Els ambients d’aprenentatge representen una organització on l’infant es converteix en el constructor del seu propi aprenentatge, partint del joc, de la investigació i de les relacions amb els altres infants, tot explorant amb llibertat segons els seus interessos i motivacions. És ell qui pren les decisions i cerca les seves pròpies estratègies per trobar les solucions davant de reptes i situacions que s’anirà trobant, on l’adult es presenta com un guia i observador.” (Currículum i orientacions. Educació Infantil. Segon Cicle. Juny 2016. Departament d’Ensenyament. )
En aquestes primeres edats els nens volen explorar, assajar, construir, descobrir, fer i desfer, imaginar, provar, aproximar, moure’s… per tant, els espais i els seus materials els han de donar l’oportunitat de dur a terme aquestes accions, i no en solitari, ja que l’aprenentatge no és un acte que es produeixi individualment.
L’enriquiment mutu, el posar-nos d’acord, la complicitat amb els companys, el treball compartit, l’organització del que els nens volen fer, el compartir rialles, descobriments… són moments que es donen en el procés de convivència i d’aprenentatge.
Algú ha escrit que l’ambient ha de ser una espècie d’aquarium que reflecteix les idees, la moralitat, les actituds, les cultures de les persones que hi viuen. Els infants estan en constant recerca, són competents i experimentadors: l’espai ha de ser, doncs, acollidor, ric en propostes, estímuls i reptes. Els llocs i els espais han d’estar pensats i organitzats per permetre que totes les intel·ligències s’impliquin, activant connexions entre l’experiència i el pensament. (Loris Malaguzzi)
