PRESENTACIÓ
Des de la primera fins l’última pedra que formen part de l’Escola Malagrida compleixen enguany 75 anys de la seva existència. Totes i cadascuna d’elles, sense excepció, han estat importants i imprescindibles per a l’acompliment de l’aniversari que aquest 2007 celebrem. Com ho han estat, també, totes i cadascuna de les persones que han pasta per les seves aules i patis. Tant mestres, alumnes i personal no docent com pares i mares
que, generació rere generació, han anat teixint la vida d’aquesta escola.
El Malagrida ha conviscut amb tots els canvis socials i polítics que durant els darrers 75 anys hi han deixat la seva empremta. Les seves parets han escoltat un munt de lliçons, explicades en cada època de manera diferent, però donades sempre amb la millor intenció i el mateix objectiu: que els nois i noies en treguin un profit el dia de demà.
Amb aquesta publicació no pretenem escriure la història de l’escola ni tampoc la dels milers de persones que hi han passat. Per fer això ja comptàvem amb el llibre que Robert Bayer ens lliurà l’any 2000. Només hem volgut deixar constància d’uns moments i uns fets puntuals de la mà del record d’algunes persones, grans i petites, que han acceptat amablement escriure sobre les seves vivències i aprenentatges a l’escola. Hem intentat respectar l’estil de cadascú i deixar entreveure la influència de cada moment polític i de la llengua emprada a l’ensenyament. El resultat és aquesta llibreta plena de records i sentiments, lligats pel traç del guix a la pissarra, que hem recollit i compaginat amb fervor, il·lusió i, sobretot, amb molt respecte per a tothom. Tan sols lamentem que no hagi pogut ser més extensa. Agraïm a tothom el material que ens heu facilitat, els temps que hi heu dedicat o, simplement, l’atenció que hi poseu aquells que ara la teniu a les vostres mans.
Tot això fa possible que puguem celebrar aquest aniversari, que no és cap cirera d’un pastís perquè l’escola continua ben viva. Avui ho celebrem i esperem que pugui fer molts anys més, sempre al servei de l’educació dels nostres infants.
Comissió 75è aniversari
Escola Malagrida, OLOT
PROJECTE I CONSTRUCCIÓ
(1919-1931)
“En vuestra memoria ha de quedar grabado el recuerdo de la colocación de la primera piedra del Grupo Escolar, donde recibireis la instrucción que ha de despertar vuestra inteligencia y la educación que ha de conducirla por buenos caminos haciéndoos ciudadanos honrados y fuertes para servir a Dios, a la patria y a todos los hombres que son vuestros hermanos”.
Manuel Malagrida
26 d’octubre de 1927
PERÍODE REPUBLICÀ
(1932-1938)
El 14 d’abril de 1932, primer aniversari de la Segona República, es va inaugurar el Grup Escolar en els terrenys del Pla de Llacs que Manuel Malagrida havia cedit a la ciutat uns anys abans. La nova escola era un dels resultats de l’activa política educativa del primer ajuntament republicà olotí, que tingué també altres manifestacions, com la creació d’un col·legi de segon ensenyament o la implantació de l’Escola Superior de Paisatge de la Generalitat. La inauguració d’una escola graduada a Olot culminava un procés llarg i difícil iniciat l’any 1919 quan el tinent d’alcalde Candi Agustí va presentar un projecte de reorganització de l’ensenyament a Olot.
El nou centre escolar, obra de l’arquitecte barceloní Josep Goday, disposava de sis Graus per a cada sexe, amb horaris diürns i nocturns. La renovació pedagògica que van iniciar els mestres del Grup Escolar, alguns vinguts de fora, va ser traumàticament interrompuda per l’esclat de la Guerra Civil. La supressió de les escoles religioses arran de la revolució va obligar al consistori olotí a reordenar el mapa escolar de la ciutat, amb la creació de tres centres públics, un dels quals, anomenat Torxa, ocupava el Grup Escolar. L’arribada d’un elevat nombre de nens refugiats va massificar l’escola, però el problema es va agreujar definitivament quan, a partir del 1938, el Grup escolar es convertí en hospital militar i els seus alumnes es van haver de repartir en diferents llocs de la ciutat.
PRIMERS ANYS DE LA POSGUERRA
(1939-1949)
Un cop acabada la Guerra Civil, les comunitats religioses van retornar a les seves seus i van poder tornar a impartir la docència, però el Col·legi de Segon Ensenyament va desaparèixer i el Grup Escolar fou ocupat per les tropes nacionals i convertit en caserna militar. Els nens i les nenes foren traslladats al segon pis de l’Hospici, on van romandre fins a començaments dels anys cinquanta, amb condicions difícils i amb períodes intermitents de clausura de les classes.
La depuració del funcionariat, i especialment dels mestres, que dugué a terme el nou règim, tingué importants conseqüències a Olot, una ciutat on bona part dels mestres s’havien implicat en la seva vida política, social i cultural. La repressió afectà, entre d’altres, Bernardí Lite (que es va haver d’exiliar), Manuel Artola (empresonat) i Eugeni Parache (que ja no va tornar a exercir). L’arbitrarietat del nou règim s’exemplifica en el cas del mestre Antoni Rodeja, una persona d’idees moderades, que no va poder recuperar la direcció de l’escola, que havia obtingut l’any 1934, fins a l’any 1955.
LA NOVA ESPANYA DE FRANCO
(1950-1965)
Després d’un intent frustrat de dur els alumnes a uns locals del barri de Sant Miquel, el mes de maig del 1950, els nens, i el juliol de 1952, les nenes, van retornar a al Grup, una escola que havia quedat envellida a causa de la guerra, l’allotjament dels soldats i els estralls de l’aiguat del 1940.
Un símptoma evidenciava que, a més de la situació de l’edifici, les coses havien canviat: els nens i les nenes no compartiran el pati d’esbarjo –com ho feien als anys trenta– fins a l’inici dels vuitanta. Eren els temps del nacionalcatolicisme, que també arriba a l’escola:
entronització de la imatge del Sagrat Cor (1953), benedicció de la imatge de la Mare de Déu (1954), missa en el camp esportiu (1956) i intent, no reeixit, de donar a l’escola el nom del filòsof i prevere Jaume Balmes (1945). Els anys cinquanta van veure també el naixement de l’associació d’exalumnes, que van promoure la publicació de la primera revista del centre, Escuela y Hogar.
L’any 1963 es va produir la unificació de les graduades, però l’escola no es convertí en mixta: la coeducació encara es faria esperar. El nou centre rep el nom de Malagrida, en reconeixement a l’industrial olotí que va cedir els terrenys per emplaçar l’escola.
FRANQUISME APERTURISTA
(1965-1975)
L’augment del nombre d’alumnes (uns 900 en acabar la dècada dels seixanta) va imposar la necessitat de bastir un nou pavelló, que fou inaugurat l’any 1965, i que aviat resultà insuficient (ara ja enderrocat per aluminosi). Josepa Mató, la primera directora del Grup unificat, impulsà també el menjador i el transport escolars. Segons un informe aparegut en una revista professional, l’any 1969 el Grup Escolar Malagrida constava de 25 unitats: 9 de nens, 8 de nenes, 5 de pàrvuls, 1 de matern i 2 d’educació especial.
No és estrany, doncs, que, amb el creixement de la ciutat, la zonificació s’imposés: el 1964 s’havia creat el col·legi de Sant Roc; el 1969, l’Escola Joan XXIII, de disminuïts psíquics; i el 1971, prop de la Canya, l’Escola Llar, amb la finalitat d’acollir nens i nenes procedents de llocs disseminats i allunyats de poblacions amb escola. Més tard l’Escola del Carme i la de Sant Pere Màrtir.
Mentrestant, a mesura que la implantació de l’Ensenyament General Bàsic generava una certa modernització en els llibres de text, a Olot apareixien alguns moviments de renovació pedagògica, com l’escola Petit Plançó (1968), de caràcter cooperativista.
TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA
(1975-1982)
La instauració de la democràcia després de la mort del general Franco (1975) va posar les bases d’un canvi substancial en l’ensenyament, que va tenir els aspectes més visibles en la coeducació (al Grup, fins a l’any 1978, els patis i les pistes encara s’utilitzaran separadament) i la progressiva catalanització.
La participació és un dels trets que va caracteritzar aquesta etapa d’efervescència: els alumnes contribuïen a la publicació de la primera revista de l’escola des dels anys cinquanta –El Xup Xup del Grup, l’any 1980, que tindria continuïtat en el 100% Malagrida i l’actual Flaix–; els mestres s’agrupaven al voltant del Grup d’Ensenyants i organitzaven la primera escola d’estiu de les comarques gironines (1977), i els pares constituïen l’associació de pares (1978).
DE NOU ESCOLA EN CATALÀ
(1983-2007)
L’any 1985, el govern del PSOE, va promoure la Llei Orgànica del Dret a l’Educació (LODE), que regulava, entre altres aspectes, la participació de la comunitat educativa i la composició dels consells escolars. La Generalitat, que amb l’Estatut havia assumit competències en matèria d’ensenyament, creava els centres de recursos pedagògics (CRP) i els equips d’assessorament psicopedagògic (EAP). Els ajuntaments, finalment, també intervenien en aquest camp a través d’organismes i ens públics. Com altres centres d’ensenyament primari, l’Escola Malagrida s’adaptà al nou marc legislatiu i, a partir del 1992, a la reforma educativa derivada de la Llei Orgànica General del Sistema Educatiu (LOGSE, 1990), segons la qual els centres de primària havien d’acollir els nens de 3 a 12 anys, i en conseqüència perdien els alumnes de 13 i 14 anys.
Però durant aquest període l’Escola Malagrida patia problemes més urgents. Després de diverses reformes parcials, es feia inevitable la remodelació general de l’edifici per tal de donar resposta a les necessitats derivades de la seva antiguitat, sobretot la renovació de
la instal·lacció elèctrica i la reparació total del teulat. Les obres s’efectuaren l’any 1984, però no foren suficients. La detecció d’aluminosi en l’antic pavelló de serveis, l’any 1991, va propiciar-ne l’enderrocament i la reforma integral i la modernització de l’edifici històric, un procés que es tancà l’any 1995.
Mentre potencia algunes singularitats (com el pessebre vivent, instaurat l’any 1992), l’Escola Malagrida encara avui els nous reptes que té plantejat l’ensenyament a Olot, entre els quals destaca l’elevat índex d’immigració que registra la ciutat.
