El model polític i social heretat de la Transició al País Valencià ha fet fallida. Una fallida total. La societat valenciana va viure amb una gran il·lusió el canvi després de la mort del dictador. Una il·lusió no compartida, això és cert, per tots els sectors socials, alguns dels quals es van decantar per l’immobilisme i la nostàlgia agressiva del franquisme. Aquest primer moment va deixar pas a una administració de la realitat decebedora –concretada en el cas valencià per l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia l’any 1982, conseqüència d’un pacte de mínims entre el PSOE i la UCD– i a una hegemonia socialista de tints gradualment més i més grisos.
Finalment, tot el procés va desembocar en la victòria electoral del Partit Popular i en la implantació d’una nova cultura, fonamentada en la despesa pública arbitrària i desbocada, les xarxes institucionalitzades de corrupció, una política d’aparador provincià i un reforçament de la castellanització i la satel·lització disfressat per un absurd orgull pretesament regionalista.En els darrers anys, mentre creixia l’eufòria dels dirigents populars i el seu partit consolidava cada vegada més les majories absolutes, l’oposició es va difuminar i en amplis sectors socials –discrepants amb el model polític que s’havia imposat– s’escampava el desànim.
La contestació social perdia força i prenia cos el despropòsit que el PP havia arribat “per quedar-s’hi”. És a dir, que passarien dècades abans que es poguera imposar una nova opció política majoritària. L’única aportació positiva que s’ha derivat de la crisi que pateix l’economia valenciana i la de tot el sud d’Europa ha estat de desfer aquesta percepció. La crisi ha posat en evidència les grans mancances i falsedats dels anys d’hegemonia del PP. I en les pròximes cites electorals el canvi polític es pot acabar concretant.En aquest context, l’aportació d’una nova manera d’entendre la realitat i de modificar-la serà del tot necessària.
En un paisatge devastat cal donar pas a una generació de polítics solvents i desacomplexats. A una nova majoria social esperançada. Justament en aquest moment històric el grup més punter, intel·ligent, viu i sòlid que ha donat mai el rock en català al País Valencià anuncia la seua dissolució. Obrint Pas va nàixer el 1993. Ara fa, doncs, 20 anys. En aquests 20 anys i sota la influència d’una música agressiva i festiva i d’un missatge d’esperança, que no permetia la resignació, s’han educat en les línies en català milers de joves valencians que ara aspiren a fer-se espai. Se’n pot dir Generació Obrint Pas i és la gran esperança perquè el País Valencià no acabe tan tristament com pretenia el PP. Extret de: http://www.eltemps.cat/portada