Què hi trobareu?
És legal d’originar un forat bancari i deixar el deute penjat a costa del diner públic? Sí. Continua essent-ho si, a més, l’individu que l’ha creat s’ha enriquit personalment? Sí. I si, a sobre, quan és destituït s’emporta encara més diners fruit d’un blindatge contractual decidit per ell mateix? Sí.
Aquestes tres respostes afirmatives deixen clar el nivell d’impunitat en què s’han mogut –i es mouen– els principals responsables d’una crisi financera que ha acabat repercutint brutalment sobre el conjunt de la societat. Tota una generació de banquers, especuladors i l’entorn associat van muntar un entramat d’interessos sobre un deute gegantí que destrueix el teixit productiu de l’economia mentre buida les arques de l’estat espanyol i de totes les institucions públiques, unes institucions que, subsidiàriament, asseguren els serveis i les prestacions socials.
Es tracta d’una elit molt interconnectada i, sobretot, amb vincles estrets amb la política. Rodrigo Rato mateix simbolitza la transversalitat de la quarta entitat financera de l’estat, la direcció de la qual era fruit d’un pacte intern entre les diverses faccions del PP i, secundàriament, d’un acord amb la federació madrilenya del PSOE. És el cas de Bankia, però sistemes semblants s’han mantingut i multiplicat en tots els nivells financers, especialment en el cas de les caixes d’estalvis, sovint corcades per la politització.
Tot aquest desastre és protegit per una xarxa densíssima de contactes i complicitats que va més enllà dels partits polítics i afecta, fins i tot, les centrals sindicals. D’una manera o d’una altra, en totes aquestes entitats el poder era repartit per quotes i el resultat de tot plegat han estat direccions molt poc professionals i criteris d’inversió pervertits pel clientelisme i la partidització.
D’aquí ve que no sigui fàcil que aquesta impunitat es trenqui. Qui més qui menys, des de tots els angles de la política professional, té alguna responsabilitat en tot aquest afer o va beneficiar-se en certa mesura d’un sistema que ningú no posava en qüestió.
I ara no es pot girar full i superar aquesta crisi –que també és moral– sense que la societat sàpiga exactament quins han estat els responsables directes i indirectes de la situació. Des de la política no es poden demanar sacrificis als ciutadans i, simultàniament, promoure l’oblit sobre les accions que han causat el dany. Perquè si això és així les institucions s’hi deixaran una bona part de la legitimitat democràtica. (Extret de http://www.eltemps.net/web/)
Aquestes tres respostes afirmatives deixen clar el nivell d’impunitat en què s’han mogut –i es mouen– els principals responsables d’una crisi financera que ha acabat repercutint brutalment sobre el conjunt de la societat. Tota una generació de banquers, especuladors i l’entorn associat van muntar un entramat d’interessos sobre un deute gegantí que destrueix el teixit productiu de l’economia mentre buida les arques de l’estat espanyol i de totes les institucions públiques, unes institucions que, subsidiàriament, asseguren els serveis i les prestacions socials.
Es tracta d’una elit molt interconnectada i, sobretot, amb vincles estrets amb la política. Rodrigo Rato mateix simbolitza la transversalitat de la quarta entitat financera de l’estat, la direcció de la qual era fruit d’un pacte intern entre les diverses faccions del PP i, secundàriament, d’un acord amb la federació madrilenya del PSOE. És el cas de Bankia, però sistemes semblants s’han mantingut i multiplicat en tots els nivells financers, especialment en el cas de les caixes d’estalvis, sovint corcades per la politització.
Tot aquest desastre és protegit per una xarxa densíssima de contactes i complicitats que va més enllà dels partits polítics i afecta, fins i tot, les centrals sindicals. D’una manera o d’una altra, en totes aquestes entitats el poder era repartit per quotes i el resultat de tot plegat han estat direccions molt poc professionals i criteris d’inversió pervertits pel clientelisme i la partidització.
D’aquí ve que no sigui fàcil que aquesta impunitat es trenqui. Qui més qui menys, des de tots els angles de la política professional, té alguna responsabilitat en tot aquest afer o va beneficiar-se en certa mesura d’un sistema que ningú no posava en qüestió.
I ara no es pot girar full i superar aquesta crisi –que també és moral– sense que la societat sàpiga exactament quins han estat els responsables directes i indirectes de la situació. Des de la política no es poden demanar sacrificis als ciutadans i, simultàniament, promoure l’oblit sobre les accions que han causat el dany. Perquè si això és així les institucions s’hi deixaran una bona part de la legitimitat democràtica. (Extret de http://www.eltemps.net/web/)