels anys setanta i van organitzar moltes activitats culturals i a favor de la llengua, com, per exemple:

• Les exposicions d’homenatge a Josep Pous i Pagès i a Jacint Verdaguer.
  
• Les Festes Populars de la Cultura Pompeu Fabra.
  
• Diverses conferències al Museu de l’Empordà amb ponents tan destacats com Jaume Sobrequés, Josep M. Espinàs, Josep Pallach o Miquel Coll i Alentorn. L’organització d’aquestes activitats requeria sempre superar les nombroses traves administratives imposades pel Govern Civil de Girona.

Una de les grans dèries de la Maria i l’Ernest fou l’excursionisme. Tal com recordava Montserrat Vayreda, “ambdós feien sis hores de camí per veure una ermita closa, unes ruïnes perdudes entre bardisses, el cloquer d’una esglesiola romànica…”. Aquest esperit explorador reflecteix la seva estima pel territori i pel patrimoni.

Maria Verdaguer també va col·laborar com a correctora de la revista Canigó, editada a Figueres entre 1954 i 1983 sota la direcció de Xavier Dalfó, marit d’Isabel-Clara Simó.

 

Reconeixements i llegat

El seu compromís i la seva dedicació  es van veure recompensats amb diversos premis i reconeixements institucionals:

• L’any 2002 l’Ajuntament de Figueres li atorga la Fulla de Figuera de Plata al Mèrit, a títol pòstum, juntament amb el seu marit, Ernest Fortiana, en reconeixement a la seva tasca en l’ensenyament de la llengua i a la promoció de la cultura catalana.
• L’any 2003  l’Escola d’Adults de Figueres és batejada amb el nom de Centre de Formació d’Adults Maria Verdaguer.
• L’any 2003 el Consell Comarcal de l’Alt Empordà concedeix el Premi Indiketa a Maria Verdaguer i Ernest Fortiana. Aquest premi guardona persones i entitats que destaquen per la divulgació i el manteniment de les arrels pròpies de la comarca.
• Òmnium Cultural organitza cada any els Premis Maria Verdaguer adreçats a l’alumnat dels centres de primària de l’Alt Empordà. Enguany se n’ha celebrat la 46a edició.

 

CENTENARI MARIA VERDAGAUER

El CFA Maria verdaguer ha homenatjat l’any 2025 (11 i 12 de desembre) la figura de Maria Verdaguer celebrant el centenari del seu naixement.