Les darreres eleccions al Parlament de Catalunya han deixat com a conseqüència prevista un hemicicle extremadament fragmentat i com a resultat imprevisible la gran fragilitat de la força política que les ha guanyades. Artur Mas les va convocar empès per tres certeses: l’enorme força popular que va exhibir l’independentisme social amb la manifestació de la Diada, la intransigència de Mariano Rajoy, que va rebutjar qualsevol reforma estructural del sistema de finançament de Catalunya, i la impossibilitat d’aprovar els Pressupostos de l’any que ve i d’aconseguir suports parlamentaris que li permeteren el mínim d’estabilitat política necessària en uns moments de grans turbulències. L’actual president de la Generalitat en funcions no se n’ha sortit. Volia una majoria “extraordinària” per liderar el procés sobiranista i per poder governar amb la tranquil·litat parlamentària necessària i ha acabat amb una representació encara més magra. Per tant, la pregunta immediata que se’n desprèn és òbvia: com s’ho faran ara Mas i Convergència i Unió per aconseguir el suport que buscaven en una situació parlamentària encara més adversa?

En les seues primeres declaracions Artur Mas ha afirmat que les urnes li han deixat la responsabilitat de governar i la necessitat de fer-ho amb una altra força política. Aquesta força no pot ser el Partit Popular, si nó és que el líder de Convergència i Unió renuncia d’arrel al gran compromís sobiranista que va assumir quan es va presentar a les eleccions. Tampoc no pot ser el PSC. El seu primer secretari, Pere Navarro, ha advertit que no donaran al candidat convergent una confiança “que no s’ha guanyat”. Només queda una tercera opció per garantir la governabilitat: Esquerra Republicana. Però el seu candidat i president, Oriol Junqueras, ha anunciat d’entrada la vocació de “ser el primer partit de l’oposició”. Els republicans facilitaran l’investidura de Mas com a president, però no veuen gens clar anar més enllà en un compromís que comporta acceptar l’estratègia política de CiU, assumir el dèficit fiscal que ha marcat el govern espanyol –condicionat també per la Unió Europea– i assumir uns Pressupostos marcats encara més per les retallades.Artur Mas, doncs, pot ser investit president, però immediatament es trobarà amb una situació encara molt més dramàtica que la que el va impulsar a convocar eleccions. No és estrany, doncs, que des de la federació que lidera es busquen totes les coincidències que poden facilitar l’entrada al govern d’Esquerra Republicana o almenys uns suports bàsics que impedesquen haver de tornar a convocar eleccions. Extret de:    http://www.eltemps.cat/portada