La lapao no és broma
La situació lingüística a Aragó ha estat durant anys, senzillament, inconstitucional. Dit siga per descarregar de raó aquells que es passen la vida invocant la Constitució com les taules sagrades de la llei.
Perquè són precisament ells mateixos els qui així ho han volgut i continuen volent-ho ara. Segons la Constitució a què tant apel·len quan els interessa, “les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes” i “objecte d’especial respecte i protecció”. Perquè el català aconseguira aquesta oficialitat obligada van haver de passar dècades constitucionals.
Només al final del darrer govern del socialista Marcelino Iglesias –nascut a Bonansa, per cert– una llei de llengües va regular-la. Però, més que oficials, tant el català com l’aragonès van quedar relegades a un trist paper de comparsa escolar voluntària i administrativa indesitjada.La precarietat dels darrers anys s’ha vist ara alterada amb la majoria del Partit Popular i el Partit Aragonès Regionalista.
El govern de Luisa Fernanda Rudi ha proposat a les Corts d’Aragó una nova llei de llengües que precaritza encara més la presumpta oficialitat aconseguida i que converteix el català en “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental”. Abreujadament, lapao. Dijous passat, quan els grups majoritaris a la cambra van aprovar la llei, la indignació dels portaveus del PSOE, Esquerra Unida i la Chunta Aragonesista va quedar ben evident. Populars i regionalistes van respondre als arguments de l’oposició amb excuses i deliris que al País Valencià són ben coneguts.Mentrestant, a Catalunya la reacció majoritària ha estat la ironia.
Les xarxes socials s’han omplert de bromes contra una denominació arbitrària, postissa i ridícula. Però la sàtira immediata ha de deixar pas a la preocupació i a la reflexió. Dir “lapao” del català delata una pretensió afeblidora, fragmentadora. Potser per això al País Valencià la maniobra no fa tanta gràcia. El lapao no és res. Una broma, al capdavall. I com a broma serà tractada, no la denominació, sinó la mateixa llengua. Qui i per què s’ha de preocupar a aprendre lapao? Però, a més, la nova llei tindrà com a conseqüència un desplegament reglamentari ben perillós.
Qui regularà lingüísticament aquest lapao? Una nova acadèmia de la llengua? Qui el podrà ensenyar? D’entrada, els títols de català o de filologia catalana fins ara vigents queden qüestionats i en suspens. Tot plegat dificultarà de manera enorme la presència del català a les aules, que fins ara era estrictament voluntària. El “respecte” i la “protecció” constitucionals, tal com les entén el PP, mereixen una resposta coordinada i contundent. (Extret de: http://www.eltemps.cat/portada)