L’esfondrament del model de creixement basat en gran part en la promoció immobiliària i la construcció ha deixat al descobert limitacions, deficiències i fins i tot misèries ben evidents. Perquè la proporció d’aquest sector en l’economia general era tan desmesurada que les conseqüències que se n’han derivat han qüestionat tot el sistema. Per això no són estranyes les elevadíssimes xifres d’atur que pateixen el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears. Ni la quantitat de llocs de treball que es destrueixen, de manera obstinada, cada mes.
I per això s’ha fet d’una necessitat absoluta definir-ne fórmules substitutives.Hi ha opinions i veus que es fan sentir molt i que exigeixen alternatives radicals i fins i tot la substitució del sistema. Si Catalunya, el País Valencià o les Balears pogueren presentar un nou model de relacions laborals i socials que resolguera allò que no va saber resoldre el comunisme en la seua aplicació pràctica, passaríem a la història. És una manera de veure les coses, que pot pecar d’una gran ingenuïtat. Els maximalismes difícilment porten enlloc. O a un lloc raonable.
Però, sense deixar de reconèixer que calen transformacions que humanitzen el nostre model i que el facen menys porós al creixement insensat o a l’especulació desbocada, que calen més controls per evitar, per exemple, l’enfonsament del sistema financer, com ha passat al País Valencià, també sembla clar que cal definir, dins el sistema productiu del món on vivim, alternatives més immediates. Almenys si volem mantenir gran part de l’estat del benestar de què encara gaudim.En aquest sentit, queda clar que les nostres empreses s’han d’internacionalitzar encara més. Que han d’exportar més encara a mercats exteriors, perquè l’espanyol ha tocat sostre. També els experts demanen més inversió en R&D. Però la recerca és fàcil de proclamar i sovint molt difícil de practicar. Perquè no és gens fàcil competir amb els recursos i la intel·ligència de les empreses alemanyes o nord-americanes. Segons quines pretensions resulten tan absurdes com voler guanyar els xinesos en l’abaratiment del procés productiu.Per això una alternativa necessària és la innovació, que és a l’abast de totes les empreses i que no requereix una inversió tan potent com la investigació.
La innovació demana definir un model nou, diferent, i dotar-lo d’eficàcia i de determinació per a assumir els riscos que se’n deriven. És possible crear una Ikea o un Starbucks, que han marcat un camí d’èxits? D’entrada, hem estat capaços d’aconseguir-ho en uns altres sectors, com ara l’alimentació, a uns nivells molt més modestos. Aquest sembla ser un bon camí. Extret de: http://www.eltemps.cat/portada