El 15 de març del 2011 va començar, contagiada per altres de semblants que havien anat encadenant-se als països àrabs, la primavera a Síria. Al començament les protestes d’estudiants i classes mitjanes urbanes, que reclamaven llibertats i drets democràtics, buscaven els mateixos efectes que havien tingut en estats veïns. A Tunísia i a Egipte els règims van caure desbordats per l’onada de mobilitzacions. Com va passar també a Líbia, el règim sirià va respondre a “la provocació” amb una contundència dramàtica.
El president del país, Baixar al-Assad, va reaccionar sense contemplacions per evitar haver de dimitir i exiliar-se. L’extrema violència de la policia i, gradualment, de l’exèrcit no va acabar la insurrecció. Més aviat al contrari, encara la va enconar més. A poc a poc, les matances ordenades pel règim van provocar la deserció d’oficials i soldats i a l’últim va desembocar en la formació d’un nou “Exèrcit Sirià Lliure”. I en una guerra civil.El problema és que aquesta nova milícia ha anat nodrint-se d’elements i comandaments interns i externs identificats amb el fonamentalisme islàmic, en general, i amb Al-Qaida, en particular.
La repressió del règim d’Al-Assad és un crim contra la humanitat, però algunes de les accions dels rebels, que compten amb menys capacitat mortífera, tampoc són precisament exemplars. Hi ha hagut episodis de violència extrema per part dels dos bàndols, però les tropes lleials al president han estat molt més efectives i, a més, han projectat la violència indiscriminada contra la població civil amb l’excusa d’“eradicar els terroristes”. Un dels punts àlgids en aquesta espiral del terror va ser l’atac amb armes químiques el passat mes d’agost contra els residents civils d’un barri de Damasc.
La utilització d’armes químiques per part de les tropes de Baixar al-Assad –una afirmació que sembla poc arriscada i que han contrastat els periodistes enviats a la zona– semblava que introduïa en el drama un punt d’inflexió. Els aliats del règim –Xina i, sobretot, Rússia– que han vetat totes les resolucions del Consell de Seguretat de l’ONU van tenir un moment de dubte, que va aprofitar el president dels Estats Units per a coordinar una acció puntual de resposta armada que semblava imminent. Finalment, el mateix Obama va afluixar perquè l’opinió pública dels Estats Units va rebutjar la intervenció.
Al final, tot ha quedat limitat a un acord amb el govern sirià, que s’ha compromès a destruir el seu arsenal químic. El tauler sirià no es mou de l’empat. I les víctimes del conflicte augmenten davant la impotència o la indiferència d’una opinió pública internacional que no sap ben bé a què atenir-se. Extret de: http://www.eltemps.cat/article/1641/La-gran-matanca-siriana