Circula per xarxes un vídeo de la companyia espanyola Teatro sin papeles que representa una part de l’obra “Esas Latinas”. En concret una escena que planteja el tema de la diversitat lingüística a l’Estat espanyol.
En lloc de mostrar una reflexió crítica i intel·ligent sobre la convivència de les llengües oficials (no cooficials) aquesta pantomima disfressada de vodevil s’ha convertit en un exercici groller i ofensiu de ridiculització del català. No és novetat que des d’Espanya es tracti amb menyspreu les llengües que no són el castellà, però sí que resulta insultant i inacceptable que una proposta com aquesta rebi suport institucional de l’Ajuntament de Barcelona.
No tan sols es mofa del català, sinó que ho fa des d’una ignorància prepotent. El català hi apareix caricaturitzat de forma esperpèntica, simplificat i banalitzat, convertit en motiu de burla en lloc de ser reconegut com una llengua rica. Els catalans hi apareixem amb una aptitud xenòfoba i de menyspreu cap als no catalanoparlants. Si passegessin per l’Hospitalet de Llobregat o per Santa Coloma de Gramenet s’adonarien que el català no passa de ser una anècdota. Podríem citar altres localitats catalanes on el català és un idioma minoritzat. Potser als veïns d’aquestes ciutats els vigilants del català els hi barren el pas cada cop que intenten anar al CAP i jo, pobre de mi, no m’he adonat.
Aquesta actitud no només insulta els catalanoparlants, sinó que perpetua una mirada centralista que es nega a acceptar la diversitat lingüística com un valor i ho veu com un problema.
Ara bé, el que més indigna no és el contingut de l’obra, al cap i a la fi, el menyspreu a les llengües no castellanes és una actitud massa arrelada en certs sectors espanyols perquè sorprengui, sinó que aquest espectacle s’hagi programat a Barcelona amb el suport de les institucions públiques.
La realitat és que milers d’immigrants, vinguts de tot arreu de l’estat espanyol des dels anys seixanta, no han tingut necessitat de parlar ni escriure català. Han treballat, han anat a l’escola, han fet ús del sistema públic de salut i, a més a més, han trobat feina, han prosperat i han fet una vida digna i castellana.
La llibertat d’expressió no pot ser l’excusa per finançar ni avalar la burla, la mentida i la humiliació cultural. No parlem d’una crítica legítima ni d’un debat sobre la política lingüística; parlem d’un atac, d’una peça roïna que se’n riu del català i, per extensió, de tots aquells que el parlem, estimem i el defensem.
L’Ajuntament de Barcelona té una responsabilitat clara en la promoció i defensa del català, especialment en un moment en què la seva existència està amenaçada. Donar veu i diners a discursos que ridiculitzen la nostra llengua és un insult als ciutadans que esperem que les nostres institucions estiguin al nostre costat, i no al servei d’aquells que voldrien veure la nostra llengua reduïda a l’anècdota folklòrica. Citant al poeta Narcís Comadira “No veig per quina raó un país a de renunciar a la seva llengua per generositat amb una gent que, voluntàriament, el trien per viure. Per què no renuncien ells a la seva llengua per generositat al país que els acull?
Carles Carbonell
