Un gran dia assolellat de principis d’estiu, al bosc de Sant Guim de Freixenet, hi havia un conillet anomenat Saltiró.

En Saltiró era gris amb les orelles, la panxa i la cua blanques. El seu pèl era suau com el cotó fluix. Tenia uns ulls marrons i petits que miraven amb sorpresa tot el que hi havia al voltant seu.

No parava de moure el musell per evitar que les dents li creixessin massa.

Des de ben petit havia après a fer grans salts sobre les potes de darrere i per aquest motiu, la seva família, li va posar el nom de Saltiró.

Com que encara era jove, no havia sortit mai del bosc on havia nascut.

Era un bosc gran, verd, ple d’arbres i flors. Estava habitat per molts animals: conills, esquirols, cérvols, formigues, papallones, erugues, senglars, marietes, escarabats, mallerengues, pica-soques, cucs,…

En Saltiró vivia amb la seva família: la mare es deia Flor, el pare Tut i els seus germans, Poruc, Astut, Tímid, Rondinaire i Dormilega.

Tots els animals del bosc vivien feliços perquè no els faltava de res. Tenien menjar i llocs on estar-se.

Tenien una vida tranquil·la i sense complicacions en aquell meravellós bosc.

• Demà és Sant Joan! – va dir il·lusionat el pare Tut.

• Sí!! – va exclamar el Saltiró tot content fent cabrioles.

• No, no! Quina por! – va expressar el Poruc amagant-se sota les seves orelles.

• Mmm… – va dubtar l’Astut tot rumiant – Sant Joan és divertit però pot resultar perillós.

• I per què hem de celebrar Sant Joan? – Va protestar el Rondinaire arronsant el musell i arquejant les orelles.

• Ai quina mandra! Oaah… – va badallar estirant les orelles i les potetes, el Dormilega- Demà no podré dormir amb tant d’enrenou.

• I tu, Tímid? Voldràs sortir a veure els focs amb tots nosaltres? – va preguntar suaument la mare Flor mentre li acaronava les orelletes.

• Sí…no…no ho sé…mm… – va murmurar amagant-se darrere seu.

L’endemà, al capvespre, el Saltiró i la seva família es van dirigir cap a un petit turó des d’on podien veure i sentir millor l’espectacle de foc i artifici dels diables Set de Foc. Van començar a sentir uns sorolls eixordadors de petards, coets, piules, traques, fonts de foc… i una gentada saltant, ballant, fugint, cridant, corrent… Els animals del bosc van anar arribant, alguns sorpresos i altres espantats amb tot aquell enrenou. Quin batibull!

El Saltiró va veure com un grup de nens i nenes s’acostaven cada cop més al bosc. El més gran del grup portava una bossa a la mà plena de petards i coets de tota mena, que anaven tirant a tort i a dret. Un dels coets va espetegar contra un pi i va anar a parar a un munt de fullaraca que es va encendre immediatament. El vent va arrossegar les fulles i el foc es va començar a escampar. Els nens espantats i nerviosos van anar corrent a avisar els pares i una patrulla d’ADF que vigilaven la zona. Mentrestant, els animals del bosc, preocupats, intentaven trobar una solució. De sobte el Saltiró va pensar amb la font del Guilella i va dir:

• Tinc una idea! Correu! Seguiu-me! – i els va conduir cap a la font. Un cop allí els va explicar el pla:

• Va, fem una cadena per transportar l’aigua fins al foc. Posem-nos en fila ràpidament i busquem objectes que ens puguin servir.

• Sé on trobar unes galledes! Ja hi vaig jo! – va exclamar l’Astut.

I van començar a intentar apagar el foc. En aquell moment van arribar els bombers acompanyats dels ADF i alguns voluntaris. Les flames anaven creixent i el foc s’anava descontrolant. Un núvol de fum tenyia de negre el bosc. Els bombers van passar a l’acció fent un desplegament de mànegues. El Saltiró, en veure’ls, en va agafar una, es va enfilar a la branca més alta d’un roure gegant i va començar a ruixar enèrgicament la zona de l’incendi.

Malauradament el foc s’estenia . De sobte el Saltiró va recordar el que el seu germà Astut li havia explicat sobre el subsòl del bosc. Resulta que a sota terra hi havia aigua estancada però ningú l’havia vista mai.

El Saltiró va deixar la mànega i va cridar a tots els animals excavadors (talps, conills, teixons, guineus, porcs senglars…) per tal de perforar i trobar l’aigua miraculosa.

El Saltiró va sentir un crit que li era familiar. Va alçar el cap i va veure que dalt d’un arbre hi havia una conilleta bufona. Era la seva amiga Blanqueta! Estava en perill perquè la branca en la qual estava penjada començava a trencar-se. Sense pensar-s’ho en Saltiró va fer un gran salt i va poder arribar a la branca, agafar la Blanqueta i tornar a saltar cap a un altre arbre.

Salvats però no lluny del perill, perquè el foc encara no estava controlat, van veure com les flames els rodejaven cada vegada més malgrat els esforços de tothom.

Quan semblava que estava tot perdut es va sentir un espetec més gran que els que havien sentit al començament de la festa. No es podien creure que encara hi hagués algú amb ganes de gresca. A continuació va començar a caure una pluja fina que es va anar animant fins que es va convertir en una tempesta d’estiu amb molts trons, llamps i sobretot molta aigua que és el que en aquell moment necessitaven.

A poc a poc el foc es va anar apagant fins que no va quedar cap flama.

Quina alegria van tenir tots!! El malson s’havia acabat i el bosc s’havia salvat.

L’endemà, per tal de celebrar que tot havia acabat bé van organitzar un gran berenar en el qual tothom hi va tenir cabuda.

La Blanqueta i el Saltiró van ser els protagonistes de la festa, sobretot aquest últim que havia demostrat ser un autèntic heroi.

Es van enamorar i van ser feliços per sempre!

Va ser després, en una assemblea popular, on es va decidir que el bosc és massa preuat per jugar amb ell.

CONTE CONTAT LA PASTANAGA JA SE L’HAN MENJAT!!!